27/3/08

QUI ELS VA PARAR

Que s’ha fet d’aquelles xicots que, en vida del primer tripartit, van sacsejar l’ensopit panorama de la literatura catalana amb demandes d’excel•lència i rigor? On són ara? Quants llibres han venut? Amb una immodèstia radical, es van autoanomenar imparables i van demostrar ganes de remenar la coctelera de la societat literària una temporada, just fins que ve encetar-se el segon tripartit. Llavors, davant la possibilitat de pescar en el mar sempre remenat, però amb molta presència social, de la política, alguns dels seus màxims propagandistes van buscar-se un llogarret al sol de la política domèstica desentenent-se de la resta d’imparables. Després de seguir la campanya d’ERC per un diari, Sebastià Alzamora va ser contractat pel gabinet del conseller Tresserras, i un any després va editar el primer, i últim per ara, número de la revista Cultura. Així, segons un càrrec del Departament, la possible i anunciada activitat crítica dels Imparables cap a la política cultural del Govern quedava desactivada. Ara, l’exègeta del moviment, l’Hèctor López Bofill ha aconseguit coronar la primera fase d’una operació d’entrada en política molt més ambiciosa, i: ja és militant d’ERC amb l’aval d’en Carod, a qui va regalar un exemplar de l’Estranger en coreà. L’Hèctor ja promou la candidatura Esquerra Independentista, una de les que aspira a ocupar la direcció del partit al pròxim congrés.
En Monzó, un dels escriptors a qui els Imparables van criticar més i amb més èmfasi, em va dir que ell s’havia fet escriptor perquè necessitava explicar coses, mentre que hi havia joves que es volien fer escriptors per tenir reconeixement social i ser convidats a festes i teles. Ja pot ser.

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

1 comentari:

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

és bo que algú posi el dit a la nafra davant del bluf Alzamora i del mediocre perfil d'un tal Bofill que té un concepte molt peculiar del dret constitucional (la seva especialitat, diuen...). Uns i altra em fan pensar i recordar els poetes de la generació precedent (corredors de fons i de foli) i els professors constitucionals potents i eixerits com Solé Tura, Eliseo Aja i companyia...i sento vertigen.

El Monzó està en altres guerres, de no en té, de lletres també, i a més sense necessitar-ho éscriu dretanament al fulletó de can Godó.


signat:

un que no té ni carrera, ni ofici, ni benefici...però que escriu, enten de música, de política, de filosofia, literatura i de les coses de la vida... fa ràdio per la jeta i s'arrossega en un meandre perdut de l'escala baixa administrativa.