PETS, SONAR, SUMMERCASE, SENGLAR

Els Pets acaben d’editar ‘Com anar al cel i tornar’ (Discmedi), un dels millors discos de la història del pop en català. El Sonar és un dels festivals de música electrònica del món més reconeguts, el Primavera Sound ha consolidat Barcelona com a ciutat ‘indye’, i els pròxims Senglar rock i Sumercase acabaran d’arrodonir la temporada festivalera (tot i que en plena època d’exàmens no se si és gaire recomanable). La música moderna i popular, a Catalunya, va molt bé, una altra cosa és que la música catalana tingui tantes possibilitats de reconeixement i difusió com l’anglosaxona o l’espanyola.
A Catalunya la música ha estat sempre una art major; d’Enric Granados a l’actual excel·lent collita de dj’s, passant per Enric Morera, Ricard Vilarasau, Salvador Brotons, Jaume Aragall, Raimon o Gerard Quintana, per dir-ne alguns de diversos gèneres, aquest ha estat un país que ha presentat la música arreu del món com un dels seus actius culturals més importants, i així ha estat entès durant anys. Però el ressò internacional de compositors i intèrprets ha de venir avalat prèviament per un prestigi i estima interiors, al propi país; cosa que ara no passa, o passa poc.
Notablement més que altres, la música és un art enormement sentimental i de gran difusió; per tant, el seu arrelament popular és molt mes gran que la pintura, el teatre o, fins i tot, la literatura. La música genera un marc de referències comú i identificatiu transversal i relativament fàcil d’entendre. Però si la gent no assumeix com a pròpia la música del país, aquesta difícilment irromp fronteres enllà.
Hi ha qui deu pensar que, al món globalitzat d’avui, aquesta imbricació ja no és necessària, que és igual ser un perfecte anònim a casa per triomfar en els circuïts musicals internacionals. Bé, hi ha de tot, hi ha O.T. i hi ha l’obra de Lluís Llach, per exemple, com hi ha l’èxit fugisser i puntual i la consolidació i el respecte a tota una carrera artística.
Posem un cas; els Pets han editat un disc memorable, de gran volada internacional i que s’ha situat com el 15è disc més venut a tot l’estat, però difícilment el coneixerà el públic britànic, nordamericà o, fins i tot, francès. És ben poc probable que el trio Gavaldà, Reig i Càceres toqui mai als grans festivals internacionals. I això és més preocupant encara si tenim en compte que, a hores d’ara, alguns de les millors i més prestigioses cites pop de l’any es fan a Barcelona. Arrasaran al Senglar i similars, pensats per al consum intern, però els costarà molt travessar la invisible frontera que els separa del Summercase o del Primavera Sound. I l’excusa de la llengua no cola en música pop, prou que ho sabem tots.
Seguim amb un altre exemple. En aquest sentit el Sonar és exemplar. La participació de dj’s i de músics electrònics d’aquí al festival obre una porta immillorable per demostrar la vàlua dels creadors catalans. Perquè no pot ser així a les altres cites de referència en música moderna? I si els Pets actuessin al costat de Patti Smith i Sonic Youth al Primavera i els Wilco ho fessin al mateix cartell que Wiskyn’s al Senglar? Ja se que als promotors els costarà molt fer el pas, ens va el negoci diran amb raó, però una política en matèria de música moderna hauria de promoure una certa simbiosi entre el gran èxit de la música moderna a Catalunya i el necessari, i merescut, reconeixement de la música moderna catalana.

Publicat a El Mundo de Catalunya