LA SOCIETAT DE L’ENTRETENIMENT

La societat de la informació és una riuada ofegadora de missatges d’escassa fiabilitat, un instrument modern de dominació del poder, la societat del coneixement és la utopia impossible del bon salvatge, el control classista de l’intel•lecte. Contra aquestes definicions interessades i poc realistes s’hi oposa la de la societat de l’entreteniment; un col•lectiu de productes globals d’una gradació que va de l’equiparable a producció cultural al simple gadget electrònic. Una etiqueta crua i poc amable amb les noves tecnologies, però realista.
L’amic Morell, productor de televisió, toca de peus a terra. Hores de negociació amb les cadenes, jornades devastadores de planificació, durs dies de guionatge, producció, rodatge i postproducció, i un instant d’incerta glòria que a penes és vist per una petita part del públic objectiu i que a penes és analitzat i entès per una escarransit nombre de persones no necessàriament atretes pel que s’ofereix. Poc o molt passarà el mateix amb aquest article, amb el meu darrer llibre i amb el proper. Venedors d’un minúscul i prescindible instant d’esbarjo; fum tot plegat. I la pregunta de cada matí abans d’engegar l’ordinador, d’enfocar la càmera o d’obrir el diccionari.. Quin sentit te tot plegat? Per què hem de creure’ns el que no és i lamentar-nos constantment del que sabem prou bé, que al món modern, la creació cultural no te més valor que la plusvàlua que és capaç de generar quan es comercialitza.
La societat de l’entreteniment és un axioma de la postmodernitat i un cruel miratge de l’ocàs del capitalisme. Res no te valor per si mateix. Els continguts de la producció no conten, s’han convertit en el simple suport del continent, que és el que te ham comercial i, per tant, raó d’existir. Aquest article mateix forma part d’una trama configurada per generar publicitat i un cert corrent d’opinió preestablert. Els programes de TV són la malla que suporta una estructura de reproducció d’hàbits i models de comportament mediatitzats pel consum en relació amb l’oferta. No se sap si, a la tele, primer va ser el futbol o la demanda de partits, però el cert és que és que és el que més es consumeix, i ningú no gosa posar-ho en qüestió.
En aital circumstància social, la única pauta intel•lectual que te valor és la de l’entreteniment. El cinema, la literatura, la música ja no són missatges considerats en funció de la seva forma i la seva estructura sensible, és a dir, art, ara només són una forma agradable de passar el temps. En un estadi definitivament superior de la cultura de masses que buida absolutament de cap idea neguitosa el producte per convertir-lo en una simple capsa, la indústria de l’entreteniment finança, promou i comercialitza aquesta idea que és continent i contingut a la vegada, i converteix els creadors en fabricants de productes carregats de promeses i esperances, però sense cap missatge sensible. Fum.
L’habilitat de la indústria ha estat aconseguir dotar a la seva producció dels elements valoratius de la cultura: crítica: difusió als mitjans de comunicació, estructura comercial, missatges icònics i fins i tot registres emocionals i cognoscitius. Així, l’entreteniment es presenta al públic barrejat amb restes d’art, mass cult i gadgets de botiguer. És la confusió total, la victòria definitiva del passatemps. I com que dóna diners ningú s’hi oposa, encara que tots els creadors neguem participar-hi. Siguem honestos.

+
JORDI MARTI
La Fabra i Coats de Sant Andreu es convertirà en un centre d’agitació cultural de primera índole. Possibilitats no li en falten i empenta municipal tampoc. Amb 12 mil metres quadrats, el projecte del museu del treball a les antigues calderes i la il•lusió amb que el regidor de cultura ho explicava dilluns a la festa els Premis Tendències de El Mundo, estem segurs que Barcelona tindrà un nou eix de centralitat. Ara cal consolidar-lo i fer que el poder cultural, tan mesocràtic ell, també hi cregui.

-
QUIM MONZÓ
Que fàcil és dir que el català s’està empobrint, que acabarà essent un dialecte del castellà i que el jovent parla malament el català perquè fa modern, mentre s’escriu en castellà en un diari que presumeix de ser català, però que nega el dret als escriptors a usar el català a les seves planes. O potser és que prefereixen callar i parar la ma? Si els catalans estan perdent la llengua com a factor identificatiu és, en part, gràcies a l’actitud submisa d’autors de gran categoria i nomenada com ell.