Quan la meva amiga va voler recomanar alguns escriptors moderns, que parlessin del món d’avui, a una companya que estava aprenent català, es va trobar en un tràngol. Va citar en Monzó i dos o tres mes i va restar pensarosa. Aquell vespre em va trucar. Per què els escriptors catalans parlen tan poc del món contemporani? -em va etzibar. La crítica no ho troba gaire bé això d’escriure novel•les sobre les coses d’ara mateix, -vaig respondre-li. Estem massa intel•lectualitzats? Va seguir punxant-me. Això ja ho deia algú fa força anys, -vaig dir abans de penjar, pensarós també.
Aquest algú era en Lluís Serrahima, i ho deia al cèlebre article ‘Ens calen cançons d’ara’, tret fundacional del moviment de la Nova Cançó de quina publicació a la revista Germinabit (precursora de Serra d’Or), en fa 50 anys. La revista Enderrock, atenta algunes efemèrides que permeten revisitar un tema i actualitzar-lo, ho ha commemorat editant de nou el disc col•lectiu dels Setze Jutges ‘Audiència pública’. Immillorable moment per recuperar la idea de Serrahima i ampliar-la fins i tot, perquè, en el context del món global, hi ha sospites fonamentades de que la cultura catalana no hi ha entrat gens bé. En resum: ens cal una cultura d’ara per estar presents al món de demà.
Fa cinquanta anys ens calien cançons que parlessin de l’actualitat, tal i com ho estaven fent Brassens i Ferré. Els Llach, Pi de la Serra i companyia ho van fer i va anar bé. En un context com el de l’època, irregular i sense garanties polítiques, la cultura catalana es va prestigiar tan a dins com a fora del país. Era una cultura moderna, actual, parlava del seu temps. El prestigi es va allargar durant la transició i va començar a esllanguir a mesura que recuperàvem les institucions de l‘autogovern. Insòlit.
Els anys següents, els del cèlebre Titànic van ser letals. La producció cultural catalana, i no només la feta en català, va sucumbir enfront la batzegada modernitzadora, sobretot, madrilenya. Lògic fins a cert punt. Espanya sortia de la letargia del franquisme i maldava per donar una imatge europea i contemporània. Els esforços del govern van reeixir. El mundial de futbol de 1982 va ser un punt de partida, la ‘Movida madrileña’ el guió a seguir que van saber aprofitar sobretot els gallecs (moda i música) i els andalusos (música i literatura). A Catalunya, mentrestant, una comissió assessora per a la modernització cultural intentava analitzar i entendre el que passava sense aconseguir trencar el cercle ‘intello’ i atraure el gran públic. D’aquell moment és el cisma definitiu entre la creació cultural en català i la feta en castellà. Mentre la primera es batia a la defensiva, en part gràcies a l’escassa visió global de l’administració, la crítica i els ‘maîtres a panser’, la segona es recuperava del naufragi i esdevenia, a ulls de crítica i públic, l’expressió moderna de la cultura feta a Catalunya.
La globalització ha aguditzat la situació, la poca visió política, la pèrfida actuació dels mèdia, alguns catalans, per cert, i l’estretor mental de part de la crítica ha fet la resta. Avui la cultura feta en català te poc prestigi entre els joves, en bona part, perquè no la veuen com una cultura moderna, del món d’ara, que parli dels temes d’avui. Cal una cultura de l’excel•ència i una altra de masses, però sobretot ens cal cultura d’ara. La que usa la llengua com a mitjà fonamental d’expressió ho és ben poc.
+
JOSEP COTS
Vint-i-cinc anys editant amb un alt risc intel•lectual, ideològic i comercial és una fita. Edicions 1984 (Deu dies que trasbalsaren el món, de John Reed, em va guiar al meu primer i emocionant viatge a Moscou), celebra aquest aniversari amb el seu habitual entusiasme i amb nous esforços més arriscats encara. Els llibertins barrocs, de Michael Onfray, premi Goncourt, Alabama Song, de Gilles Leroy o Txevengur, d'Andrei Platonov, entre d’altres, s’afegiran a l’anhelada col•lecció de butxaca.
-
UNIÓ DE MÚSICS
La queixa de la Unió de Músics de Catalunya, al seu entendre, per ‘la discriminació inadmissible que pateix el sector de la música’ pel fet de no tenir cap representant dal Consell de les Arts, és voler convertir aquest ens en un territori de quotes sectorials, un supòsit absolutament contrari a la idea que l’impulsa. El que han de fer és explicar els seus problemes als membres del Consell, elaborar dictàmens per resoldre’ls i saber atreure l’interès d’aquesta nova institució. Els farà més favor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada