EL CATALÀ PASSA GANA

Aquesta setmana s’ha demostrat científicament que els que pateixen pel futur del castellà a Catalunya no tenen motius. En nom de la Fundació d’Audiències de la Comunicació i la Cultura (FUNDACC), el sociòleg Salvador Cardús va presentar l’estudi que quantifica el que qualsevol que vagi pel carrer amb els ulls oberts sap de sobres: que el castellà és l’idioma majoritàriament aclaparador en el consum de cinema, música, videojocs i llibres, i entre els joves molt més.
El consum en català al conjunt dels territoris dels parla catalana és només del 0´8% en les pel·lícules, el 4´5% en la música escoltada, el 0´2% en els videojocs, el 4% en els concerts, el 7´2% en els espectacles, l'11% en les exposicions i el 8´3% en els llibres, xifres que suposen un clar retrocés en l’ús públic del català els darrers anys. Per què? No pas perquè els joves no coneguin l’idioma, ca; sinó perquè la possibilitat de poder escollir productes culturals en català és clarament inferior al del castellà. Que ningú no pateixi per la desaparició del castellà.
L’estudi La dieta mediàtica i cultural dels joves, que s’ha realitzat sobre una mostra de 4.531 nois i noies de 14 a 25 anys, diu que els joves tenen un consum cultural molt baix. D'un total d'11 milions de persones més grans de 14 anys, més de 2 milions no llegeixen mai diaris, més de 3 no llegeixen mai revistes, més de 5 no llegeixen mai llibres, més de 6 no utilitzen Internet, més de 7 no van al cinema, més de 8 no van mai a concerts, i la mateixa xifra no va mai a espectacles ni a exposicions; universitaris de carreres d’humanitats i comunicació inclosos, ho afirmo amb ple coneixement de causa.
Per què passa tanta gana el català? D’acord que l’oferta en castellà és més potent en molts àmbits, però, per exemple, l’oferta editorial catalana és més que suficient, i els pocs joves que llegeixen ho segueixen fent majoritàriament en castellà. Vull dir que el mercat no ho és tot. Hi ha algun factor més que ha fet retrocedir el consum cultural català en una generació; és la pèrdua de prestigi social que la llengua i la cultura han patit els darrers anys. Si fa quinze anys parlar bé el català, llegir els seus escriptors o escoltar els seus cantants era un element de prestigi personal, avui en dia això fins i tot pot arribar a ser un factor de descrèdit en segons quins ambients, universitaris inclosos de nou.
L’enorme pressió que fan els grans mitjans de comunicació de masses, sobretot les cadenes privades de televisió i ràdio, les discogràfiques, les ‘majors’ del cinema i les grans xarxes de distribució de productes culturals, prestigien el castellà com a idioma potent, universal i de futur en contra del català, que és vist per a molts joves com una llengua simpàtica, si, però restringida a l’àmbit domèstic i familiar que només s’usa en públic si la circumstància ho requereix (quants personatges populars només parlen en català quan els entrevisten a TV3?). La retirada progressiva del català del territori públic i social sembla així irreversible, doncs a menor presència menys prestigi i l’espiral es cargola. Com capgirar la tendència és el repte que tenim la comunitat de parlants i que hem d’assumir com a tasca personal i col·lectiva. L’administració hi pot ajudar, però la llengua sempre acaba essent allò que els seus parlants volen. I sabent menjar bé com sabem, a ningú no li agrada passar gana.

Publicat a El Mundo de Catalunya