En el centenari de la mort de Henry Russell (1834.1909), un dels més cèlebres pirineístes de tots els temps, s’imposa preguntar-se per quin és el nivell de diàleg cultural que hi ha entre la plana i l’alta muntanya en un país petit, però geogràficament molt complex i variat, com Catalunya. La contraposició entre món rural i urbà ha estat superada amb l’ocupació urbanística de la muntanya en forma de segones residències i estacions d’esquí? L’impacte social de les idees sobre sostenibilitat i respecte del medi ambient han influït en la percepció que la gent de ciutat te de la gent de muntanya? El vell concepte de la Catalunya ciutat és vàlid en el món global d’avui?
Russell, Louis Ramond de Carbonnières i Franz Schrader, van ser els més importants pirineístes clàssics. Qui va ser conegut amb el renom de ‘el senyor del Vignemale, (Vinhamala és el topònim original gascó), va ser un tipus excèntric que va protagonitzar el temps de les grans conquestes dels cims pirinencs i de les descobertes de llacs i glaceres. Va coronar el Cilindro, l’Aneto, el Balaitús, Posets, Coronas, Cotiella i, sobretot, el seu estimat Vinhamala, on va construir-s’hi set coves que va habitar una llarga temporada. El seu llibre ‘Memorias de un montañero’ (ed. Barrabés) és un dels textos literaris cabdals per entendre l’alta muntanya a banda d‘un relat farcit de pàgines de gran bellesa.
Però en època de Henry Russell, els Pirineus eren un massís inhòspit i llunyà. Que en diria avui del creixement urbanístic, de la massificació de l’esquí o de les grans infraestructures que travessen la muntanya? I la gent de ciutat, que en pensa dels hereus de Russell, de la gent que escull una vida apartada del brogit en un mig d’una vall pirinenca?
Els noucentistes van intentar cohesionar el diàleg entre la muntanya i la plana, el rural i l’urbà amb el concepte de la Catalunya ciutat. Per mesures la idea és bona, i encara més avui amb la facilitat de comunicació, però la personalitat d’ambdós universos encara està molt polaritzada, i les dificultats de comprensió són importants. I no ho dic per quatre ‘pixapins’ a qui els molesten les vaques d’un ramader o les campanes d’una església de poble. Les diferències entre la concepció de país, la manera d’entendre el desenvolupament, el mutu respecte a les dues formes de vida i l’harmonia necessària són conceptes culturals profunds que van més enllà de l’anècdota.
Quan el conseller Saura prohibeix l’ús de màquines de segar pel perill d’incendi no exposa només una mesura d’ordre públic, sinó que indica la profunda malfiança de l’administració, urbana, envers el món rural i la gestió que en fa del territori. I quan es culpa els pagesos del consum exagerat d’aigua o quan, des de la ràdio pública, es diu que el canal Segarra-Garrigues és una obra faraònica que val tant com la T-1 del Prat s’està dient al món rural que s’els ha fet una despesa exagerada que ben be podria haver-se invertit l’entorn urbà amb la idea peregrina que aquí hauria donat un major rendiment.
El desequilibri territorial ha generat un país de dues velocitats sense polítiques compensatòries, amb dues concepcions socials i culturals de la vida i el progrés massa diferenciades i, en alguns aspectes, amb grans incomprensions mútues. Les institucions de Catalunya no poden seguir actuant de manera partidista. La responsabilitat d’aquestes diferències culturals és seva.
+
JOSEP Mª BUSQUETS
Amb 41 corals i grups de dansa, més de 1600 participants provinents de 30 països d’arreu del món que s’hostatgen durant els dies de la cita en cases particulars de municipis de tota la zona i 25.000 visitants, la 27èna edició del Festival de Música de Cantonigròs és un impressionant aparador de la diversitat cultural del món molt abans de que la modernitat s’inventés el concepte multiculturalitat. El seu president, Josep Mª Busquets, i tots els veïns de la contrada en poden estar ben orgullosos.
-
HANS GERT-PÖTTERING
Que el català no pugui ser encara un idioma oficial a l’eurocambra ha estat, en bona part per la inoperància, el bloqueig i les poques ganes de tirar-ho endavant que ha demostrat durant dos anys i mig el seu president. Que ara li digui al president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, que no defalleixi i que continuï insistint-hi, es d’un cinisme típic de les institucions europees. Pöttering hauria de saber que, malgrat tot, si el català segueix viu és perquè els parlants no defallim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada