Segons el seu biògraf, l’Europa arriba als cent anys de vida en un dels moments més baixos de la seva dilatada existència, paradoxes de la vida futbolística. Deu ser cert allò que diuen els entesos de que, a Catalunya, només hi ha espai per a un equip, el Barça. Si no que els ho preguntin als de l’Espanyol, el Nàstic, el Lleida i, és clar, ja no en parlem dels del Júpiter, el Balaguer o el Sant Andreu.
L’endemà d’acabada la lliga estic escrivint aquesta columna tot escoltant la ràdio i no hi ha mes tema a l’actualitat del dia que la lliga, el Madrid i el Barça. Però a Catalunya no és que hi hagi espai mediàtic només per un club de futbol, és que és tot el país que és monoplaça. A Catalunya només hi ha un sociòleg, Salvador Cardús; Eduard Delgado és l’únic expert en toros, d’actor satíric només hi ha en Pepe Rubianes, de rocker Gerard Quintana, de barri progre Gràcia, d’analista polític en Francesc Marc Álvaro, i la llista podria ser eterna.
D’acord que aquest és un país petit i, segons com és miri, molt limitat; tant que hem perdut la capacitat de ser originals, creatius i emprenedors. El cofoisme ens fa ser abstencionistes, panxacontents, avorrits, del Barça i, el que ja trobo intolerable, ser uns dels europeus que menys fem l‘amor. Deu ser que amb un cop ja en tenim prou.
Publicat a L'Independent de Gràcia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada