Resulta que tot plegat ve de dos quilòmetres ridículs, que si no fos per aquests dos mil metres de misèria que falten per que l’AVE entri a Sants, que en surti ja en parlarem, res del que està passant no s’hauria esdevingut mai ni en el pitjor dels malsons d’un candidat.
Però no és cap somni, el caos a la mobilitat metropolitana, el patiment de milers de ciutadans, el ridícul enfront els visitants que arriben a l’aeroport o les pèrdues milionàries que ahir es van quantificar estan passant de veres i afecten social, política, econòmica i fins i tot psicològicament a tot el país, tot. Sortir ara dient que fins el trenta de novembre que són dos dies (total, ara que ja ens hi hem acostumat, oi?) i que només falten dos quilòmetres de res (i en aquest cas no és l’oblit), és tant esperpèntic com quan la Trinca deia allò de que, ‘si està fresca i eixerida, no ve d’un pam’. Diumenge, vaig trigar menys per anar d’Amsterdam a El Prat que de l’aeroport a Premià. Que, ministra, ve o no ve d’un pam?
Dit a El Món a RAC 1 del 06.11.07
6/11/07
5/11/07
LLULL. LA SEGONA PART SERÀ LA BONA?
L’anunci del vice president català Josep LLuís Carod Rovira i el president balear Francesc Antich de refundar l’Institut Ramon Llull amb l’activa participació de quants més territoris de parla catalana sigui possible millor, vol ser l’impuls definitiu per tancar les greus ferides secessionistes que va obrir l’ex consellera Caterina Mieras per maldestresa política.
La difusió exterior de la cultura catalana no te sentit ni possibilitat d’èxit sense una única institució que aculli a tots els territoris. Amb aquesta idea va néixer l‘Institut Ramon Llull. Era evident que els prejudicis polítics del govern valencià feien impossible la total unitat d’acció, però hi havia la confiança que, amb el temps i una canya, en sentir-se aïllats, acabarien reconeixent la realitat històrica i cultural. Però el que ningú o esperava era que la Consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, illenca per a més conya, expulsés un d’aquests territoris de la institució. A partir d’aquí la diàspora del Llull: dimissions, canvis, cessaments; fins i tot Frankfurt va entrar en crisi.
Es podia haver evitat aquesta ridícula situació si ERC hagués demanat cultura, però la realitat va ser que, al tripartit de Maragall, ningú no va voler el despatx del Palau Marc encara que després diguessin el contrari. Si el President no s’hagués vist obligat per pressions internes a acabar-ho donant a Mieras potser les coses al Llull haurien anat d’una altra manera, millor sens dubte. De la catàstrofe del Llull tots tres partits del govern en van ser responsables.
Però Esquerra va aprendre la lliçó, al segon tripartit va demanar cultura reforçada amb comunicació, i Josep Lluís Carod Rovira es va reservar per la seva àrea de vice-prediència l’Institut Ramon Llull. A més hi va posar al capdavant un amic seu de tota la vida (encara que ara estiguin de punxa pel tema de Venècia) i persona de solvència contrastada com és en Josep Bargalló. La presència catalana a Frankfurt era l’excusa ideal per intentar refundar el Llull ampliant-lo si era possible. El procés és encara llarg i cal treballar amb molta minúcia per no aixecar suspicàcies, a més la conjuntura política acompanya; l’anunci que van fer Josep Lluís Carod Rovira i Francesc Antich és el millor dels senyals possibles.
Amb Frankfurt com a excusa Bargalló va firmar convenis amb l’Alguer, Andorra, les Illes i diversos municipis valencians; aquell va ser el primer pas real i ferm. Si ara les Balears tornen al Ramon Llull (amb una fórmula per la que no calgui desmantellar necessàriament l’Institut d’Estudis Baleàrics), s’obre el pas a la refundació definitiva i podrem pensar que la segona part pot ser la bona.
Però per consolidar definitivament i per sempre el projecte d’orgue comú per a la difusió exterior de la cultura catalana caldrà fer un altre pas; despolititzar absolutament l’Institut; ço vol dir, treure’l de vice-presidència (per on el seu pas ha estat satisfactori), tornar-lo a Cultura i posar-lo sota les relles d’un consell assessor (amb representació del consell de cultura per part de Catalunya i de quines instàncies no polítiques designin els altres) que només rendeixi comptes a intervenció i als Parlaments. Potser és una idea utòpica, és clar, perquè el Llull és una llaminadura política, però una estructura així reuniria unes garanties que, vinculat tant estretament al poder polític, li costarà molt de tenir.
Publicat a El Mundo de Catalunya
La difusió exterior de la cultura catalana no te sentit ni possibilitat d’èxit sense una única institució que aculli a tots els territoris. Amb aquesta idea va néixer l‘Institut Ramon Llull. Era evident que els prejudicis polítics del govern valencià feien impossible la total unitat d’acció, però hi havia la confiança que, amb el temps i una canya, en sentir-se aïllats, acabarien reconeixent la realitat històrica i cultural. Però el que ningú o esperava era que la Consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, illenca per a més conya, expulsés un d’aquests territoris de la institució. A partir d’aquí la diàspora del Llull: dimissions, canvis, cessaments; fins i tot Frankfurt va entrar en crisi.
Es podia haver evitat aquesta ridícula situació si ERC hagués demanat cultura, però la realitat va ser que, al tripartit de Maragall, ningú no va voler el despatx del Palau Marc encara que després diguessin el contrari. Si el President no s’hagués vist obligat per pressions internes a acabar-ho donant a Mieras potser les coses al Llull haurien anat d’una altra manera, millor sens dubte. De la catàstrofe del Llull tots tres partits del govern en van ser responsables.
Però Esquerra va aprendre la lliçó, al segon tripartit va demanar cultura reforçada amb comunicació, i Josep Lluís Carod Rovira es va reservar per la seva àrea de vice-prediència l’Institut Ramon Llull. A més hi va posar al capdavant un amic seu de tota la vida (encara que ara estiguin de punxa pel tema de Venècia) i persona de solvència contrastada com és en Josep Bargalló. La presència catalana a Frankfurt era l’excusa ideal per intentar refundar el Llull ampliant-lo si era possible. El procés és encara llarg i cal treballar amb molta minúcia per no aixecar suspicàcies, a més la conjuntura política acompanya; l’anunci que van fer Josep Lluís Carod Rovira i Francesc Antich és el millor dels senyals possibles.
Amb Frankfurt com a excusa Bargalló va firmar convenis amb l’Alguer, Andorra, les Illes i diversos municipis valencians; aquell va ser el primer pas real i ferm. Si ara les Balears tornen al Ramon Llull (amb una fórmula per la que no calgui desmantellar necessàriament l’Institut d’Estudis Baleàrics), s’obre el pas a la refundació definitiva i podrem pensar que la segona part pot ser la bona.
Però per consolidar definitivament i per sempre el projecte d’orgue comú per a la difusió exterior de la cultura catalana caldrà fer un altre pas; despolititzar absolutament l’Institut; ço vol dir, treure’l de vice-presidència (per on el seu pas ha estat satisfactori), tornar-lo a Cultura i posar-lo sota les relles d’un consell assessor (amb representació del consell de cultura per part de Catalunya i de quines instàncies no polítiques designin els altres) que només rendeixi comptes a intervenció i als Parlaments. Potser és una idea utòpica, és clar, perquè el Llull és una llaminadura política, però una estructura així reuniria unes garanties que, vinculat tant estretament al poder polític, li costarà molt de tenir.
Publicat a El Mundo de Catalunya
STEINER I EL PESSIMISME RECURRENT
George Stenier ha passat per Barcelona per renyar-nos com a europeus, avergonyir-nos per voler un món ric, i dir que som uns provincians per parlar en gallec. No poso en dubte la seva saviesa infinita, però considero deplorable l’actitud del savi que ja ho sap tot i no para mai l’orella a escoltar, que deia el poeta.
Un intel·lectual ha d’esforçar-se sempre per tenir una visió crítica de la societat. La seva capacitat de mirar més enllà de l’epidermis dels fets i de, un cop arribat al moll de l’os de les coses i les idees, reflexionar-ne posant en joc els referents amb que la seva saviesa l’ha dotat, ha de servir perquè la societat s’escarrassi a buscar les respostes a les pors i dubtes que li impedeixen de progressar en tots els sentits. És cert que sovint les conclusions a les que arriben els intel·lectuals són de caràcter pessimista, car no veuen que el camí que aquella societat ha emprès sigui el que la condueixi a fer-se les preguntes que li han de permetre trobar algunes respostes. Això provoca que la majoria d’intel·lectuals europeus optin per situar-se en un pessimisme ‘avant la lettre’ que, així d’entrada, ja els resol bona part de la feina. Vull dir que, avançant la tesi del discurs s’estalvien haver de posar al dia la part del seu corpus argumental més pròxim a la vida i el món contemporani. En aquest tripijoc de comoditats i apriorismes a voltes no s’adonen que cauen en contradiccions d’aquelles que, potser no arriben fins la gènesi del pensament, però que la gent del carrer, aquella que no pot pensar gaire perquè no en sap més, veu venir d’una hora lluny, i fins i tot s’hi interpel·la, encara que l’únic lloc on ho pugui fer públic sigui al seu bloc d’Internet.
George Steiner creu que l’antiamericanisme europeu és “una mena de complex d'inferioritat i mala consciència per estar avergonyida davant la generositat dels Estats Units”. Opina que “mai com ara Europa havia fet tanta pudor de riquesa. Els estudiants aspiren a ser milionaris als 25 anys”. Sobre literatura considera que “Avui Shakespeare seria un gran cineasta. La literatura europea no és gaire brillant.” i, per acabar-ho d’adobar, ell, que imparteix classes en no se quantes llengües, va i diu: “És una ficció filològica fascinant que, per ser professor a Galícia, hagis de parlar gallec”.
Evidentment, Europa te un passat que li pesa, potser per això els joves d’avui en dia volen mirar més endavant, construir, que no pas enrera; que no s’estranyi si no s’escolten el seu discurs derrotista i fonamentat en la falsedat històrica de que ‘abans tot era millor’. L’abans era diferent i trist, Europa es va dessagnar durant segles, i la dot que deixem als joves d’ara és un cadàver. Ells no volen més tuf de mort damunt els camps de Flandes, volen construir un futur potser a imatge de la seva estimada Amèrica, però que volem, és el que els aprenen dels intel·lectuals pessimistes. A les aules universitàries no hi ha més antiamericanisme que el que un correcte esperit crític requereix.
I sobre la literatura tot són opinions, i si pensés que potser la implosió dels mass media i Internet ha alterat de fa molt de temps el discurs dels generes narratius, barrejant audiovisual i literatura, en lloc de limitar-se dir que Shakespeare seria un gran cineasta. Sap que? crec que seria un showman a Telecinco i que perdria l’oremus per sortir al Tomate. Res, copses de la gent que no pensem.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Un intel·lectual ha d’esforçar-se sempre per tenir una visió crítica de la societat. La seva capacitat de mirar més enllà de l’epidermis dels fets i de, un cop arribat al moll de l’os de les coses i les idees, reflexionar-ne posant en joc els referents amb que la seva saviesa l’ha dotat, ha de servir perquè la societat s’escarrassi a buscar les respostes a les pors i dubtes que li impedeixen de progressar en tots els sentits. És cert que sovint les conclusions a les que arriben els intel·lectuals són de caràcter pessimista, car no veuen que el camí que aquella societat ha emprès sigui el que la condueixi a fer-se les preguntes que li han de permetre trobar algunes respostes. Això provoca que la majoria d’intel·lectuals europeus optin per situar-se en un pessimisme ‘avant la lettre’ que, així d’entrada, ja els resol bona part de la feina. Vull dir que, avançant la tesi del discurs s’estalvien haver de posar al dia la part del seu corpus argumental més pròxim a la vida i el món contemporani. En aquest tripijoc de comoditats i apriorismes a voltes no s’adonen que cauen en contradiccions d’aquelles que, potser no arriben fins la gènesi del pensament, però que la gent del carrer, aquella que no pot pensar gaire perquè no en sap més, veu venir d’una hora lluny, i fins i tot s’hi interpel·la, encara que l’únic lloc on ho pugui fer públic sigui al seu bloc d’Internet.
George Steiner creu que l’antiamericanisme europeu és “una mena de complex d'inferioritat i mala consciència per estar avergonyida davant la generositat dels Estats Units”. Opina que “mai com ara Europa havia fet tanta pudor de riquesa. Els estudiants aspiren a ser milionaris als 25 anys”. Sobre literatura considera que “Avui Shakespeare seria un gran cineasta. La literatura europea no és gaire brillant.” i, per acabar-ho d’adobar, ell, que imparteix classes en no se quantes llengües, va i diu: “És una ficció filològica fascinant que, per ser professor a Galícia, hagis de parlar gallec”.
Evidentment, Europa te un passat que li pesa, potser per això els joves d’avui en dia volen mirar més endavant, construir, que no pas enrera; que no s’estranyi si no s’escolten el seu discurs derrotista i fonamentat en la falsedat històrica de que ‘abans tot era millor’. L’abans era diferent i trist, Europa es va dessagnar durant segles, i la dot que deixem als joves d’ara és un cadàver. Ells no volen més tuf de mort damunt els camps de Flandes, volen construir un futur potser a imatge de la seva estimada Amèrica, però que volem, és el que els aprenen dels intel·lectuals pessimistes. A les aules universitàries no hi ha més antiamericanisme que el que un correcte esperit crític requereix.
I sobre la literatura tot són opinions, i si pensés que potser la implosió dels mass media i Internet ha alterat de fa molt de temps el discurs dels generes narratius, barrejant audiovisual i literatura, en lloc de limitar-se dir que Shakespeare seria un gran cineasta. Sap que? crec que seria un showman a Telecinco i que perdria l’oremus per sortir al Tomate. Res, copses de la gent que no pensem.
Publicat a El Mundo de Catalunya
AIXÒ ÉS TEATRE
Històricament publicar llibres de teatre ha estat una ruïna, fins i tot més que editar poesia, que ja és dir, però ves per on darrerament el gènere del drama en paper sembla que està tenint una revifada, lògicament relacionada amb espectacles de text que tenen èxit de crítica i públic. ‘La nit just abans dels boscos’, de Bernard Marie Koltèz, representat al teatre Lliure fa unes setmanes, va aconseguir exhaurir l’edició del text publicat per la Diputació de Barcelona. Ara, l’excel·lent versió catalana de obra d’Eric-Emmanuel Schmitt ‘El llibertí’ (Índex) que ha fet l’Esteve Miralles està venent més de 60 exemplars a la mateixa porta del teatre cada setmana. Dimarts passat hi havia cua davant del taulell. Insòlit.
Qui segurament no patirà per si el seu llibre es ven o no és el televisiu Albert Om, que aviat publicarà a Ara un recull dels millors sms que els espectadors han enviat al seu programa El club, èxit garantit. Si heu plantat un arbre i teniu fills, però no us heu posat amb allò del llibre, potser hi sou a temps a veure el vostre missatge de mòbil editat. Per algun lloc es comença.
Canvis d’aires, ignorem capa on, de la Roser Ballesteros, fins fa unes setmanes cap de comunicació de Salamandra. De moment sembla que encara estan seleccionant perfils professionals per al càrrec de ‘dircom’. Ara be, si us ha agradat tant com a mi ‘Eldorado’, la darrera novel·la de Laurent Gaudé (El sol de los Scorta) o ‘Luna de papel’, el més nou d’Andrea Camilleri i el seu comissari Slavo Montalbano, totes dues novel·les editades per aquest segell, jo de vosaltres enviaria un currículum. Llàstima que a mi ja se m’ha covat l’arròs per aquestes feines, que si no.
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
Qui segurament no patirà per si el seu llibre es ven o no és el televisiu Albert Om, que aviat publicarà a Ara un recull dels millors sms que els espectadors han enviat al seu programa El club, èxit garantit. Si heu plantat un arbre i teniu fills, però no us heu posat amb allò del llibre, potser hi sou a temps a veure el vostre missatge de mòbil editat. Per algun lloc es comença.
Canvis d’aires, ignorem capa on, de la Roser Ballesteros, fins fa unes setmanes cap de comunicació de Salamandra. De moment sembla que encara estan seleccionant perfils professionals per al càrrec de ‘dircom’. Ara be, si us ha agradat tant com a mi ‘Eldorado’, la darrera novel·la de Laurent Gaudé (El sol de los Scorta) o ‘Luna de papel’, el més nou d’Andrea Camilleri i el seu comissari Slavo Montalbano, totes dues novel·les editades per aquest segell, jo de vosaltres enviaria un currículum. Llàstima que a mi ja se m’ha covat l’arròs per aquestes feines, que si no.
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
ENDREÇANT LA PARADA
Després de rellançar comercialment el grup amb LaButxaca, Fèlix Riera i Xavier Mallafré, principals directius de 62, han començat a endreçar l’enrevessada estructura editorial de la casa. Pilar Beltran, editora de 62, i Isidor Cònsul, de Proa, continuen en les seves tasques editorials, però a Ester Pujol, se li ha girat molta feinada. L’editora de Columna, a més de seguir dirigint el segell on va començar a treballar fa tretze anys, passa a ocupar-se també de les edicions en català de Planeta (premi Llull), de Destino (Pla) i de Mina (més de lluny, doncs te editor propi, el periodista Pere Tió), del qual hi pengen el nou L’Arquer i Salsa-Boocks. Ara bé, de totes les edicions infantils i juvenils d’aquests segells passa a ser-ne l’editora Patrizia Campana, mentre que Berta Bruna deixa el dia a dia de la premsa per assumir completament la direcció de comunicació del grup. Aquesta reestructuració de càrrecs també inclourà una reestructuració dels continguts dels diferents segells per evitar coincidències absurdes.
Can 62 és un bullir d’idees. El segell L’arquer, que debuta amb ‘Maquiavel en democràcia’, d’Édouard Balladur, n’és la darrera. Fèlix Riera ha vist que, el forat que va obrir quan dirigia L’Esfera dels Llibres, segueix allà, intacte, i no ha dubtat. Amb direcció de Pere Tió la marca s’enceta amb un clàssic de la política contemporània, que és també el símbol de per on volen anar les coses, és a dir, amb l’empremta del liberalisme ben entès sempre present. Joan Ridao (ERC) i David Madí (CDC), dos ‘tapats’ de la política nostrada, venen tot seguit. La cosa promet, els lectors interessats en l’actualitat social i política ja tenen un nou referent.
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
Can 62 és un bullir d’idees. El segell L’arquer, que debuta amb ‘Maquiavel en democràcia’, d’Édouard Balladur, n’és la darrera. Fèlix Riera ha vist que, el forat que va obrir quan dirigia L’Esfera dels Llibres, segueix allà, intacte, i no ha dubtat. Amb direcció de Pere Tió la marca s’enceta amb un clàssic de la política contemporània, que és també el símbol de per on volen anar les coses, és a dir, amb l’empremta del liberalisme ben entès sempre present. Joan Ridao (ERC) i David Madí (CDC), dos ‘tapats’ de la política nostrada, venen tot seguit. La cosa promet, els lectors interessats en l’actualitat social i política ja tenen un nou referent.
Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya
NOSTÀLGIA
En un atac de sinceritat insòlit en un polític, l’ex conseller d’urbanisme del districte Àlex López, diu que sent ‘nostàlgia de govern’. Ara que els del seu partit tanquen files per combatre la secessió de Reagrupament, que vigili amb la franquesa, que encara si li tocaran el crostó. Qüestions internes d’ERC a banda, cal aplaudir el candor demostrat per aquest ex. No crec que hi hagi cap polític que hagi tocat l’agradable cuixa del poder que no en senti nostàlgia en abandonar-lo; ara bé, mai no ho reconeixen públicament per por a que els ciutadans pensin que el que realment enyoren és la mamella del poder, no l’enorme responsabilitat que comporta. Per contra, mai no se sentit a dir a cap polític, ni en privat, que enyori els anys passats a l’oposició; doncs com deia Giulio Andreotti, ‘el poder crema, però crema molt més l’oposició’. I mira que en sabia ell d’això!
Entenc que el senyor López sent nostàlgia per no haver pogut acabar tots els projectes que, amb il·lusió, havia endegat, i encara els que tant sols eren un esbós quan va deixar el càrrec. Si no fos aquesta mena de nostàlgia mai no l’hauria confessada. Els polítics mai no solen fer públics ni tant sols els pecats venials. Confessar ‘saudade’ de govern, en el fons, és d’una honestedat admirable.
Publicat a l'Independent de Gràcia
Entenc que el senyor López sent nostàlgia per no haver pogut acabar tots els projectes que, amb il·lusió, havia endegat, i encara els que tant sols eren un esbós quan va deixar el càrrec. Si no fos aquesta mena de nostàlgia mai no l’hauria confessada. Els polítics mai no solen fer públics ni tant sols els pecats venials. Confessar ‘saudade’ de govern, en el fons, és d’una honestedat admirable.
Publicat a l'Independent de Gràcia
21/10/07
EL CATALÀ PASSA GANA
Aquesta setmana s’ha demostrat científicament que els que pateixen pel futur del castellà a Catalunya no tenen motius. En nom de la Fundació d’Audiències de la Comunicació i la Cultura (FUNDACC), el sociòleg Salvador Cardús va presentar l’estudi que quantifica el que qualsevol que vagi pel carrer amb els ulls oberts sap de sobres: que el castellà és l’idioma majoritàriament aclaparador en el consum de cinema, música, videojocs i llibres, i entre els joves molt més.
El consum en català al conjunt dels territoris dels parla catalana és només del 0´8% en les pel·lícules, el 4´5% en la música escoltada, el 0´2% en els videojocs, el 4% en els concerts, el 7´2% en els espectacles, l'11% en les exposicions i el 8´3% en els llibres, xifres que suposen un clar retrocés en l’ús públic del català els darrers anys. Per què? No pas perquè els joves no coneguin l’idioma, ca; sinó perquè la possibilitat de poder escollir productes culturals en català és clarament inferior al del castellà. Que ningú no pateixi per la desaparició del castellà.
L’estudi La dieta mediàtica i cultural dels joves, que s’ha realitzat sobre una mostra de 4.531 nois i noies de 14 a 25 anys, diu que els joves tenen un consum cultural molt baix. D'un total d'11 milions de persones més grans de 14 anys, més de 2 milions no llegeixen mai diaris, més de 3 no llegeixen mai revistes, més de 5 no llegeixen mai llibres, més de 6 no utilitzen Internet, més de 7 no van al cinema, més de 8 no van mai a concerts, i la mateixa xifra no va mai a espectacles ni a exposicions; universitaris de carreres d’humanitats i comunicació inclosos, ho afirmo amb ple coneixement de causa.
Per què passa tanta gana el català? D’acord que l’oferta en castellà és més potent en molts àmbits, però, per exemple, l’oferta editorial catalana és més que suficient, i els pocs joves que llegeixen ho segueixen fent majoritàriament en castellà. Vull dir que el mercat no ho és tot. Hi ha algun factor més que ha fet retrocedir el consum cultural català en una generació; és la pèrdua de prestigi social que la llengua i la cultura han patit els darrers anys. Si fa quinze anys parlar bé el català, llegir els seus escriptors o escoltar els seus cantants era un element de prestigi personal, avui en dia això fins i tot pot arribar a ser un factor de descrèdit en segons quins ambients, universitaris inclosos de nou.
L’enorme pressió que fan els grans mitjans de comunicació de masses, sobretot les cadenes privades de televisió i ràdio, les discogràfiques, les ‘majors’ del cinema i les grans xarxes de distribució de productes culturals, prestigien el castellà com a idioma potent, universal i de futur en contra del català, que és vist per a molts joves com una llengua simpàtica, si, però restringida a l’àmbit domèstic i familiar que només s’usa en públic si la circumstància ho requereix (quants personatges populars només parlen en català quan els entrevisten a TV3?). La retirada progressiva del català del territori públic i social sembla així irreversible, doncs a menor presència menys prestigi i l’espiral es cargola. Com capgirar la tendència és el repte que tenim la comunitat de parlants i que hem d’assumir com a tasca personal i col·lectiva. L’administració hi pot ajudar, però la llengua sempre acaba essent allò que els seus parlants volen. I sabent menjar bé com sabem, a ningú no li agrada passar gana.
Publicat a El Mundo de Catalunya
El consum en català al conjunt dels territoris dels parla catalana és només del 0´8% en les pel·lícules, el 4´5% en la música escoltada, el 0´2% en els videojocs, el 4% en els concerts, el 7´2% en els espectacles, l'11% en les exposicions i el 8´3% en els llibres, xifres que suposen un clar retrocés en l’ús públic del català els darrers anys. Per què? No pas perquè els joves no coneguin l’idioma, ca; sinó perquè la possibilitat de poder escollir productes culturals en català és clarament inferior al del castellà. Que ningú no pateixi per la desaparició del castellà.
L’estudi La dieta mediàtica i cultural dels joves, que s’ha realitzat sobre una mostra de 4.531 nois i noies de 14 a 25 anys, diu que els joves tenen un consum cultural molt baix. D'un total d'11 milions de persones més grans de 14 anys, més de 2 milions no llegeixen mai diaris, més de 3 no llegeixen mai revistes, més de 5 no llegeixen mai llibres, més de 6 no utilitzen Internet, més de 7 no van al cinema, més de 8 no van mai a concerts, i la mateixa xifra no va mai a espectacles ni a exposicions; universitaris de carreres d’humanitats i comunicació inclosos, ho afirmo amb ple coneixement de causa.
Per què passa tanta gana el català? D’acord que l’oferta en castellà és més potent en molts àmbits, però, per exemple, l’oferta editorial catalana és més que suficient, i els pocs joves que llegeixen ho segueixen fent majoritàriament en castellà. Vull dir que el mercat no ho és tot. Hi ha algun factor més que ha fet retrocedir el consum cultural català en una generació; és la pèrdua de prestigi social que la llengua i la cultura han patit els darrers anys. Si fa quinze anys parlar bé el català, llegir els seus escriptors o escoltar els seus cantants era un element de prestigi personal, avui en dia això fins i tot pot arribar a ser un factor de descrèdit en segons quins ambients, universitaris inclosos de nou.
L’enorme pressió que fan els grans mitjans de comunicació de masses, sobretot les cadenes privades de televisió i ràdio, les discogràfiques, les ‘majors’ del cinema i les grans xarxes de distribució de productes culturals, prestigien el castellà com a idioma potent, universal i de futur en contra del català, que és vist per a molts joves com una llengua simpàtica, si, però restringida a l’àmbit domèstic i familiar que només s’usa en públic si la circumstància ho requereix (quants personatges populars només parlen en català quan els entrevisten a TV3?). La retirada progressiva del català del territori públic i social sembla així irreversible, doncs a menor presència menys prestigi i l’espiral es cargola. Com capgirar la tendència és el repte que tenim la comunitat de parlants i que hem d’assumir com a tasca personal i col·lectiva. L’administració hi pot ajudar, però la llengua sempre acaba essent allò que els seus parlants volen. I sabent menjar bé com sabem, a ningú no li agrada passar gana.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Subscriure's a:
Missatges (Atom)