22/5/08

L’ASSALT DEL PALAU

La jove perifèria indomable assalta els palaus de la vila acomodada, és la fi de l’antic règim menestral. Els divendres a la tarda comença la brega que s’allargassa fins dissabte al vespre deixant palaus abrusats i carrers erms. Milers de Juanis, Vanes i Chonchis arribades en metros pudents prenen a baioneta el centre de Barcelona. Les seves avies només van conèixer el pueblo i el barri, les mares van ocupar el Baricentro i el Carrefour de l’autovia de Castefa, però ara elles, descarades, sexuals, provocadores amb la seducció agosarada de la falsa innocència perduda en un descampat, assalten a sang i foc les botigues del centre. Pimkie i Bershka són els les seves preses preferides, H&M i Mango menys, però també acaben rendides a les voluptuoses corbes d’aquestes vestals dels blocs.
Són dones de veritat. Potents, dominadores, llestes, i com a tals actuen. Només les samarretes dues talles més pètites permeten mostrar al món tota la seva voluptuositat, la rotunditat dels malucs i l’amplitud d’objectius. Per què amagar tants Donuts bombó si el melic rebotit a la vista és un argument definitiu per la victòria en la guerra de sexes? A ells, herois de polígon, els agrada que hi hagi on agafar-se. I per enfilar-se al minúscul i prominent seient del darrera de l’Aprilia RS 125 res millor que uns jeans cenyits i baixos. No hi ha estendard més envejable per marcar territori amb els col•legues que lluir per banderí un ínfim tanga clavat a les rotundes natges de la Jessi.
Un cop els multicines ja no interessen perquè les pelis es descarreguen a l’ordinador i les ‘suficies’ estan plenes de famílies amb nens rebecs de bufetada i carros plens a vessar d’ofertes Alcampo, els joves perifèrics han decidit fer seva la ciutat poderosa que els seus avantpassats creien que els estava vetada. El centre aburgesat, llord i gastat s’obre als seus ulls i es rendeix als encants de les seves pells lluents, cabelleres rosses de pot i llavis vermells Ferrari. És la revolta dels nets dels antics desheretats, la primavera postcatalana. Fills del situacionsime que els volia condemnar a ser espectadors de la història, els joves perifèrics d’ara han matat Guy Debord sense haver-ne sentit a parlar mai. I què, probablement el filòsof mai no va passar un dissabte a la tarda al Sephora empastifant-se amb mil nostres de perfums.
Un diari posava com a cànon de bellesa per a aquesta temporada a la Janis Joplin. –I qui era aquesta hippie? preguntava de dins d’un emprovador una noia colgada de samarretes.

Publicat a Time Out

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Article horrible.
Pot haver-hi més tòpics? Això no ho salva ni Janis Joplin ni Debord...
Caldria esperar alguna cosa més de vostè, no?

Rafael Vallbona ha dit...

Hola Anònim,
que fàcil que és dir que un article és horrible amagat des de l'anonimat, oi?
N'has fet mai un tu?

Anònim ha dit...

Signar des de l'anonimat és el que té no ser una persona pública. Però vostè es guanya la vida signant articles, parlant per la ràdio (entre altres coses, vegeu currículum)així que és normal que hagi de passar pel filtre de l'opinió.
No s'ho agafi malament, home, només volia dir que he llegit coses seves molt més ben fetes. Que no s'ha de deixar endur pel pensament que Time Out és una revista de tendències, d'oci...allò juvenil. Pot abocar-hi més càrrega de contingut (com en aquest darrer article sobre l'estimat Salellas).
En definitiva, que és millor parlar d'allò que es coneix sense caure en tòpics buits i prescindibles...

I no es preocupi, que jo també he fet articles (alguns dolents i els altres transparents!)

Salutacions

Rafael Vallbona ha dit...

Benvolgut anònim,
Time Out és una revista de Tendències, aquí i a Londres, succedani modern que els interessats solen confondre i/o barrejar amb cultura. I això no és un pensament, és la realitat.
Signar des de l'anonimat no és cap prerogativa de les persones no públiques, car tots tenim un nom i un o dos cognoms.
I no m'he empipat, però em molesta molt la facilitat ambn que Internet s'ha convertit en un aparador de crítica sense fonaments i plena de sal gruixuda (per ser suaus tot i que la seva era prou cortès) a càrrec de gent que s'empara en l'anonimat.

Anònim ha dit...

Doncs jo el trobo un article ben lligat i ben resolt. L'anònim 1 potser deu estar ben acostumat a aquest paisatge, però jo, que no visc a Barcelona i hi vaig tan poc com puc, quedo bastant horroritzat d'aquesta fauna i del culte a allò ordinari que professen. Noves classes populars? Potser sí, i què? No tenen cap inquietud més enllà de la immediatesa amb què satisfan el seu desig. Abomín bastant això de les tendències, perquè no duen enlloc: per això són tendències i no moviments o direccions. I ens anem quedant on som, ben enllotats.
Sobre l'anonimat: Sr. Vallbona, ho té ben fàcil, elimini'n l'opció, guanyarà en tranquil·litat i evitarà haver de donar explicacions altrament ben òbvies.

Rafael Vallbona ha dit...

Hola Anònim segon,
el teu comentari sobre la immanència del desig convertida en actiu cultural pel mercat és d'allò més exacte, concís, i clar que he llegit al planeta @ (conceptes que no abunden a Internet).
Gràcies per l'honor de publicar-lo en aquest bloc.
És per això, però també pel que diu el comunicant al qual respons, que no convé elinminar els anònims.
Ara, que tal si usem el llinatge que tots tenim?