Quan, el matí del 13 d'agost de 1961, la mare va anar-los a buscar per anar a la platja junts com cada dia, se'ls va trobar plorant desconsoladament. Acabaven d'escoltar al servei mundial en ona curta de la BBC que les autoritats de la RDA havia aixecat un mur que dividia la seva ciutat en dos per sempre més. La meitat de la seva família i molt amics de tota la vida havien quedat atrapats darrera el filferrat; a alguns d'ells no els van tornar a veure mai més.
El novembre de 1989, veient per televisió les imatges de l'enderrocament popular del mur, vaig pensar molt en ells, i en l'estroncada felicitat d'aquelles desgraciades vacances de 1961. Però també vaig pensar en com, anys després, d'adolescents, tota la colla vam fer nostra una cançó escrita en honor i memòria de Peter Fechter, la primera víctima mortal per intentar saltar el mur. Segur que coneixeu la cançó, era el 'Libre', una de les més populars de Nino Bravo, que el cantant de la Vall d'Albaida va editar l'any 1972 dins l'elapé 'Mi tierra', el darrer que va publicar en vida. Qui no l'ha cantada mai? Ara, quants sabíeu que estava dedicada a un anònim heroi berlinès de 18 anys?
Llavors les cançons de Nino Bravo eren cosa de fans cridaneres i de programes com Rànquing internacional, de Radio España; res digne de ser considerat culturalista i molt menys progressista. És ara que en Guille Milkyway n'ha fet un disc de versions. Ara fa modern, als anys 70 no.
Però nosaltres, que érem joves compromesos que de nit escoltàvem la Pirenaica, teníem mares i àvies que es delien amb aquell 'xorro de veu' (textual) de Nino Bravo, i mai no es cansaven d'escoltar Noèlia, Mi tierra, Vete, Al partir... Eren les contradiccions històriques, tant inexplicables com necessàries per a viure.
I així no hi havia ronda de vins per les tavernes dels carrerons de Correus que no acabessin amb un Libre a cor que vols dedicat a la Capitania General que teníem a tocar.
Entre la humitat de les velles pedres dels carrers de la Mercè, Ample o Gignàs xopant-nos els ossos i l'escalforeta del vi barat o el patxaran, creixia una generació que, com el jove manobre berlinès víctima de l'autoritarisme, no estava disposada a callar, encara que ho hagués de fer utilitzant una cançó d'aquelles que sonava a la ràdio de l'època, entre la Francis i la radionovel·la.
Això si, sonava forta; tant com ara, que falta ens fa.
Escolteu-ho a Maneres de Viure, un programa de La Xarxa ràdio:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada