Girona, fires

Ara fa trenta tres anys, en Josep Bras i jo vam guanyar la primera edició del Premi de novel·la curta Just Manel Casero amb un llibre escrit a quatre mans. Qui el convocava era una jove llibreria, la 22, impulsada per un jove llibreter, en Guillem Terribas; nosaltres érem joves escriptors, i el país era jove i ple d'esperances acabades d'estrenar.

El Casero és ara un dels guardons més prestigiosos de les lletres catalanes, Girona un ciutat d'una solidesa consolidada per un canvi de govern sense grans traumes, amb el festival de teatre més important de la península, un patrimoni posat en valor i internacionalitzat, amb la llibreria 22 com a paradigma cultural del país, i amb una estructura econòmica i social que suporta la crisi millor que la majoria.

Si Girona no ha arribat a ser 'La Florència catalana' que va profetitzar en Joaquim Nadal és potser perquè no ha estat capaç de creure-s'ho prou. Per molt menys Barcelona s'ho ha cregut i se n'ha sortit. Però passejo un dia de fires pels seus carrers plens de gent amb ganes de gaudir-les i, bo i trobant-me amb en Lluís Falgàs (135 escons), en Rafael Nadal o l'Arturo San Agustín, penso què aquest és el model idoni de ciutat per a un país que es proposi com a objectiu central del seu futur immediat ser culte, noble i ric. I amb aquest actiu a les mans i l'encoratjament ciutadà, tot seria possible. Però ara ja ningú no és jove, i les esperances es marceixen entre fantasmes familiars, drames col·lectius, desenganys i il·lusions que han acabat en res. El miratge florentí probablement ja no diu res a la majoria; el valor social de la cultura és residual i els quatre rius de Girona no baixen prou per fer neteja. I mira que en cal arreu del país.