Quan la Carme Parras i en Jordi Sacristán em van demanar de prologar ‘Condició de mare’, perdoneu-me que no us ho confessi fins ara amics, vaig pensar que poca cosa podia aportar jo al tema. Una relació tibant, tothora plena de silencis inquietants, i farcida de retrets mutus al llarg dels anys com que la mantinc amb la Maria Rosa, no era el millor patrimoni per a una reflexió serena i amable sobre l’aportació de les mares a la història, és a dir, la part de la història representada en les vides dels seus fills, que és el paradigma de la condició de mare.
Però ara que hi he pensat una mica abans d’escriure aquestes ratlles, crec que la relació matern filial és un axioma de la natura infinitament superior a qualsevol estadi de la sempre dubtosa condició humana. Vull dir què, el fil de vida que uneix un fill amb la mare que el va parir corre absolutament al marge de la raó (o desraó), i no entra mai en aquest terreny sempre pantanós perquè, com escriu Montaigne a ‘Sobre l’afecte dels pares als fills’, del llibre segon dels Assaigs: ‘tot artesà estima més la seva obra que aquesta l’estimaria si la obra tingués sentiments. Perquè estimem, som; i ser consisteix en acció. Per això cadascú és en certa manera en la seva obra.’ I és aquest lligam estrictament emocional el que acaba generant el torrent de sentiments naturals què condicionen en darrera instància el lligam entre dues generacions de la mateixa sang. Així, l’autor i la seva obra, encara que aquesta sigui incapaç de governar-se anímicament, són un tot en un impossible d’argumentar des de pautes racionals; o sigui: les seves vides estan íntimament lligades encara que la seva relació personal sigui mínima i desgavellada. Ves per on, és el pèndul entre el plaer i el desplaer que fa oscil·lar les relacions entre subjecte i objecte. Empès per la força de la vida, la fatal atracció terrestre dels humans, el pèndul no es detura mai. És així.
Les mares que, seduïdes per l’enorme capacitat professional de la Carme i en Jordi (dos periodistes a qui acostar-se a la veritat els fa bategar el cor i revoltar la ment), s’han atrevit a despullar benèvolament la seva ànima i a explicar com en són de gruixuts i sòlids els fils de vida que les uneixen a les seves filles i fills, tenen tothora present el caràcter sentimental i francament exempt de raó d’aquesta relació. El dia que el cap els ha dit que potser ja n’hi havia prou d’algun color, totes elles han hagut de fer exercicis de presa de consciència en aquest sentit. Saben que la relació entre mares i fills te un punt de perversa, que les absorbirà fins la medul·la òssia, que les hi exigirà molt més del que poden donar i que acabarà amb la seva pròpia vida. Però cap d’elles, model com són, ha abdicat de la seva condició bo i coneixent el caràcter tràgic de la paradoxa: ‘pels fills es fa qualsevol cosa’, com es diu en llenguatge popular, com havia sentit a dir a les àvies i com, n’estic segur, la Maria Rosa ha intentat fer malgrat la incomprensió que, segurament, ha trobat en el seu fill gran: jo.
Aquestes mares que ens presenten la Carme i en Jordi són l’espill de totes les mares on tots els fills ens podem emmirallar fins reconèixer-nos, bo i reconeixent la nostra pròpia mare.
Només així podreu pensar que, encara que el títol d’aquest pròleg sembli un exordi una mica obvi, no deixa de ser una certesa natural i incontestable en la que nos empre es pensa: no hi ha fill sense mare.
És el compromís amb la sang.
Pròleg del llibre:
Condició de mare
Carme Parras i Jordi Sacristan
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada