Es diu que a Internet hi ha 14 milions de blocs, i que cada dia se n’obren 80 mil de nous. Siguin certes aquestes estadístiques o no, el que és evident és que aquest suport de difusió de textos i idees està interactuant de tal manera sobre la difusió clàssica de la cultura, en especial la literària, és clar, que a través de la seva acció massiva, els blocaires estan interpel•lant directament alguns paràmetres de la pròpia cultura que hom creia consolidats, com la gènesi de l’estructura narrativa, la dimensió històrica del discurs literari i fins i tot la pròpia immanència de la llengua, Saussure tremola, ja no hi ha discursos interns, als blocs tot és pura influència exterior, la interacció com a mètode literari.
A falta de país real, benvingut sigui el virtual. El català és una llengua amb fortíssima presència a Internet, aquesta expansió es deu en bona part al fenomen blocaire, que, sobretot de 2004 ençà, s’ha multiplicat fins a extrems difícils de calcular. Al treball ‘La blocosfera catalana’, de Mercè Molist es data el primer bloc personal català l’any 1999. Es deia ‘El forat de Sergi Llorens’. L’autor recorda aquell temps: “Érem quatre o cinc webs amb format weblog i ens coneixíem tots. Un dia van aparèixer un parell de webs personals més elaborades que tenien moltes visites, i van començar a sortir weblogs com bolets. Tots en castellà, és clar, només podien fer-los gent amb coneixements, perquè no hi havia les facilitats dels últims anys.” La fal•lera de blocs en català comença l’any 2003, quan van néixer els primers serveis propis d’allotjament de blocs, els castellans arrufaven el nas quan hom hi volia allotjar un bloc en una altra llengua, i a l’any següent el fenomen es va disparar.
En poques setmanes s’ha fet un multitudinari encontre de blocaires a Granollers, i han sortit al mercat dos llibres simbòlics: ‘La catosfera catalana 08’, una primera aproximació a una antologia de blocs en català molt lluny de ser exhaustiva i metòdica, i ‘Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos)’, la primera experiència en català de portar a un llibre en format clàssic de novel•la el contingut d’un bloc, el que porten la parella de professors Manel Riu i Mir Roy, ambdós llibres editats per Cossetània.
Els blocs catalans han superat l’estadi de dietari personal i experimental per esdevenir, amb la majoria d’edat, un media, amb un llenguatge i estructura pròpies que posen en qüestió algunes pautes del relat literari que semblaven consolidades: En Biel Mesquida, blocaire veterà, defensa el bloc com una dimensió on allotjar-hi literatura en estat provisional, beta diríem. Però ell és un escriptor consagrat, no se si la majoria dels seus companys virtuals opinen el mateix o consideren el bloc com un suport prou sòlid i amb difusió per a considerar la seva literatura definitiva i gens provisional. Que defineix la provisionalitat, doncs? El lloc on s’allotja o la voluntat de l’autor de donar per bo el text? I perquè no interactuar, modificar i ampliar el text literari sempre que es vulgui? Qui diu que ja no es pot tocar mai més una obra? I tot plegat ens porta a una altra i colpidora pregunta: Que és literari avui, doncs? Com diferenciar la vocació de la simple distracció? Interrogants apassionants per a un futur obert i emergent que està posant en crisi els fonaments clàssics de la literatura. Caldrà reinterpretar la retòrica.
Publicat a El Mundo de Catalunya
15/6/08
TEODOR GARRIGA, DECANO DE LA RADIO CATALANA
Teodor Garriga (Gràcia, Barcelona 1909), falleció anteayer en su casa de Premià de Dalt a los 99 años de edad. Exponente de la Catalunya avanzada del primer tercio de siglo XX, Garriga, miembro desde 1923 de la Unió Socialista de Catalunya, colaboró activamente en la fundación de Ràdio Associació de Catalunya, desde cuyos micrófonos relató los principales acontecimientos de aquellos tiempos convulsos.
Él fue uno de los protagonistas de la primera noche de los transistores, muchos años antes del 23-F y cuando nadie sospechaba que aquellos pesados mamotretos de madera y lámparas pudieran llegar a ser tan pequeños como los de hoy en día. El día 6 de octubre de 1934 el president de la Generalitat Lluís Companys, viendo la clara involución de la República controlada por la CEDA, proclamó el Estat Català de la República Federal Espanyola, y lo hizo a través de los micrófonos de Ràdio Associació, que en aquellos tiempos era una suerte de emisora oficiosa de la Generalitat. Teodor Garriga estuvo en el despacho de Companys aquella larga noche de tensión política y militar que tuvo a muchos catalanes atentos a las novedades que solo les traía la radio.
Garriga también retransmitió los bombardeos de 1938 sobre Barcelona, episodio que aparece relatado por él mismo en la película ‘MIrant al cel’, documental realizado por Jesús Garay sobre aquellos días y estrenado recientemente. También fue un pionero del humor radiofónico más moderno y mordaz, haciendo montajes satírico-burlescos de los discursos del general Queipo de Llano en la radio, hecho que impulsó al militar a proclamar que, cuando entrara en Barcelona, a por el que iría primero que mataría seria a Garriga. Cuando las tropas franquistas entraron en Barcelona cortaron la emisión de Ràdio Associació, que se mantuvo en antena hasta el último suspiro, incautaron los estudios que tenía en la Rambla y rebautizaron a la emisora como Radio España de Barcelona.
Pero a Garriga no le pudieron detener, porqué el radiofonista pudo exiliarse en Francia, pasando por el campo de refugiados de Argelés primero, e instalándose en Perpinyà después, desde donde colaboró con la resistencia contra el Tercer Reich. En 1963 regresó a Catalunya.
Cuando en 1983 Ràdio Associació de Catalunya obtuvo una licencia para emitir y sus antiguos socios recuperaron la titularidad de la emisora, Teodor Garriga fue nombrado presidente de honor de la cooperativa. Después de ser explotada por las emisoras de la Generalitat durante cerca de quince años convirtiéndola en la radiofórmula de mayor éxito en Catalunya, hoy en día RAC 105, su nombre comercial, está explotada por el Grupo Godó.
A Teodor Garriga le fue concedida la medalla de Sant Jordi en 1984, la Medalla de Honor del ayuntamiento de Barcelona en el 2001 y en el 2005 fue nombrado hijo adoptivo de Premià de Dalt, localidad donde falleció. En 1997 Garriga, con la colaboración de Xavier García, relató su vida en el libro ‘La meva vida i Ràdio Associació de Catalunya’, editado por Proa.
Publicat a El Mundo del siglo XXI
Él fue uno de los protagonistas de la primera noche de los transistores, muchos años antes del 23-F y cuando nadie sospechaba que aquellos pesados mamotretos de madera y lámparas pudieran llegar a ser tan pequeños como los de hoy en día. El día 6 de octubre de 1934 el president de la Generalitat Lluís Companys, viendo la clara involución de la República controlada por la CEDA, proclamó el Estat Català de la República Federal Espanyola, y lo hizo a través de los micrófonos de Ràdio Associació, que en aquellos tiempos era una suerte de emisora oficiosa de la Generalitat. Teodor Garriga estuvo en el despacho de Companys aquella larga noche de tensión política y militar que tuvo a muchos catalanes atentos a las novedades que solo les traía la radio.
Garriga también retransmitió los bombardeos de 1938 sobre Barcelona, episodio que aparece relatado por él mismo en la película ‘MIrant al cel’, documental realizado por Jesús Garay sobre aquellos días y estrenado recientemente. También fue un pionero del humor radiofónico más moderno y mordaz, haciendo montajes satírico-burlescos de los discursos del general Queipo de Llano en la radio, hecho que impulsó al militar a proclamar que, cuando entrara en Barcelona, a por el que iría primero que mataría seria a Garriga. Cuando las tropas franquistas entraron en Barcelona cortaron la emisión de Ràdio Associació, que se mantuvo en antena hasta el último suspiro, incautaron los estudios que tenía en la Rambla y rebautizaron a la emisora como Radio España de Barcelona.
Pero a Garriga no le pudieron detener, porqué el radiofonista pudo exiliarse en Francia, pasando por el campo de refugiados de Argelés primero, e instalándose en Perpinyà después, desde donde colaboró con la resistencia contra el Tercer Reich. En 1963 regresó a Catalunya.
Cuando en 1983 Ràdio Associació de Catalunya obtuvo una licencia para emitir y sus antiguos socios recuperaron la titularidad de la emisora, Teodor Garriga fue nombrado presidente de honor de la cooperativa. Después de ser explotada por las emisoras de la Generalitat durante cerca de quince años convirtiéndola en la radiofórmula de mayor éxito en Catalunya, hoy en día RAC 105, su nombre comercial, está explotada por el Grupo Godó.
A Teodor Garriga le fue concedida la medalla de Sant Jordi en 1984, la Medalla de Honor del ayuntamiento de Barcelona en el 2001 y en el 2005 fue nombrado hijo adoptivo de Premià de Dalt, localidad donde falleció. En 1997 Garriga, con la colaboración de Xavier García, relató su vida en el libro ‘La meva vida i Ràdio Associació de Catalunya’, editado por Proa.
Publicat a El Mundo del siglo XXI
9/6/08
NO FUTURE
És la vaga la solució a la pujada de preu dels carburants? Si ho pregunteu a un ciutadà atrapat en mig d’una mani de camioners, segur que us diu que no, si ho pregunteu a un transportista probablement us dirà que no tenen cap més arma per forçar el govern a dictar mesures d’ajuda al sector. Qui dels dos te raó? Tots dos en tenen una part i ningú no la te tota.
S’acabi o no, que tampoc no esta tant clar, el que és cert es que extreure petroli cada cop és més car, i algú ho ha de pagar. El problema és que la factura recau exclusivament damunt el consumidor ja prou castigat per les hipoteques i tal. Llavors, per què els governs no renuncien a part de la recaptació d’impostos del carburant? Potser s’estalviarien, si és que ho volen, episodis histèrics d’acaparament d’oli i llet als supermercats i de cues de postguerra a les benzineres.
És clar que, si hi penséssim una mica, i reconeguéssim que hem estirat més el braç que la màniga durant els anys de vaques grasses, potser ahir no hauríem viscut aquestes escenes d’excitació col•lectiva. Al cap i a la fi, tots tenim una mica de culpa d’aquesta situació per voler viure per damunt de les possibilitats reals.
Dit a El Món a RAC 1 el 10.06.08
S’acabi o no, que tampoc no esta tant clar, el que és cert es que extreure petroli cada cop és més car, i algú ho ha de pagar. El problema és que la factura recau exclusivament damunt el consumidor ja prou castigat per les hipoteques i tal. Llavors, per què els governs no renuncien a part de la recaptació d’impostos del carburant? Potser s’estalviarien, si és que ho volen, episodis histèrics d’acaparament d’oli i llet als supermercats i de cues de postguerra a les benzineres.
És clar que, si hi penséssim una mica, i reconeguéssim que hem estirat més el braç que la màniga durant els anys de vaques grasses, potser ahir no hauríem viscut aquestes escenes d’excitació col•lectiva. Al cap i a la fi, tots tenim una mica de culpa d’aquesta situació per voler viure per damunt de les possibilitats reals.
Dit a El Món a RAC 1 el 10.06.08
CARTA, CULTURAL, A MÒNICA TERRIBAS
Benvolguda, com que no ho he pogut fer encara, permetem que et feliciti pel càrrec. És una feina feixuga però se que la faràs amb l’encert que de tu esperen, no només els que hi han confiat, i aquí incloc els professionals de la casa i el gremi periodístic, sinó sobretot els espectadors que, després d’un quart de segle, han fet de TV3 la seva, com deia l’eslògan. Però també se que no ho tindràs gens fàcil, que t’he de dir que no sàpigues. Per això, tot i que t’escric per reclamar-te una cosa, intentaré ser un pidolaire mesurat. I tampoc no demanaré res que no sàpigues de sobres que cal, i de fa temps.
Es tracta de la vella idea del ‘contenidor cultural’, com dieu a la tele; en llenguatge planer, un magazine de difusió cultural. Sincerament, en això TV3 està badant fa anys. Puntualment s’ha tingut cura de la música, els llibres o el cinema (tot i que podríem discutir sobre com s’ha fet), però el programa generalista que ha d’animar el consum de cultura en català i difondre l’obra dels creadors, increïblement és un ésser nonat: I dic increïblement perquè crec que la difusió de la llengua i la cultura catalanes és un dels objectius fundacionals de TV3, més que no pas ser líders d’audiència, a voltes, bandejant massa la qualitat per tractar-se d’una tele pública.
I és que no es pot tocar campanes i anar a processó, Mònica. Tenir més espectadors que Tele 5 amb continguts d’un certa volada (tampoc calen pelis d’art i assaig tot el dia) és incompatible nou de cada deu vegades que s’intenta. I pensar que la majoria de teleespectadors del país són més cultes nobles i rics que els de la resat de l’estat, és sobrevalorar la noble, però passiva, activitat d’escarxofar-se davant la pantalla. A mi no em preocupa que la tele pública del meu país no sigui la més vista si el que fa te un cert nivell. I crec que en això dubteu i us hauríeu de definir abans que tallin l’aixeta de la publicitat a les públiques. Crec que ha estat aquesta indecisió d’uns anys cap aquí el que fa que no hi hagi un programa cultural generalista i en prime time, que fer-lo al les dues de la matinada seria fer-ho només per tenir content en Tresserras,
Per cert, parlant del conseller, em sembla que creu que, a ‘Corpo’ nova, contracte programa nou, i us collarà per que feu un bon ‘contenidor cultural’ si voleu obtenir a canvi un bon contracte programa. Enten-me, no pot ser que TV3 faci la setmana de la lectura com un fet extraordinari, per a la tele d’aquest país cada dia de la seva existència hauria de ser el dia de la lectura. No ho creus tu? I no cola dir que ja es parla de llibres i cultura als Telenoticies i als altres programes de la casa, perquè, tret d’honroses excepcions, la cultura és aquella nosa que es deixa per al minut final si no hi ha més remei que parlar-ne per quedar bé o perquè toca.
Tal com t’he dit només et demano una cosa, Mònica: que us poseu ara mateix a treballar en un programa de difusió cultural amè, modern i que inciti a la cultura, no a al succedani consumista que practica molta gent ‘sense cap inquietud més enllà de la immediatesa amb què satisfan el seu desig’, com escrivia algú al meu bloc. Ah, i que li doneu temps perquè es consolidi.
Espero que no trobis molt agosarades aquestes ratlles, les he fet des de la reclamació, si, però també des de la complicitat amable de saber que ets especialment sensible a aquesta qüestió. Salut i sort.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Es tracta de la vella idea del ‘contenidor cultural’, com dieu a la tele; en llenguatge planer, un magazine de difusió cultural. Sincerament, en això TV3 està badant fa anys. Puntualment s’ha tingut cura de la música, els llibres o el cinema (tot i que podríem discutir sobre com s’ha fet), però el programa generalista que ha d’animar el consum de cultura en català i difondre l’obra dels creadors, increïblement és un ésser nonat: I dic increïblement perquè crec que la difusió de la llengua i la cultura catalanes és un dels objectius fundacionals de TV3, més que no pas ser líders d’audiència, a voltes, bandejant massa la qualitat per tractar-se d’una tele pública.
I és que no es pot tocar campanes i anar a processó, Mònica. Tenir més espectadors que Tele 5 amb continguts d’un certa volada (tampoc calen pelis d’art i assaig tot el dia) és incompatible nou de cada deu vegades que s’intenta. I pensar que la majoria de teleespectadors del país són més cultes nobles i rics que els de la resat de l’estat, és sobrevalorar la noble, però passiva, activitat d’escarxofar-se davant la pantalla. A mi no em preocupa que la tele pública del meu país no sigui la més vista si el que fa te un cert nivell. I crec que en això dubteu i us hauríeu de definir abans que tallin l’aixeta de la publicitat a les públiques. Crec que ha estat aquesta indecisió d’uns anys cap aquí el que fa que no hi hagi un programa cultural generalista i en prime time, que fer-lo al les dues de la matinada seria fer-ho només per tenir content en Tresserras,
Per cert, parlant del conseller, em sembla que creu que, a ‘Corpo’ nova, contracte programa nou, i us collarà per que feu un bon ‘contenidor cultural’ si voleu obtenir a canvi un bon contracte programa. Enten-me, no pot ser que TV3 faci la setmana de la lectura com un fet extraordinari, per a la tele d’aquest país cada dia de la seva existència hauria de ser el dia de la lectura. No ho creus tu? I no cola dir que ja es parla de llibres i cultura als Telenoticies i als altres programes de la casa, perquè, tret d’honroses excepcions, la cultura és aquella nosa que es deixa per al minut final si no hi ha més remei que parlar-ne per quedar bé o perquè toca.
Tal com t’he dit només et demano una cosa, Mònica: que us poseu ara mateix a treballar en un programa de difusió cultural amè, modern i que inciti a la cultura, no a al succedani consumista que practica molta gent ‘sense cap inquietud més enllà de la immediatesa amb què satisfan el seu desig’, com escrivia algú al meu bloc. Ah, i que li doneu temps perquè es consolidi.
Espero que no trobis molt agosarades aquestes ratlles, les he fet des de la reclamació, si, però també des de la complicitat amable de saber que ets especialment sensible a aquesta qüestió. Salut i sort.
Publicat a El Mundo de Catalunya
5/6/08
DALÍ EN PARAULES
Aquesta tarda, el pitjor dia de la setmana per una cosa així, es presenten a Mataró dues novel•les que, si aquest hagués estat un país lògic, haurien representat el zenit de l’avantguarda literària del segle XX. Es tracta de Summa kaòtica i Resta kaòtica, de Ventura Ametller, publicades per Cossetània amb el suport dels ajuntaments de Mataró, ciutat on Ventura ha viscut més de mitja vida, i Pals, vila on va néixer.
Summa kaòtica ja havia estat publicat fa 21 anys per Laia (sic) i, perquè us en feu una idea, d’ella Lluís Racionero va dir-ne a Serra d’Or que era un ‘Dalí posat en paraules, l’exaltació delirant empordanesa en forma d’escriptura’. Més analític, Valerià Pujol, autor del pròleg, va escriure en una revista local que ‘Summa Kaòtica és una novel•la que parteix d'una realitat immediata i l'eleva a categoria de símbol. Si parléssim de realisme hauríem de citar Cien años de soledad. En l'obra de García Màrquez el mite és Macondo, en la de Ventura Ametller és Pals’. Amb aquestes expectatives no estranyarà a ningú la presència aquesta tarda a Can Palauet, seu de l’arxiu municipal de Mataró, d’en Miquel de Palol.
És d’esperar que l’ajuntament maresmenc permeti la venda dels llibres d’en ventura Ametller, perquè la Generalitat ho te prohibit per no se quina absurda norma. Si es cedeixen espais per a fer presentacions de llibres, perquè es prohibeix que es venguin aquests mateixos llibres durant l’acte com es fa a qualsevol presentació del món tret de les de la FNAC, que els has d’anar a buscar a la llibreria que és a la quinta punyeta? El Palau Moja o el Museu de l’esport, on han passat sengles casos, tenen vocació de multinacional de l’oci i la cultura?
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya el 06.06.08
Summa kaòtica ja havia estat publicat fa 21 anys per Laia (sic) i, perquè us en feu una idea, d’ella Lluís Racionero va dir-ne a Serra d’Or que era un ‘Dalí posat en paraules, l’exaltació delirant empordanesa en forma d’escriptura’. Més analític, Valerià Pujol, autor del pròleg, va escriure en una revista local que ‘Summa Kaòtica és una novel•la que parteix d'una realitat immediata i l'eleva a categoria de símbol. Si parléssim de realisme hauríem de citar Cien años de soledad. En l'obra de García Màrquez el mite és Macondo, en la de Ventura Ametller és Pals’. Amb aquestes expectatives no estranyarà a ningú la presència aquesta tarda a Can Palauet, seu de l’arxiu municipal de Mataró, d’en Miquel de Palol.
És d’esperar que l’ajuntament maresmenc permeti la venda dels llibres d’en ventura Ametller, perquè la Generalitat ho te prohibit per no se quina absurda norma. Si es cedeixen espais per a fer presentacions de llibres, perquè es prohibeix que es venguin aquests mateixos llibres durant l’acte com es fa a qualsevol presentació del món tret de les de la FNAC, que els has d’anar a buscar a la llibreria que és a la quinta punyeta? El Palau Moja o el Museu de l’esport, on han passat sengles casos, tenen vocació de multinacional de l’oci i la cultura?
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya el 06.06.08
4/6/08
NI COMUNICAR NI EXECUTAR
En un insòlit i sobtat atac d’humilitat, el conseller Baltasar va reconèixer ahir al Parlament ‘no haver comunicat prou be algunes decisions’ i que va faltar ‘diàleg i debat’ en la gestió política de la sequera i la post sequera, afegiria jo. Doncs bé, algú li hauria de dir al President Montilla i a Joan Saura que, en un cas tant greu com el que ens ocupa, aquests ja són motius més que suficients per cessar el conseller de Medi Ambient.
Però l’esquerra, petrificada un cop al poder, actua exactament igual a com feia la dreta, i ells que ho criticaven fervorosament. Iniciativa fa molt de temps que no sap comunicar, que te uns líders momificats en la direcció i, a la vegada, en càrrecs institucionals, que ha abandonat el debat i el diàleg pel simple exercici del poder i que, com a conseqüència, viu en ple naufragi del seu discurs polític, que en ocasions ratlla el folklore de tant simplista com s’ha tornat, i electoral, és clar. I de tot això, el conseller Baltasar n’és ara un cap visible, però no l’únic responsable.
Dit a El Món a RAC 1 el 4.06.08
Però l’esquerra, petrificada un cop al poder, actua exactament igual a com feia la dreta, i ells que ho criticaven fervorosament. Iniciativa fa molt de temps que no sap comunicar, que te uns líders momificats en la direcció i, a la vegada, en càrrecs institucionals, que ha abandonat el debat i el diàleg pel simple exercici del poder i que, com a conseqüència, viu en ple naufragi del seu discurs polític, que en ocasions ratlla el folklore de tant simplista com s’ha tornat, i electoral, és clar. I de tot això, el conseller Baltasar n’és ara un cap visible, però no l’únic responsable.
Dit a El Món a RAC 1 el 4.06.08
1/6/08
EL MAIG, LA SEQUERA I NOSALTRES
El maig que en fa quaranta del de 1968 ens ha portat, a més del record revolucionari en forma de llibres i revistes commemoratius, un episodi polític de sequera i pluges posteriors que ha posat en evidència de nou les contradiccions d’una esquerra que es diu hereva de l’actiu cultural del 68, però que, tenallada per mancances històriques i pors conjunturals, és incapaç d’entendre el testament quedant relegada de fet a fer de comparsa de la dreta que, tot i foragitada del poder, continua controlant els ritmes polítics del país. I com que ni uns ni altres han estat mai capaços ni capacitats per fer cap ruptura cultural real amb el passat, una tasca que no admet abdicació, amb el temps el llegat del maig ha quedat reduït a les gràcies de la gauche divine, a actituds ridículament progressistes que ratllen el folklòric, a l’odi genital d’uns quants periodistes i intel•lectuals que de joves van tenir derives esquerranoses, i poca cosa més.
‘El maig del 68 va fer entrar en crisi els principis d’un estil de vida i de pensament caducats’, sostenen Raphaël i André Glucksmann al llibre més encertat i cruel que s’ha publicat sobre l’aniversari: ‘El maig del 68 explicat a Niocolàs Sarkozy’, (l’Arquer). Fins aquí res de nou, però dient-ho qui ho diu sembla més solemne. Fins i tot De Gaulle s’havia adonat que la serenitat camperola i mediocre, però segura, havia estat substituïda per ‘la sorda angoixa dels desarrelats’. S’albirava la fi d’un cicle. Però un cop els desarrelats van descobrir la suavitat dels cotons de la glòria política i el bé que es podia viure en el pati d’escola que van construir durant aquells dies de maig, van preferir marcar territori i abdicar definitivament d’assumir una transformació social i cultural en profunditat que els hauria portat per ves a saber quins camins insegurs, amb gran joia pel PCF és clar. L’anàlisi seria més llarga i complexa, però no és aquest l’objectiu de l’article ni l’espai és suficient.
Per als Gulcksmann, qui personifica ara aquest trencament, apoderant-se d’uns valors que simplement estaven allà, abandonats en mig de l’arena, és Nicolàs Sarkozy qui, a parer dels autors, només va cometre l’error de carregar contra la gent del Maig en lloc d’agrair-los per haver estat padrins de la seva victòria.
Però a Catalunya el vendaval de maig va arribar tard i de cairell per apadrinar res. Els partits d’esquerres van tancar files al dogmatisme imperant i, quan els dogmes ja no servien ni per lligar perquè fins i tot els vells periodistes progres s’havien passat a l’enemic que paga bons sous i els convida a tertúlies, van afanyar-se a buscar fórmules ancorades en la socialdemocràcia lànguida que no aporta cap avenç real a una societat plena de desarrelats de tota condició, o a refugiar-se en actituds políticament pintoresques i de praxi no resolta com l’ecologisme institucional que, a la que no plou, s’inventa un transvassament que és més un tret al clatell ideològic que no pas una política.
Mentre la dreta, més incapaç encara, tot i que nodrida d’antics ‘maigistes’, segueix vivint increïblement ancorada en unes polítiques sense caduques i allunyades del sentiment de desassossec general que no els portaran mai a la victòria electoral. L’erràtica, confosa i ridícula política catalana potser necessita un punt de ruptura realment profund, cultural. El contrari és conviure amb el cadàver del maig a casa.
Publicat a el Mundo de Catalunya
‘El maig del 68 va fer entrar en crisi els principis d’un estil de vida i de pensament caducats’, sostenen Raphaël i André Glucksmann al llibre més encertat i cruel que s’ha publicat sobre l’aniversari: ‘El maig del 68 explicat a Niocolàs Sarkozy’, (l’Arquer). Fins aquí res de nou, però dient-ho qui ho diu sembla més solemne. Fins i tot De Gaulle s’havia adonat que la serenitat camperola i mediocre, però segura, havia estat substituïda per ‘la sorda angoixa dels desarrelats’. S’albirava la fi d’un cicle. Però un cop els desarrelats van descobrir la suavitat dels cotons de la glòria política i el bé que es podia viure en el pati d’escola que van construir durant aquells dies de maig, van preferir marcar territori i abdicar definitivament d’assumir una transformació social i cultural en profunditat que els hauria portat per ves a saber quins camins insegurs, amb gran joia pel PCF és clar. L’anàlisi seria més llarga i complexa, però no és aquest l’objectiu de l’article ni l’espai és suficient.
Per als Gulcksmann, qui personifica ara aquest trencament, apoderant-se d’uns valors que simplement estaven allà, abandonats en mig de l’arena, és Nicolàs Sarkozy qui, a parer dels autors, només va cometre l’error de carregar contra la gent del Maig en lloc d’agrair-los per haver estat padrins de la seva victòria.
Però a Catalunya el vendaval de maig va arribar tard i de cairell per apadrinar res. Els partits d’esquerres van tancar files al dogmatisme imperant i, quan els dogmes ja no servien ni per lligar perquè fins i tot els vells periodistes progres s’havien passat a l’enemic que paga bons sous i els convida a tertúlies, van afanyar-se a buscar fórmules ancorades en la socialdemocràcia lànguida que no aporta cap avenç real a una societat plena de desarrelats de tota condició, o a refugiar-se en actituds políticament pintoresques i de praxi no resolta com l’ecologisme institucional que, a la que no plou, s’inventa un transvassament que és més un tret al clatell ideològic que no pas una política.
Mentre la dreta, més incapaç encara, tot i que nodrida d’antics ‘maigistes’, segueix vivint increïblement ancorada en unes polítiques sense caduques i allunyades del sentiment de desassossec general que no els portaran mai a la victòria electoral. L’erràtica, confosa i ridícula política catalana potser necessita un punt de ruptura realment profund, cultural. El contrari és conviure amb el cadàver del maig a casa.
Publicat a el Mundo de Catalunya
Subscriure's a:
Missatges (Atom)