ESCRIVINT VIVIM, ESTIMAT PIERA

Vaig conèixer l’obra de Josep Piera el dia que un amic i company de militància em va mostrar ‘Rondalla del retorn’, la seva primera novel•la. Fa trenta anys d’aquell matí tardoral a la plaça de Premià de Mar. La fascinació política i cultural que llavors sentíem pel País Valencià, unida a els primers tempteigs amb l’escriptura que jo estava fent llavors, van ser les claus que em van obrir les portes de la literatura de Piera. Amb afany, pocs dies després vaig buscar el seu primer poemari, ‘Renou: la pluja ascla els estels’. Quan dos anys després el vaig conèixer personalment a l’encontre d’escriptors de Mallorca, vaig córrer a la llibreria Cavall Verd a comprar ‘Esborranys de la música’, un poemari que li havia editat n’Àngel Terron a Palma, perquè me’l dediqués i per, així, tenir l’excusa per explicar-li que jo també escrivia.
A aquell encontre en Jaume Fuster, ànima de l’Associació d’escriptors en Llengua Catalana, havia convidat a uns quants jovenets que començaven a escriure, res, barbamecs desconeguts. Al cap d’un temps en Piera va intercedir perquè l’Eliseu Climent m’edités a 3 i 4 ‘Balades d’speed / poemes destrossats’, el primer llibre en una editorial de les grans, i poc després ell mateix em va editar ‘Conduint tota la nit’. La connexió estava feta. Amb enorme generositat, sense perdre ni un bri de grandesa literària ni de centralitat en la cultura catalana de la segona meitat de segle XX, Josep Piera i els escriptors de la ‘Generació dels 70’, van facilitar que un grapat de joves, que llavors vam ser etiquetats amb el nom de ‘Joves escriptors’ poguéssim accedir al món editorial i a la conquesta dels lectors. Ningú més que ells va fer més per garantir la projecció de la literatura fins assolir les cotes de normalitat, encara que sigui relativa i amb passes enrere de les que no en són pas responsables, d’avui.
Pensava en tot això l’altre dia a l’Horiginal, on ens vam trobar una colla d’amics per homenatjar Josep Piera (Beniopa, la Safor 1947) i celebrar amb ell els seus primers 40 anys de brega amb la literatura, un ofici en el que, com en pocs, ens hi va la vida. M’hi havia portat l’Àngels Gregori, un sòlid valor de la més jove poesia catalana i a qui, tot i unir-me una gran amistat, no se si mai he estat prou capaç ni prou generós per fer una mica com Piera i els dels 70 van fer per nosaltres, llavors joves. La trobada a l’Horiginal, plena de passionals que es deixen la pell a cada vers com ell, em va portar a uns bons temps de la literatura catalana, quan, malgrat les poques vendes, l’escassa professionalització i les dificultats culturals de tota mena, hi havia qui maldava per escriure perquè tenia moltes coses a dir i un foc creatiu que el socarrava per dins. Probablement aquest és una de les coses més importants que he après de Piera. Hi ha tanta gent avui que vol ser escriptor per ser considerat socialment, perquè el convidin a festes o a les tertúlies de la ràdio o la TV, em deia un dia amb raó en Monzó...
Ja ho veus Josep, potser no he estat capaç d’aprofitar el mestratge literari com tu hauries desitjat, i això que et juro que ‘Estiu grec’, ‘Seduccions de Marràqueix’ o ‘Maremar’ són llibres cabdals en la meva formació. Potser m’ha perdut un excés de passió literària, aquesta mena de síndrome malaltissa que tenim uns quants per interpel•lar la vida; però no per això em consideris un desagraït, sis plau.

+
MANUEL QUINTO
El festival de cinema negre de Manresa que ell dirigeix acompleix avui la seva desena edició plenament consolidat com un dels principals del gènere. L’estrena de la que, sens dubte, està cridada a ser una de les pel•lícules de l’any, Gomorra, basada en el llibre homònim, així ho testimonia. La projecció de films a la secció oficial com Lady Jane, el darrer de Robert Guédiguian, City of Ember, Frazen River o Traitor fan de la capital del Bages la ciutat més negre d’Europa.

-
XAVIER MARCÈ
Que la Sindicatura de Comptes denunciï irregularitats en la concessió de subvencions reintegrables mai no tornades és greu. Que es reconeguin en seu parlamentària i, a la vegada, se li vulgui treure importància, és voler prendre la gent per tonta. L’Institut d’Indústries Culturals ha de fer tot el possible per que els beneficiaris d’ajudes acompleixin amb l’establer a l’acord de concessió. El contrari és un clàssic de l’administració catalana de totes les èpoques: clientelisme.

LA VIDA DONA SORPRESES

...sorpreses dona la vida, devien pensar els membres de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana que, encapçalats pel president Lluís Pagès, van anar a reunir-se amb els col•legues del Gremi d’Editors i, a més del president Antoni Comas, es van trobar assegut a taula en José Manuel Lara en persona. Molt malmeses han destar les relacions entre Associació i Gremi quan el líder, amb interessos empresarials a les dues bandes doncs en Xavier Mallafré (Grup 62) és de la junta de l’Associació, ha d’anar a posar pau, tot i que se li agraeix el gest.
Les picabaralles entre els editors de Catalunya són tan antigues com Frankfurt. Les diferències de concepció sobre la presència catalana a la fira van obrir un cisma entre les dues entitats gremials que, a hores d’ara, no sembla pas tancat i respecte del qual l’Institut Ramon Llull tampoc no ha fet tot el que podria haver fet per resoldre’l. L’Associació insisteix que per ells Frankfurt ja és aigua passada, però quan en Lara ha de fer de mitjancer entre ambdues parts vol dir que la ferida no està ni molt menys cicatritzada.
Per l’entitat que agrupa els editors en llengua catalana el problema entre les dues entitats no és tant estratègic o polític sinó personal: no s’entenen amb l’Antoni Comas. Hi ha qui creu que en Comas voldria reduïr l’Associació a un simple apèndix del Gremi enlloc de ser una entitat independent, i crítica, com ara. Molta pau li caldrà posar a José Manuel Lara si no vol que el conflicte es podreixi.
El que no s’ha podrit, ni de bon tros, és el bombó que Arola editors ha enviat per anunciar el desè aniversari, amb festa avui a Tarragona. Llarga vida, i amb menys sobressalts si pot ser, als editors.

LA SENTÈNCIA DE L’HORROR

La sentència ha estat dura, la qualificació del tribunal colpidora. Se’n parlarà molt de temps d’un assassinat horrorós i cruel, d’aquests dos nois, tant aparentment normals, que encara amplifica la basarda dels fets pels que els han condemnat. L’alarma social que ha creat aquest cas ha estat enorme.
Però qui garanteix que un fet tan ignominiós com aquest no tornarà a passar? La societat ha fet servir els ressorts que te per castigar els culpables d’un crim abjecte, però quins ressorts te aquesta mateixa societat per evitar que una cosa així torni a passar mai més?
Els valors socials s’han diluït en un campi qui pugui tan ultralliberal com falsament progressista. Les famílies han abdicat d’aplicar la seva autoritat. El sistema educatiu està posat en dubte pels propis ensenyants. De seguir així, el món de demà fracassarà igual com ho va fer el món d’ahir.
Quina sortida ens queda?
Potser creure que 17 anys de presó per un assassinat facin pensar-s’ho a més d’un abans de fer una cosa així. Però és tan poca cosa una societat a la que només li queda l’escarment per purgar una pena.

Dit a El Món a RAC 1 el 12.11.08

ON SON LES FORCES DE LA CULTURA?

Salvant les distàncies que les separava, les forces del treball i la cultura, com es deia a l’època, van actuar conjuntament durant el franquisme per què tenien un objectiu central comú. Després cadascú va tirar segons els seus interessos tornant-se a trobar en comptadíssimes ocasions. Ara el món del treball, amenaçat per una crisi a la que no se li veu el final i que posa en qüestió, al menys simbòlicament, el futur del propi capitalisme, reclama de nou una acció unitària; però on són les forces de la cultura, que fan en un moment cabdal com aquest?
Al crit unitari de ‘Sense indústria no hi ha futur, sense treball no hi ha cultura’, aquesta setmana més de deu mil persones es van manifestar pel centre de Barcelona contra els 150 expedients de regulació d’ocupació que hi ha en marxa ara mateix a empreses senyeres del teixit industrial de Catalunya com Seat, Nissan, Frigo, Pirelli o Alstom. A la convocatòria dels sindicats hi van acudir també representants del PSC, ERC i IC, però, que se sàpiga, no hi va haver cap representant significatiu del món de la cultura.
La profunda crisi econòmica pot ser un autèntica sotragada al sistema econòmic i financer del país, però als creadors i agents culturals es veu que això no els afecta. Instal•lats en torres d’ivori diametralment oposades a la realitat de la societat, la creació artística ha deixat d’interpel•lar la realitat del món d’avui, de qüestionar-la, simplement perquè en viu. I en general no en viu pas malament del tot. Amb l’excusa de la l’autonomia creativa, els artistes han abandonat qualsevol compromís amb la societat. Però darrera d’aquesta excusa fàtua s’amaga un autèntic fàstic envers la realitat que fa nosa. Ja no és l’art el que qüestiona el món, és aquest el que posa en dubte el sentit de la creació conxorxada amb el poder, de l’artista súbdit acomodatici dels amos del món.
Mentre l’augment de la hipoteca ofega molta gent, bancs i caixes compren voluntats lliurant les almoines dels seus beneficis al mecenatge artístic convertit en la cura de la mala consciència corporativa. El poder sap de la capacitat mobilitzadora dels artistes, per això els subvenciona per amansir-los. I quan el món del treball reclama la solidaritat del de la cultura, aquest mira cap a un altra banda i prefereix seguir immers dins la bombolla del cosmopolitisme que el poder els ha atorgat per tenir-lo content, distret i allunyat de la realitat .
La mani de Barcelona advertia que, sense treball, tard o d’hora, tampoc no hi haurà cultura, però els creadors no senten amenaçat el seu estatus com si que s’hi sentien si el PP tornava a guanyar l’any 2004. Llavors es van mobilitzar i fins i tot en van fer una pel•lícula. Ho van fer per un autèntic compromís social o per interessos purament gremials?
Si aquesta crisi ha de servir per reformar el capitalisme (sic?), potser que també aprofitem per obrir un debat sobre el paper de l’art i els creadors en la societat occidental. L’allunyament voluntari, classista en ocasions, entre cultura i societat, entre creació i món real, te alguna cosa de terminal; ha arribat al cul del sac. La creació cultural ha de qüestionar els esquemes establerts pel poder, si es limita a segur rient-li les gràcies s’està menjant el seu propi sol. Potser la propera crisi acabarà amb ella. Llavors que no demani ajuda a les forces del treball; prou feina tenen a sobreviure.

+
JOAN FONTCUBERTA
Per si algú encara creia en la fotografia com a art objectiu, Joan Fontcuberta enté la fotografia com a interlocució de la realitat, no com reproduccció. Fins el dia 8 de febrer la Virreina mostra 2000 imatges recopilades en 18 sèries que representen els 30 anys de vida professional d’aquest artita murri i genial. ‘De facto, Joan Fontcuberta 1982-2008’ és una àcida crítica social des de la cara més lúdica del joc artístic. La originalitat de la proposta és la clau del missatge.

-
INSIDE 22@
Una mostra d’arts promoguda per l’associació de les empreses del 22@, el projecte urbanístic que va expulsar a nombrosos artistes dels tallers que tenien al Poblenou, és una cita cridada a ser polèmica i a dividir més que a unir. Ara promotors i creadors s’acusen mútuament des deslleialtat, una pèssima manera d’engegar un festival que, per filantròpics que siguin els seus objectius, no és aigua clara en les seves formes. Com si el gremi artístic no estigués ja prou dividit.

ALIANCES COMERCIALS

Dimecres vinent es presenta una fórmula innovadora per intentar resoldre els endèmics problemes de comercialització del llibre en català. Es tracta d’Edi.Cat, una aliança comercial entre les editorials Cossetània, Angle i Bromera, potser els tres segells independents més potents del mercat, amb la qual pretenen reforçar la xarxa comercial de la distribuïdora l’Arc de Berà, amb la que treballen tots tres, i ampliar la presència dels seus productes a molts punts de venda on és molt difícil arribar-hi o que, simplement i cruel, són poc o gens sensibles als llibres en català. Per tirar endavant aquest projecte han fitxat a una de les persones mes valorades i cobejades del gremi des que va deixar Robafaves, Toni Cantó, que ja porta algunes setmanes entrevistant-se amb llibreters i presentant-los el projecte. Feina no li’n falta.
Sovint s’ha focalitzat sobre les llibreries el problema de la comercialització del llibre en català i ningú no diu mai res de les distribuïdores. Potser ja toca parlar d’aquest sector que, amb molt poc risc, s’emporta un dels percentatges més elevats sobre el preu del llibre. La reorganització de la distribució al grup Planeta després de fer-se amb el control de 62 i Proa va ser un primer senyal positiu. Ara Edi.Cat pretén reformar un sistema completament anacrònic en temps de plataformes logístiques. És un repte que pot repercutir favorablement en tot el sector, des dels autors als llibreters. La distribució és una de les claus de volta per al llibre català, per això sorprèn que els departaments de Comerç i Cultura i el gremi de llibreters, immersos en la seva particular i sorda trifurca, no tinguin cap proposta ni política al respecte.

L’ESTIGMA DE LA MORT

El barri de can Mas, a Ripollet, va ser edificat de qualsevol manera als anys 60. Situat al límit est de la vila, els habitatges conviuen amb industries. Ara el barri està essent sotmès a una profunda remodelació gràcies al Pla de barris aprovat per la Generalitat l’any passat i dotat amb més de 7 milions d’euros. Un centre d’activitats socials de 1200 metres quadrats i programes enfocats al jovent són alguns dels projectes més importants que s’hi estan fent. Però abans d’endegar aquesta transformació, ja fa anys que l’Institut del barri actua d’element de cohesió juvenil.
Amb el desgraciat homicidi de Maria Dolores, a Ripollet hi ha el temor que el somni de dignitat i progrés que comporten els plans de millora del barri se’n vagin en orris. El tractament públic d’aquesta desgracia pot malmetre el que amb tant d’esforç s’intenta corregir.
La mort d’una veïna del barri i estudiant de l’Insti és un fet dissortat, però que de cap manera es pot usar per marcar amb ferro roent el futur de can Mas i els seus habitants.

Dit a El Món a RAC 1 el 04.11.08

JOSEP Mª SOCÍAS HUMBERT, EL ALCALDE DE LA TRANSICIÓN

A veces la vida pone a las personas en encrucijadas complejas en las que no cabe hacerse atrás o esconderse. Cuando Josep Maria Socias Humbert (Barcelona 1937), fallecido ayer de cáncer en el hospital de la Vall d’Hebrón, fue nombrado alcalde de Barcelona en diciembre de 1976, sabía sobradamente a lo que se exponía, quizás fue esa una de sus virtudes. Substituir al tardofranquista Joaquim Viola y preparar el terreno para la llegada de la democracia local en una ciudad gris que todavía llevaba la derrota escrita en la piel de sus calles, era una tarea de la que solo podía quedar señalado de por vida o salir airoso.
Hombre de confianza del Ministro de Gobernación Rodolfo Martín Villa, tras dos años de alcalde Socias Humbert cedió el bastón en enero del 79 a Manuel Font, alcalde en funciones, y éste a Narcís Serra, con todo el honor del impecable servicio prestado a la ciudad. Desde entonces nadie dudó en reconocerlo como uno de los políticos más importantes de la democracia a pesar de no haber sido elegido por sufragio universal.
Josep Maria Socias Humbert había nacido el 24 de octubre de 1937 en Barcelona. Licenciado en Derecho y diplomado en Administración de Empresas, Estudios de Mercado y Cooperación, se formó en el Frente de Juventudes antes de entrar en el sindicato vertical. En 1975 fue nombrado vicesecretario provincial de la Organización Sindical, después Secretario General y finalmente Delegado Provincial. Desde sus cargos en los sindicatos le tocó primero enfrentarse a las grandes movilizaciones obreras de finales de los sesenta y, poco después, desmantelar el sindicalismo franquista. Desde 1967 hasta 1976 fue procurador sindical a Cortes, y después procurador municipal. Tras su etapa al frente del consistorio barcelonés, Socías Humbert fue senador por designación Real hasta 1979, estando adscrito primero al grupo mixto y después a Entesa dels Catalans. Fue por entonces cuando se acercó al PSC.
Pero Josep Mª Socías Humbert será recordado por su etapa al frente del ayuntamiento de la capital de Catalunya. Lejos de hacer una labor estrictamente continuista actuando al dictado del Ministerio de Gobernación, fue un alcalde emprendedor y muy próximo a la ciudadanía, dos novedades políticas en la plaça Sant Jaume que fueron muy bien acogidas por la ciudad. Al lado del arquitecto Joan Antoni Solans, Socías inició un proceso de ordenación del caótico y asfixiante urbanismo barcelonés. Suyas fueron las primeras zonas verdes construidas en la ciudad en décadas, los primeros centros cívicos de la historia, un cierto número de plazas que esponjaron la ahogada vida de los barrios y el proyecto de remodelación y transformación del Raval, hoy casi concluido.
Fruto de esta política favorable a la ciudad y su gente, Barcelona comenzó a despertar del letargo franquista y renació culturalmente. Los actores tomaron literalmente el teatre Grec de Montjuïc impulsando el festival de verano, los músicos ‘exiliados’ en Ibiza y Formentera volvieron, contactaron con jóvenes promotores y nuevos intérpretes que aparecían cada día y, a través del joven Zeleste, impulsaron la popular ‘Onda laietana’. Ocaña llenó de vida la Plaça Reial, los dibujantes editaron los tebeos del Rollo Enmascarado, Pau Riba se vistió de Doña Inés en un apoteósico Tenorio en un Born que fue de la ciudad pro primera y única vez, y miles de personas, sobretodo jóvenes, tomaron las calles para vivir intensamente la nueva libertad desde la ciudad. Ante esta obvia realidad, poco parecía importar que el alcalde no hubiera sido elegido en las urnas.