L'escala de la ràbia

Si es va confiar en un model de creixement econòmic que se sabia depredador i sense futur. Si s’han fet inversions per interessos polítics, però socialment injustificades, que ens han endeutat exageradament. Si ara, per pagar aquest deute què per mor de l’especulació creix cada dia, es retallen tots els serveis de l’estat del benestar perjudicant els sectors més necessitats. Si es destinen grans quantitats dels pocs diners públics que queden a salvar el negoci dels bancs què, presos de la seva cobdícia, s’han arruïnat Si, malgrat els advertiments i les queixes ciutadanes, en un any s’ha fet poc més què carregar la responsabilitat i els perjudicis de la situació sobre els ciutadans menys afavorits; com volen que no continuem estan indignats?

Manifestar, per tot l’exposat, la desconfiança en la desacreditada política oficial, en la democràcia tal i com funciona avui i en una classe dirigent inepta i que només vetlla pels seus interessos, no és alenar el populisme; és denunciar què, aquells en qui hem dipositat la representativitat política i institucional, ens han traït, enganyat, i ara culpen els ciutadans i els fan pagar la seva mala praxi. Irats, estem, i en tenim més que raons.

Promovent demagògicament que les aspiracions populars passen per estrènyer-se el cinturó i pagar els deutes que ells mateixos han generat, obtenint així el benefici personal de mantenir-se en el poder; o substituint els legítims resultats electorals per governs tecnòcrates quan s’adonen de què són incapaços de controlar la situació, són ells els qui actuen políticament de forma populista.

I quan ni així no poden fer front argumentalment als milions de raons amb que els ciutadans s’han carregat durant aquest tempos, els criminalitzen, els envien els seus gossos de presa més fidels, la policia, amb l’excusa de l’ordre públic, un altre concepte populista amb el que juga el desacreditat poder polític. Converteixen tots els qui es queixen en delinqüents i promouren la delació. Qui provoca a qui?

I això ja no indigna; revolta.

Un any llarg i dur

Si a la plaça de Catalunya es queden fins dimarts sense problemes i a Sol els fan fora a bastonades, és què el ministeri de l’interior ha actuat més per l’autoritarisme i les gònades que no pas per la raó. Espifiada de Fernández Díaz i un altre motiu que confirma la poca vocació democràtica del govern respecte de les protestes per la crisi. Sort què està al servei del país, que si no...
I és que, agradi a la classe política o no, ha passat un any i el moviment del 15-M no s’ha mort, com pensaven. Ha passat del càmping, vistós però poc eficaç, al treball sectorial; com el de la plataforma d’afectats per la hipoteca, les coordinadores laborals o l’auditoria sobre què promou Arcadi Oliveres.
És en el terreny del pragmàtic, de denunciar la injustícia social que s’amaga darrera les excuses governamentals per salvar els bancs i enfonsar l’estat del benestar, i de fer pagar la factura de la crisi als sectors més dèbils i sense altaveus mediàtics que els defensin, on el 15-M te el seu lloc i un allarga vida.
Tan llarga què ha arribat a oïdes de Bruce Springsteen. Què fins i tot el ‘boss’ s’hagi adonat de què no només als Estats Units hi ha qui ho passa malament, és tot un èxit per als indignats.

Dit a El Món a RAC 1 el 14 de Maig de 2012

Cànon de civilitat

A l’inici del seu incert viatge per la vida i les lectures, quan ni tan sols sospitava què, després de caminar per camps, pobles, boscos i ciutats un dia es trobaria en terra erma, la poesia de Salvador Espriu era dels pocs cànons que admetia de bon grat; fins i tot va pensar en robar el volum 1 de lesa obres completes que edicions 62 havia editat en un refistolat ‘guaflex’ de color veig que, a l’època, era modern. No ho va fer, és clar, Les cançons d’Ariadna, Cementiri de Sinera, Mrs Death, Les hores, El caminant i el mur, Final del laberint o La pell de brau eren obres que li mereixien massa respecte com per arriscar-se a ser enxampat amb el volum amagat sota la jaqueta.
En aquell balbuceig lector, considerava la poesia d’Espriu un monument d’art i civilitat. Possiblement era una de les columnes fonamentals damunt les quals descansava el, llavors intangible, valor de la literatura catalana contemporània. Era un balanç crític indiscutible. Si, amb el temps, arribàvem a alguna cosa com a poble seria, en part, perquè teníem la literatura d’Espriu. Era un gruix cultural que ens definia política i socialment. Llegir ‘Assaig de càntic en el temple’ era obrir un abrandat i dolorós debat sobre la necessitat d’estimar la pobra, bruta i dissortada pàtria per penúries què haguéssim de passar. En la ment dels iniciàtics lectors, l’obra d’Espriu expressava la civilització que mai no s’hauria d’haver estroncat. I així va començar el viatge per la vida de lector adult; molts anys abans d’adonar-se que estava atrapat en terra erma, que potser si que hauria estat millor allunyar-se nord enllà, per seguir caminant amb pas més segur.
La vida moderna ha generat una fal·làcia què ens fa creure que hi ha coses tangibles i materials que ens defineixen molt més que no pas uns poemes. Després hi ha la trista classe política, que pretén convèncer-nos que són les lleis i les institucions allò que ens fa com a poble. I actualment hi ha els economistes, una tropa de xerraires que malda per enredar la gent amb macro xifres que, sostenen, ens faran sentir-nos satisfets. Salvador Espriu ens va ensenyar que res no ens faria feliços llevat del nostre propi camí. Aquest és el cànon de civilitat què transmet la seva poesia. Llavors, fa ja una colla d’anys, els lectors s’hi van aferrar i van aixecar així una idea de viure i de ser. Avui tot allò ha estat desbaratat pels temps i els fets inexorables. Això també ho advertia la poesia d’Espriu.

Ràdio i cultura

Sosté Fèlix Riera, el nou director de Catalunya Radio, que ‘la cultura no és un element secundari en la nostra forma de mirar la realitat, sinó un element central d'aquesta mirada’. Agraeixo el cable que un culturalista com ell llença a un sector qualitativament arraconat de fa anys a la ràdio pública catalana. I dic qualitativament perquè, en quantitat, no hi ha molt a retreure als responsables de les emissores; només faltaria que no parlessin mai de cultura amb tantes antenes com hi ha. El problema és que en parlen matusserament, limitant-se a donar paletades d’informació, però amb una demostrada incapacitat per tenir paper protagonista en cap debat cultural dels molts que hi ha. Amb una informació d’agenda i cartellera (amb poquíssims temes propis), que bandeja les arts minoritàries i es decantada majoritàriament cap als espectacles i productes de gran consum (tret de la música clàssica, òbviament), es nota a faltar un programa central de referència a l’emissora principal, a l’estil de ‘El ojo crítico’, que marqui les pautes que fan realment de la cultura ‘un element central d'aquesta mirada’, com diu Riera.
El curiós és que això ja havia existit, però va ser desmuntat peça a peça per convertir Catalunya Cultura en iCatFM, una ràdio musical i poc més, i Catalunya Ràdio en una emissora comercial amb una antena poc imaginativa i submisa a les audiències, el futbol i la classe política; és a dir: avorrida. Ara Riera vol capgirar la tendència amb una aposta per la cultura, que és creativitat. Potser és un risc, però és l’únic que marca la diferència amb la resta del trist panorama del dial. I en la diferència hi ha l’èxit i el lideratge. No m’invento res; això ja va ser així fa temps.

Un mentider i un coix

Amb la il·lusió del deure acomplert amb el govern espanyol que ens maltracta, la sanitat catalana, com a bon anxaneta, ja denega targetes sanitàries a immigrants sense papers. A la vegada, el conseller diu que no es deixarà a ningú desatès. Difícil d’entendre. Què farà la Generalitat, els donarà un ibuprofè per veure si els calma el tumor? De tant vergonyós què és el tema fa gràcia i tot. Humor negre, vaja.
D’aquí a quatre dies la confraria dels xenòfobs habituals que es passen el dia als Centres d’Assistència Primària perquè no tenen res millor per fer, ja no podran dir que els moros col·lapsen els serveis públics. Contens que estaran els García Albiol de torn, que n’hi ha més dels que ens pensem i no només al PP. I satisfet que estarà el conseller Ruiz per haver fet els deures que li ha imposat la col·lega Matos.
I així tots alegres, i els serveis d’urgències dels hospitals consorciats plens a rebentar de gent malalta, en perill de mort i tot. Però això ja no serà culpa del Departament de Sanitat, serà culpa dels hospitals, què no gestionen bé perquè no són privats, oi Boi?
Ni la Thatcher va desmantellar la sanitat pública tant bé.

Dit a El Món a RAC 1 el 10 de Maig de 2012

El mite de la costa

Hi va haver un temps en què, el despertar a la vida, incorporava una forta sensació d’immanència amb el territori. Aquell esclat provocava un procés gradual de descoberta què derivava en la comprensió del país com a espai de creixement vital i intel·lectual. És el llegat del moviment escolta, dels grups excursionistes i d’una potent, tot i que avui frustrada pel desvariejar editorial, prosa descriptiva del país, els seus costums, cultures i ancestres. En un moment de negació forçada de la realitat tot valia amb tal d’entendre on érem.La monumental i decisiva obra de Josep Pla és avui l’únic que ens queda d’aquell esforç ingent per descobrir el país, presentar-lo en la seva justa mesura i difondre’l abastament i apassionada. I tot i què avui en dia una visió romàntica sobre la conformació del territori està molt mal vista pels exegetes del pragmatisme, hi ha llibres com ‘La costa Brava’ (La butxaca) quina lectura és fonamental per entendre la dimensió mítica del litoral entre Blanes i el Cap de Creus en l’imaginari del país.
El recorregut que Pla va fer l’any 1941, i que es va editar en castellà, era, ho confessa ell, una mena de viatge iniciàtic de la seva vida. La relació de l’escriptor amb la Costa Brava va ser una de les idees fonamentals de la seva existència literària, és a dir, física i sentimental. Quan l’any 1975 va editar el llibre en català, aquell sentit fundacional del text s’havia reforçat per la realitat de la brutal transformació que havia provocat el turisme. Va ser llavors què el llibre va permetre a una generació què maldava per saber qui era construir el seu propi mite de la costa, un puntal a partir del qual es podia conformar una primera idea de país. També es va complementar la visió literària amb ‘El Pirineu’ d’Estanislau Torres (Destino).
Potser aquella sensibilitat romàntica de la descoberta va modelar futurs cadells del nacionalisme polític. Jo no vaig tant lluny, jo només parlava d’entendre una realitat tangible, un país que no sabíem.
Ara el territori ha deixat de ser un marc de referències culturals que ens diu qui som. Ara a penes és un àmbit d’especulació política i econòmica, un solar sentimentalment eixorc damunt el qual es pateix. No és res més. I així vivim perduts en un laberint sense finestres al mar, sense mites. Però tan ens dóna: som apàtrides de la pròpia ment.

Vibliotecària

La Carme Fenoll és la nova cap del servei de biblioteques de la Generalitat. Els darrers tretze anys ha dirigit la biblioteca de Palafrugell, què ha passat de ser un petit centre a una de les biblios de referència del país per l’empenta de l’equip i les propostes innovadores que hi ha impulsat: xerrades, el programa de ràdio Bibsons animat per joves, la cessió d’obres d’art (arteca), la biblioplatja, bicicletades literàries o la darrera; un maridatge entre vi i literatura. El ‘viblioteca’ és un vi creat expressament per les bodegues Espelt de Vilajuïga (D.O. Empordà). Aquest vi, amb una etiqueta en forma de sopa de lletres què ja firmaria en Màrius Serra, servirà per obsequiar als escriptors que vagin a la biblioteca i per amenitzar els actes que s’hi fan. El ja citat, la Rosa Regàs o l’Empar Moliner, fans de la biblioteca palafrugellenca tindran nous arguments per anar-hi.
Pels voltants de Sant Jordi, la presentació del vi va servir per què la Carme s’acomiadés de lectors, companys i conciutadans. Van oficiar el regidor de cultura, Xavier Rocas, i el director general Jordi Cabré, o sigui; caps sortint i entrant de la Fenoll. El nas d’or Eduard Solà va fer les explicacions abastament adjectivades i l’Anna Espelt, directora del celler, va oferir un tast a tothom.
El fitxatge de la Carme per Cultura ha estat complex, però l’aposta del conseller per aquesta jove professional indica què el Departament te la intenció de convertir la lectura pública en un element central de la política cultural. En Mascarell ja ho va fer a l’ajuntament i l’èxit és notabilíssim i reconegut; però eren altres temps: hi havia diners i no hi havia tantes institucions a potinejar el mapa bibliotecari del país.