La ‘purrusalda’, una cassola de porros, bacallà i patates ofegats, és un plat típic basc. En Ricard Grau, fill de can Miquelet, més conegut avui en dia com a comestibles Iris, al barri de la duana de Puigcerdà, va descobrir aquest àpat gràcies a uns bascos que van estar hostatjats a casa seva des de novembre de 1938 fins l’arribada de les tropes franquistes pel febrer de 1939. El que no sabia ell ben bé del tot era que aquelles persones tant amables, ben educades i amants de la cuina, constituïen una delegació oficial del govern basc i que, com a tal, van estar treballant a casa seva donant suport als seus compatriotes que marxaven cap a l’exili.
Segons consta a la documentació del govern basc dipositada encara a l’arxiu de Salamanca, pel novembre de 1938 el govern d’Euskadi va establir a Puigcerdà una delegació del departament d’Assistència Social i una altra del Departament d’Hisenda amb dos responsables al front de cadascuna. La primera estava encapçalada pels funcionaris Pedro Aguirre i Ignacio Nazabal, i la segona per Aurelio Lazo i Sixto Uribarri. Pel que recorda la filla d’en Ricard, la Carme Grau, que és qui ens relata el que li va explicar el seu pare, és probable que la delegació d’Assistència Social fos la que va convertir en despatx el menjador de casa seva. Tant ella com els seus fills, en Miquel i en Josep, recorden com l’avi i pare (que va viure gairebé 99 anys) parlava sovint de don Ignacio i d’un tal Aguirre. La coincidència de cognoms d’aquest funcionari amb els del Lehendakari de l’època ha generat durant temps una gran confusió al voltant d’aquest episodi de la història local fins al punt de quedar reclòs a un conjunt de vagues i íntims records familiars, ben desats a la memòria, això si.
A casa dels, avui, Bort-Grau la ‘purrusalda’ es menja per quaresma encara ara. El bacallà, que a Catalunya és un menjar tradicional d’aquests dies d’abstinència, hi te molt a veure. Però això no ha estat sempre així a la família, va ser en Ricard qui va descobrir aquest plat. Els bascos hostatjats a casa seva el van convidar un dia a dinar. Havien trobat porros als horts a tocar de cal Miquelet i, amb un tros de penca de bacallà i unes patates, es disposaven a fer festa grossa. El que ningú no sap és d’on havien tret les grans marmites on la ‘purrusalda’ feia ‘xup xup’. No cal dir que l’àpat li va agradar d’allò més al Ricard; tant, que en va demanar la recepta i li va pregar a la mare, la Roseta, que li en fes. I així fins avui.
Les dues delegacions governamentals basques van arribar a la Cerdanya des de França. Un cop caiguda Euskadi havien fugit per Hondarribia i, després d’uns mesos per organitzar l’ajuda als compatriotes, van dirigir-se a Puigcerdà. Un cop a la vila, una part es va allotjar a la torre Junoy, que avui en dia és un centre de jardineria, i l’altre a can Miquelet (queviures Iris), on l’any 1934 havien enllestit unes cambres d’hostes al pis superior de la botiga. Allà van viure els alts funcionaris bascos i les seves esposes entre novembre de 1938 i febrer de 1939. En Ricard Grau deia sempre que eren gent molt agradable, ben educada i extremadament cortès; una característica poc comú en un temps convuls com aquell.
Aquell va ser un hivern climatològicament dur a la Cerdanya. El fred i la neu van agreujar les condicions dels qui, camí de l’exili, feien una forçosa aturada a Puigcerdà tot esperant que els gendarmes francesos els deixessin passar. La mare d’en Ricard i mestressa de la botiga-hostatgeria, la Roseta, n’estava cansada de la gentada que tot el dia li demanava taula o llit, sovint per caritat. No hi cabia ni una ànima a cal Miquelet, la casa era un desori de gent entrant i sortint tot el dia. Per ella, una dona vinculada familiarment al pla del Bages però casada a Barcelona amb en Miquel, tot el que estava passant era una bogeria.
La seva neta, la Carme, recorda amb detall com li havien explicat el pas per casa del doctor Verini, un eminent otorrino que, acompanyat de la seva esposa i d’una filla petita, també marxava a l’exili amb una delegació de la Creu Roja. Es veu que, en arribar al pas fronterer, un gendarme va preguntar a al seva esposa si pensaven estar-s’hi gaire a França. Amb tota la innocència del món, la bona dona li va respondre que, a la que les condicions militars i polítiques li ho permetessin, tornarien a Catalunya. Aquell policia malcarat li va respondre que, si el que volien era tornar, que ja no calien que sortissin, i els va barrar el pas.
Deixondits, els Verini van recular a penes unes desenes de metres fins la porta de la fonda i botiga. La Roseta, en un moment de nervis, els va obrir i els va dir que ho sentia molt, però que ja no volia acollir a ningú més. La intercessió del seu fill Ricard, que va insistir a la seva mare per què donés aixopluc a aquella gent que portaven una criatura, va ser decisiva per fer canviar la mare de pensament. Els descendents del prestigiós otorrino encara visiten de tant en tant la Carme Grau, bo i mantenint una relació encetada en uns temps extremadament difícils.
En Ricard, de fet, havia tornat a la casa familiar a penes un any i mig abans de l’arribada de les delegacions del govern basc i de l’allau de gent camí de l’exili. Ell vivia a Barcelona i treballava de torner a can Vilella, al Poble Nou. Conforme avançava la guerra se li feia més difícil viure a ciutat. La violència desfermada el maig de 1937 el va fer decidir a tornar a Cerdanya, on va fer correu al bàndol republicà tot el que quedava de guerra.
Tenia tres germans. En Miquel, el gran, era un home molt intel·ligent i un catalanista abrandat (va ser militant d’Estat Català). Havia treballat d’intèrpret d’anglès per la família d’industrials tèxtils Bertran i era membre de l’Ateneu barcelonès. En Joan, era un electricista reconegut que va preferir fer la seva vida, tot i que la guerra, l’exili i el camp de treball a San Fernando (Cadis) li van espatllar els millors anys. La Montse, pa petita, savia escriure a màquina, un luxe aquella època. Quan els anarquistes van ocupar la Cerdaya i van crear la comuna, la van fer anar a trebalar a la seu del comitè revolucionari. Espantada per les nombroses sentències de mort i de peró de tanta gent com coneixia de tota la vida, va fugir a través del riu i es va refgiar a prop de Perpinyà. Amb 91 anys, ara viu a la casa del costat dels queviures Iris.
Els Grau regenten el comerç de queviures de l’avinguda de França de Puigcerdà des de fa cinc generacions. Els besavis de la Carme, en Miquel i la Rita, havien nascut a Cerdanya, però la pobresa de la terra els havia empès a marxar a Barcelona a treballar de cambrer i a servir. Passada una colla d’anys, i cansats de l’estrès urbà de l’època, van decidir deixar la fonda que regentaven i tornar al seu país petit. La casualitat va voler que, en aturar-se a fer un xarop refrescant en un comerç a tocar de la frontera, a la casa coneguda com a can Miquelet, els propietaris els diguessin que es jubilaven i que la filla i el gendre no volien seguir portant el negoci, i que si trobessin comprador, amb bon gust se’l traspassarien. Dit i fet.
Avui la Carme, la besnéta, porta el negoci de queviures, mentre els seus dos fills, en Miquel i en Josep Bort, atents a les demandes del turisme de neu i muntanya que visita la Cerdanya, regenten una botiga d’esquís i ciclisme, esports Iris, ubicada just al costat de la casa familiar i potser en un part dels antics horts on, un fred hivern dels anys 30, en mig d’una guerra cruenta i en plena diàspora, membres d’una delegació del govern basc establerts a casa seva, els van donar a provar un àpat que, avui, forma part de la tradició familiar.
Publicat a la revista Cadí Pedraforca
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada