La consolidació de la música popular en català ha tingut en la revista Enderrock un espai de crítica i difusió que, amb els anys, ha esdevingut un marc de referència ineludible per a musics, indústria, promotors i altres mitjans de comunicació generalistes. Ara que la revista commemora els seus primers quinze anys als quioscs, és un bon moment per analitzar el paper que ha jugat fins ara en el sempre sotraguejat anar i venir de la música del país.
Quan els Antònia Font van obtenir el premi al millor disc pop de l’any per ‘Coser i cantar’ als premis de l’Acadèmia de la Música (el primer cop que el guanyava un disc en català), la gent d’Enderrock ho devia celebrar com un èxit propi. El grup mallorquí va néixer l’any abans que la revista, el 1997, lluny ja de l’onada embafadora del rock català del tombant de la dècada que va portar molta quantitat i poca qualitat (exemple de la política cultural convergent). El cèlebre concert del Sant Jordi era ja un record mític, tres dels grups d’aquella vetllada estaven en ple declivi i fins i tot els mitjans de comunicació catalans es començaven a mostrar desafectes amb el moviment. La generació que havia fet d’aquella una nit màgica estava acabant la carrera i maldava per entrar al mercat laboral; avui ja en tenen trenta o més, fills, hipoteques i no estan per concerts.
A més, l’ofensiva cultural dels grans mèdia espanyols amenaçaven amb ofegar l’escarransida i poc prestigiada producció cultural en català ofegant el mercat amb lamentables subproductes. Mentre que pràcticament ho han aconseguit amb la literatura i el cinema resisteix per l’evident qualitat d’alguns noms, amb la música han acabat rendint-se a la renovació creativa de gent com els Antònia. I Enderrock ha tingut força a veure en la inversió d’aquest procés que amenaçava amb el que ells mateixos anuncien a la seva capçalera: amb la ruïna de la música en català.
Naixent des de la incerta glòria dels anys daurats de ‘l’Empordà’, el ‘Bon dia’ i el ‘Boig per tu’, i recollint la crisi, a voltes caiguda lliure al buit, dels anys posteriors, Enderrock va optar per una línia editorial de suport incondicional a la producció musical catalana, però mantenint una posició crítica davant els productes resultants, que, a la llarga, li ha acabat donant la raó. El resultat és diàfan: la revista és el referent de la música que es fa al país i lidera l’atenció i el respecte del sector musical seriós de l’estat cap al que sestà fent a Catalunya.
En una cultura tan inestable com la catalana, quinze anys són suficients per haver triomfat, o no, i desaparegut. Enderrock s’ha consolidat, raó per la qual hom pot pensar, sense ser agosarat, que te un camí prou llarg per davant. La història de les revistes musicals d’aquest país ha estat sempre potent, però fugaç, i la seva memòria gairebé ha desaparegut. Deixant de banda les aportacions puntuals de Tele Estel o Canigó (per dir-ne dos que van donar suport des d’una perspectiva local a la música), la revista que va apostar a fons per la música popular catalana va ser Vibraciones, als anys setanta. Però la vocació d’influir en les tendències culturals de l’estat des de cultures no espanyoles està condemnada al fracàs. Enderrock ha après la lliçó històrica i, construint-se com a referent a casa, deixa que siguin els altres que s’interessin pel que passa aquí. I després que diguin, hi ha molts anys a venir.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada