Així va començar tot
Un estudi amè i saberut recupera l'obra i la figura de Rafael Tasis, pioner de la novel·la negra catalana, coincidint amb la desena BCNegra, el festival literari més exitós dels que es fan a Barcelona.
 |
| Tasis a Nova York |
Si fóssim
a Nova York el Mosquito seria un tuguri de dubtosa reputació on tipus sòrdids cuinarien
tota mena de negocis bruts. Però som a Salamanca, el local és al carrer
Palominos, darrera el palau d'Anaya, seu de la Facultat de Filologia, i és el cau
preferit d'una colla de lletraferits i professors tocats pel gènere negre. L'Àlex
Martín (Barcelona 1974), n'és un d'ells. Com hi ha anat a parar és una altra
història, però és més que probable que, si no fos perquè fa classes llengua i
literatura catalanes i de novel·la negra en una de les universitats més
prestigioses d'Europa, no hauria pogut investigar l'encomiable feina que en
Rafael Tasis (Barcelona 1906-París 1966) va fer a meitats de segle per
introduir i divulgar la novel·la negra a Catalunya.
Paradoxa
suprema. Ara fa seixanta anys de la primera edició de La bíblia valenciana (Albertí 1955), novel·la pionera del gènere en
català i a l'estat, escrita per Rafael Tasis el 1944, abans de El inocente de Mario Lacruz, relat
fundacional del gènere en castellà per bé que es va publicar dos anys abans per
motius evidents. Doncs el festival BCNegra, que comença avui, no li dedica ni
un acte al programa oficial. Al recent Tiana negra, on sí que es va presentar Rafael Tasis, novel·lista policíac
(Alrevés), l'Àlex Martín va dir: "a
voltes em sento sol allà fent aquesta feina". Però a la universitat
salmantina es va doctorar amb una tesi sobre novel·la negra catalana, hi
organitza des de fa onze anys un exitós congrés de novel·la i cinema negre junt
amb Javier Sánchez Zapatero, i té el suport intel·lectual i institucional
suficient per investigar sobre el tema i publicar: Catalana i criminal -amb Adolf Piquer- (Documenta balear), La cua de Palla, retrat en groc i negre
-amb Jordi Canal- (Alrevés), a més dels volums que apleguen les ponències dels
congressos i uns quants més on ha fet d'editor (en el veritable sentit anglès
del terme). "A la universitat de
Barcelona hi havia poques coses que m'interessessin. Jo no tenia clar ni que
volgués fer una tesi doctoral ni que m’interessés seguir a la universitat. Va
ser llegir Joc Brut, de Pedrolo, i adonar-me que la policíaca em seduïa. Era un
bitxo rar a la facultat, i no m'hi sentia a gust a Barcelona, esperava una
altra cosa. Fins un dia que un professor em va suggerir que anés a una
universitat més petita, que m'airegés. Vaig triar Salamanca per atzar, aquí
vaig fer romànica i hispànica i vaig recuperar la il·lusió. I per això m'hi he
quedat." Per sort sempre quedarà Salamanca i els gintònics i els
discos de blues de el Mosquito.
 |
| Palau d'Anaya, seu de la facultat de filologia de la U. de Salamanca |
En Martín
sembla haver pres model d'en Tasis, que abans dels vint anys ja publicava articles
a la Mainada o l'Estevet, i aviat ho va fer a Mirador i La Publicitat. Va ser
secretari general de la joventut d'Acció Catalana Republicana i l'any 1937
director general de Serveis Correccionals de la Generalitat. L'any 1939 es va
exiliar a París, i durant l'ocupació hi va passar tanta gana com llibres
policíacs va llegir.
Un dia
viatja fins Chatou, on li han dit que podrà trobar pastanagues, és millor que
res. Quan és a l'estació les sirenes anuncien un bombardeig. A falta de refugi,
en Tasis espera assegut en un banc. Per distreure's de la por de les bombes es
posa a pensar en una noticia que havia llegit anys enrere. Quan l'alarma passa
té una bossa de pastanagues i l'argument complert de Un crim al Paralelo, la primera novel·la policíaca que va escriure
(tot i ser la última en publicar-se). En Rafael Tasis la vida i el coneixement
eren la mateixa cosa. "Crec que es
va morir de cansament, de tant treballar", diu mig en serio mig en
broma l'Àlex. un detall: Tasis tradueix 13 novel·les de Simenon en quatre
mesos; les signa Ferran Canyameres, que en tenia els drets. Això l'ajuda a
conèixer més i millor el gènere...i a menjar.
Quan l'any
48 torna a Barcelona per fer-se càrrec de la llibreria-impremta de la família
comença a desplegar implacablement el seu argumentari en favor d'una novel·la
policíaca pròpia en articles, cartes i davant qualsevol possible auditori (pocs
llavors). Fins i tot situa Odó Hurtado, Pere Calders o Manuel de Pedrolo com a
possibles figures del gènere. L'encerta: Pedrolo publica el 1954 Es vessa una sang fàcil, abans que ell
mateix aconsegueixi de veure publicada La
bíblia valenciana. Després posa en marxa La Cua de Palla i en Tasis hi tradueix alguns títols. Tots dos
coneixien be l'anglès i el francès, els idiomes del policíac.
Ningú no
dubta que Rafael Tasis és el patriarca del gènere a Catalunya. Manuel de
Pedrolo n'és el pare, en Jaume Fuster el fill, i tota la rècula d'autors que
avui publiquen a les diverses col·leccions (Crims.cat. Llibres del delicte, la
Negra, Meteora...), els néts perduts en la diàspora literària d'una cultura que
sovint és massa primmirada. "Som el
que som gràcies als que van creure en aquest gènere", assegura Martín.
 |
| Biblioteca central de la Universidad de Salamanca |
Però els
pioners sempre són sospitosos. "Som
un país una mica estrany" engega l'Àlex mentre el sol ponent daura la
catedral i es refracta als vitralls modernistes de la casa Lis. "A casa nostra la novel·la policíaca ha
costat molt d'introduir. L'any 1947 Tasis ja defensava a la Revista de
Catalunya que aquest gènere era molt més que un mer entreteniment, que tenia
unes possibilitats brutals d'explicar el que passava a la nostra societat i,
sobretot, de fer una radiografia de la ciutat de Barcelona com ho havien fet
Balzac a París i Dickens a Londres. Des del coneixement profund de la
literatura francesa i belga que tenia pels anys passats a l'exili (del 1939 al
1948), ell considerava que el gènere tenia unes enormes possibilitats d'èxit a
Catalunya. Primer perquè, des de la vessant d'entreteniment, ajudaria a eixamplar
el nombre de lectors, que encara ara és el problema principal del català, i
segon perquè era una literatura que ens podia ensenyar moltes coses de la
nostra pròpia societat. Defensar aquesta idea a la Revista de Catalunya fa 64
anys, quan la novel·la policíaca era considerada una literatura de segona, i
quan cap intel·lectual s'atrevia a confessar la seva afició al gènere, era una
tasca prou meritòria".
Al llibre es
recullen una colla de cartes que Tasis va creuar amb escriptors de l'època on
li confessen admiració per les seves novel·les policíaques: des de Pere Calders
"Vaig rebre La bíblia valenciana
i n'he fet una lectura, amb un interès
comparable al que m'han desvetllat altres mestres del gènere",
Sebastià Estradé, Vicenç Riera Llorca, Paulí Massip, Maurici Serrahima, Artur
Bladé o Avel·lí Artís, "He llegit
gairebé d'una tirada, com cal llegir els productes d'aquest gènere, La bíblia
Valenciana..." Agustí Bartra i Anna Murià consideraven la darrera
novel·la de Tasis, És hora de plegar, "una
obra mestra del gènere", segons li va dir en Calders en una altra
carta. I el mateix Josep Carner li va confessar que "durant llargues temporades havia consumit cada dia una novel·la
policíaca", segons escriu el mateix Tasis a Defensa i il·lustració d'aquest llibre (i d'un gènere literari).
Per contra Estanislau Torres va mostrar-se ofès per l'ús d'un català poc
normatiu (de carrer), que es posava en evidència al títol de Un crim al Paralelo; ai las!
La
biblioteca de la universitat de Salamanca és una de les joies secretes de la
ciutat. L'Eduardo Hernández ens l'ensenya amb la passió de qui guarda un
tresor: la sala dels investigadors, el dipòsit, l'hemeroteca, l'arxiu. Al mig
de la gran i gèlida sala farcida de llibres dels segles XVI al XVIII ens obre
un manuscrit bellíssimament il·lustrat de la crònica de Pere III, un volum
d'astronomia escapçat pel censor de la Inquisició Cachupín, i un atles on ja hi
surt Premià, el poble on Rafael Tasis va escriure És hora de plegar, la seva darrera novel·la, ens els únics cinc
dies de vacances que va tenir el 1955. Un dia la novel·la negra també tindrà un
lloc en aquesta biblioteca.
Un llegat escàs per tanta feina
feta
A banda de
les novel·les policíaques objecte de l'estudi d'Àlex Martín, La bíblia valenciana (1955), És hora de plegar (1956) i Un crim al
Paralelo (1960), editades per 3i4 i amb certes dificultats d'adquisició,
tot i que des de l'editorial insisteixen que en una o altra de les diverses col·leccions
on les han reeditades estan comercialitzades amb normalitat, de l'incansable
estudiós, crític i escriptor Rafael Tasis en resta avui, paradoxalment, poca
obra en circulació. D'ell es recorda sobretot la Història de la premsa catalana (1966), un clàssic del periodisme
redactat amb Joan Torrent. D'aquests ingent treball, en Jaume Guillament en
diu: "Tasis reforça en la seva
aportació els criteris polítics i culturals que inspiren la redacció i
publicació de l'obra, que pretén fer present la riquesa històrica del
periodisme català en un moment de relativa obertura del règim franquista, el
mateix any de la Llei de Premsa i Impremta de 1966. Els autors expressaven en
la presentació el seu desig que el llibre pogués ser “un estímul per a una
plena represa de la premsa catalana”. L'estudiós del periodisme català
afegeix que "la col·laboració de
Rafael Tasis aporta a la Història de la Premsa Catalana, i a la tradició
historiogràfica, elements de renovació qualitativa que marquen una línia de
superació dels aspectes estrictament de catàleg i descripció".
Coincidint
amb el llibre d'Àlex Martín, aquesta mateixa setmana Viena Edicions edita Estrictament confidencial, un treball de
Francesc Foguet on es recopila la correspondència entre Josep Tarradellas i
Rafael Tasis, un complex debat epistolar sobre el paper de la Generalitat en
una hipotètica Catalunya democràtica acabada la Guerra Mundial. Mentre
Tarradellas exigeix que tota negociació passi per ell, Tasis insisteix ja en el
paper protagonista de les forces polítiques en la clandestinitat. Amb
Montserrat Bacardí, Foguet és també autor de Les raons de l'exili (Cossetània), un recull de textos sobre
l'expatriació de Tasis a París, de Fe de
vida, la correspondència entre l'escriptor i Pere Calders (a Contra Vent) i
de Diari íntim: escrits autobiogràfics
(id.); una bona manera de treure partit del fons Tasis dipositat a la UAB, d'on
ambdós en són professors. Josep Camps va publicar la correspondència entre
Tasis i Ramon Xuriguera a L'espantós és
el buit, el desert (Abadia de Montserrat), i als dos volums de correspondència
de Joan Fuster (3i4) hi ha també la que es va creuar amb el pioner de la
novel·la policíaca. L'escriptor valencià reconeix que no hi entén gaire del
gènere, una forma educada de manifestar el seu nul interès pels 'escrits paraliteraris' com ell els
qualificava. Això si, Fuster diu que la lectura li ha resultat 'agradable i interessant'.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada