L’ANOMALIA ÉS EL MINISTERI

El Ministeri de Cultura ha estat protagonista per partida doble aquesta setmana. Primer per la firma d’un conveni amb l’ajuntament de Barcelona pel quan aportarà 20 milions d’euros per finançar institucions culturals de la ciutat (algunes de els quals n’és membre del Patronat). I segon per l’anunci del conseller Joan Manuel Tresserras al Parlament dient que mirarà de fer entendre al ministre César Antoni Molina que no traspassar el Museu Arqueològic Nacional de Tarragona a la Generalitat és una "anomalia”.
Quan a tombar dels noranta el conseller Joan Guitart va firmar amb el ministre Jorge Semprun un seguit d’acords que garantien una important aportació econòmica de l’estat a institucions culturals catalanes a canvi d’entrar als patronats del MNAC, MACBA i algun altre, els llavors joves pensadors de l’ideari nacionalista agrupats a la fundació ACTA amb Pilar Rahola en primera línia de combat, el van acusar poc menys que de vendre’s la cultura catalana per quatre rals. No eren quatre xavos (es va poder acabar el MNAC) i, amb els anys, s’ha vist que la fórmula, amb alts i baixos, ha funcionat.
I és que el problema que acords com els de Guitart fa anys o el d’Hereu aquesta setmana pal•lien notablement, no és la participació o no del ministeri de Cultura en tant que Estat ens els orgues de gestió dels grans museus catalans; el problema és la pròpia existència del ministeri. El conseller Tresserras, que a més d’home de diàleg i d’exquisida educació i capacitat argumentativa, és un possibilista nat, va fer dimecres en seu parlamentaria un oxímoron quan va dir allò de l’anòmal que és que un museu nacional català sigui de titularitat estatal. Ell sap molt bé, igual que el conseller Guitart i que els ministres Semprun i Molina, que l’anomalia real i feixuga és l’existència del ministeri; el que passa que ningú no ho dirà mai de forma oficial. A uns per què els va el sou, la unitat d’Espanya, el preocupant futur de la llengua castellana, tan amenaçada de desaparició, i no se quantes banalitats més. Els altres perquè saben que dient-ho tampoc no aconseguiran que desapareixi aquesta mòmia política i rèmora de l’Espanya ‘garnde y libre’, ni amb hostilitat aconseguiran que l’inquilí de l’horrible edifici de la plaga del Rei esquitxi de tant en tant una quantitat raonable de diners per mantenir els museus que, amb el llardós finançament que tenim, nosaltres no els podem pagar.
El ministeri de cultura del govern d’Espanya no te raó de ser. Totes les comunitats autònomes tenen competències exclusives en aquesta matèria, i si no s’han acabat de transferir és perquè el ministre tingui alguna cosa per entretenir-se. El ministeri, tret de al seu lloc web, no s’interessa ni promou ni res les altres cultures de l’estat que no siguin la castellana; llavors que hi fan tants funcionaris allà?
Siguem pràctics, perquè no convertir-lo en uns secretaria d’estat amb una única funció: la de finestreta de donar subvencions a totes les institucions de titularitat autonòmica on l’estat en sigui patró o co-titular. És una solució salomònica, en absolut definitiva, però lògica, i que no obligarien al conseller Tresserras a fer metàfores, que en política són arriscades.
I a més, als països realment moderns i avançats, on la cultura és u be col•lectiu preuat pels ciutadans, no hi ha ministeri d’aquest afer. No cal.

Publicat a El Mundo de Catalunya

ACHILIPÚ APÚ APÚ

La gira de poetes catalans i amazics ‘Veus paral•leles, de l’Atles a Formentor’ va fer un ‘bolo’ extra a l’Ateneu de Barcelona, en col•laboració amb la Casa de les Llengües, que qualificarem d’estrany per evitar metàfores que es puguin malinterpretar. Cada poeta va llegir un sol poema, ningú no els va presentar mínimament (com si tothom hagués de conèixer-los), es va lliurar un programa de mà urgentment necessitat d’un curs d’edició de textos on no es donava cap informació de res ni de ningú, i la idea primigènia que 9 músics catalans i amazics acompanyarien 8 poetes de les mateixes cultures, va quedar reduïda a unes quantes interpretacions de rumbes i cançons amazics sense cap relació i amb molt poca gràcia. No sabia que la popular cançó de Dolores Vargas ‘Achilipú’, fos significativa d’alguna d’aquestes cultures. Vull pensar que a la gira oficial l’espectacle no sigui tan desolat. No s’anuncia la presència dels músics rumbero-amazics, i això pot ajudar; però cal fer venir tants autors per llegir un sol poema? Hi haurà un programa amb una mica més de cara i ulls?
Avui comença la Semana Negra de Gijón. Entre la llarga llista d’autors que van a presentar els seus llibres només n’hi ha dos de catalans, Empar Fernández i Carles Quílez, i no es presenta cap llibre escrit en català. Tan poc els interessa a les editorials catalanes la cita més important i mediàtica d’Europa sobre el gènere negre? Dimecres es van saber els premis Brigada 21 als millors llibres de sèrie negra. Enguany ha guanyat en Pau Vidal amb ‘Aigua bruta’ (Empúries) i hi havia altres candidats en català, cosa que no sempre passa. Faré un oxímoron forçat: tan poc interessa un gènere que ven bé?

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

SERRALLONGA, ENDESA, REE I NOSALTRES

Als bandolers del segle XVII després d’executats a la forca, els penjaven a les muralles de la ciutat per públic escarment. Així, les autoritats certificaven el caràcter exemplar de la justícia, a la vegada que dissimulaven la seva impotència per aturar el bandolerisme que va donar noms il•lustres pel país com en Serrallonga.
Avui, això de penjar els sentenciats està mal vist, i en el seu lloc, les autoritats investiguen, expedienten i posen multes que, com en el cas de l’apagada ocasionada per Endesa i REE l’estiu passat, són exemplars en la seva quantia però tant pintoresques com l’exposició pública a les muralles.
I és que en el fons no hi ha tanta diferència entre una multa i la salvatjada barroca; es tracta de ser exemplar en el veredicte, de demostrar que s’exerceix el poder suara atorgat i, sobretot, d’amagar la impotència enfront les companyies de serveis.
Que vostès potser no, però jo encara recordo la cara de babaus dels nostres dignes parlamentaris quan l’ex president d’Endesa, Manuel Pizarro, se’ls va rifar al Parlament.

Dit a El Món a RAC 1 el 09.07.08

PER QUÈ LA SAGRADA FAMÍLIA?

Quan els representants i responsables de les més respectades i serioses entitats artístiques de la ciutat i del país demanen a cop de manifest que s’aturin les barbaritats que s’estan fent amb una part significativa de l’obra de Gaudí, no és el clam de quatre moderns ‘cool’ o d’uns esnobs excèntrics, com sempre hi ha qui pensa, vol dir que alguna cosa greu passa i que les institucions que tenen l’obligació de vetllar per la salut i el futur d’aquest patrimoni (i en aquest cas ho són totes: ajuntaments, Diputació i Generalitat) no estan actuant correctament.
A més, si els signants del manifest demanen fins i tot el cessament d’alguns dels responsables d’aquestes institucions, com és el cas de l’arquitecte responsable del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona, Antonio González Moreno-Navarro, és que escateixen que hi ha responsabilitat de les institucions públiques, no només pel desgavell sobre el control de qualitat del patrimoni, sinó per la complicitat política en el desastre, car cap tècnic no decideix (o no hauria) una actuació si no està avalada pel responsable polític i/o forma part d’una línia d’actuació política al respecte.
Però el que ratlla el ridícul de la inoperància institucional respecte la situació actual del patrimoni d’Antoni Gaudí són situacions pintoresques com que les obres de la Sagrada Família es facin sense llicència municipal (provi vostè de fer-ho i ja veurà el paquet que li cau), que part de l’edifici ocupi sol de via pública, com s’ha denunciat repetidament als diaris, i que, per acabar-ho d’arreglar, es consideri natural que una institució religiosa i privada pretengui aturar les obres d’una infraestructura vital pel país com és el TAV. I deixem a banda l’esperpèntic caos urbà, comercial i de circulació que ha convertit tota la zona on hi ha el temple en inhabitable, perquè després diuen que d’una cosa o altra s’han de guanyar la vida Barcelona, i no voldria que, amb alguns ‘guiris’ menys, a una pobra família li faltés un plat a taula.
Probablement part del problema rau en que el patrimoni guaudinià s’ha convertit en un afer polític per la seva significació ideològica i espiritual. Fa molts anys, molt abans de la recuperació de la democràcia, que el nacionalisme català més ranci i decimonònic ancorat ideològicament en el noucentisme i el catolicisme ‘fejoccista’ va convertir l’obra de l’arquitecte tocat de misticisme en un dels referents culturals inqüestionables i fonamentals per bastir el redreçament nacional del país. Així, l’aparent caos estètic i formal de Gaudí va ser convertit en ‘inspiració mística’ per l’obra moderadora del noucentisme, i es van imposar uns criteris ideològics i polítics per al seu manteniment, que en el cas del temple expiatori va ser l’acabament, que no han variat en un segle, tot i les cabdals transformacions que ha tingut la societat catalana.
Ancorats en aquest atavisme cultural, avui no hi ha cap institució que s’atreveix a desmuntar els paràmetres culturals del nacionalisme catòlic secular i reformar la interpretació de l’obra de Gaudí d’acord amb els temps. Ara, si alguna cosa s’ha fet bé tots aquests anys ha estat convertir Gaudí en una vulgar icona comercial per a turistes xarons gens llunyana a d’altres farallons com l’estàtua de la llibertat o el crist de Corcovado. Els venedors de souvenirs deuen resar; ‘catalan bizarre’.

Publicat a El Mundo de Catalunya

SOBRE JAZZ I POESIA

Fa goig veure a Jazz Magazine, la revista més important d’Europa, l’anunci del ‘Catalan jazz tour 08’ que promou l’Institut Català d’Indústries Culturals. Ara, si Gorka Benitez o Perico Sambeat no són una indústria, com és que qui els porta a Londres, París i Reus és l’ICIC i no l’Institut Ramon Llull? Que m’ho expliquin perquè no ho entenc, i segur que tenen explicacions perquè l’administració sempre te explicacions per a tot.
Ara, tampoc no tirem coets perquè al número de juny d’aquesta revista que te més de mig segle de vida, s’hi anuncien 24 festivals internacionals de jazz que es fan durant l’estiu a França amb cartells on abunda gent com Herbie Hancock, Return to Forever (que tornen), Marcus Miller o Wayne Shorter, poca broma, mentre que aquí hem hagut d’esperar trenta set anys perquè la Locomotora Negra (que tampoc és escola Miles Davis, que diguem) hagi pogut tocar al Liceu. Vull dir que ja cal que s’hi escarrassi qui sigui que tingui les competències en cosa de jazz a Cultura perquè, pel que fa a aquesta música clàssica-popular del segle XX per antonomàsia, estem encara lluny d’Europa, Euskadi inclosa, perquè els cartells dels festivals de Gasteiz, Getxo i Donostia d’aquest estiu són per sucar-hi pa. Aquí sense programa a TV3, amb un festival de Barcelona amb poc esperit festivaler i desigual, producte del que hi ha al mercat en aquell moment (poca cosa a la tardor), només queda Terrassa, el ‘Catalan Tour’ de l’ICIC i els bellíssims poemes de Joan Margarit sobre jazz reunits a ‘Remolcadors entre la boira’, volum recollit ara a ‘Els primers freds’ (Proa). A falta de més música en directe, sempre ens queda la poesia, però no en parlen el Jazz Magazine.

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

DISCRIMINACIÓ REAL

Sobre el paper, és a dir legislativament, l’estat espanyol és d’allò mes progre en evitar la discriminació de gais i lesbianes, ara bé, com és notori, al carrer la realitat és ben diferent. És per això que, que la conselleria d’Interior dicti un protocol per evitar que la policia de Catalunya discrimini la víctima d’un delicte pel fet de se homosexual, està molt bé com a acte administratiu progre, però ja veurem que passarà a les comissaries.
Que els Mossos d’Esquadra, l’únic cos policial nascut en democràcia i sense herències de la dictadura, ni funcionament autoritari, ni ple de fatxes i psicòpates entre els seus membres, o això hauria de ser, hagi de dictar una normativa especial perquè els agents no discriminin a gais i lesbianes, vol dir, i ja em perdonarà l’amic Miquel Sellarès, que alguna cosa no es va fer bé des del principi i ara ho paguem tots, els homosexuals i la resat de ciutadans que han de contemplar actuacions a voltes vergonyants de la seva policia, de la que n’hauria d’estar orgullosa.

Dit a El Món a RAC 1 el 04.07.08

LES LLENGÜES COMUNES

Contra una certa opinió sectària i sorollosa que considera, i ho fa palès i en demana adhesions, que el col•lectiu de persones que volem utilitzar normalment per comunicar-nos altres llengües de l’estat espanyol que no són el castellà pretenem poc menys que foragitar l’ús social d’aquest idioma dels diversos territoris cooficials, acció per la qual ens fem valdre d’instruments polítics suposadament segregacionistes promulgats pels poders autonòmics, només s’hi pot oposar la raó de la història; ciència que, en ocupar-se de l’estudi de les actuacions de les persones en el passat, no és tinguda en consideració per aquests grups d’opinió, donat que ultrapassa el terreny estrictament conjuntural de la política, que és el llot on aquestes idees xipollegen a gust, car es proclamen amb aquesta intencionalitat.
I la història recent, diu que Catalunya, igual que Euskadi o Galicia, són territoris on conviuen dues llengües des de temps immemorials, i quina convivència ha estat més tranquil•la i garantida per a ambdues, quan hi ha hagut elements jurídics que han ajudat a regular la igualtat del dret d’ús per a tots els seus parlants, sigui quina sigui la seva condició social. Aquest període al qual em refereixo és, justament, ara mateix.
És evident que el català ha estat sempre una llengua minoritària àdhuc a Catalunya. És evident també que, malgrat aquesta realitat, hi ha un col•lectiu gens menyspreable de persones que, fent ús del dret legítim, pretenem fer del català la nostra principal llengua de comunicació de la mateixa manera que n’hi ha d’altres que volen, i tenen dret, a utilitzar majoritàriament el castellà. El marc jurídic de Catalunya preveu que aquesta situació real vagi acompanyada d’una circumstància històricament nova, original i molt enriquidora: que tothom conegui i sàpiga usar les dues llengües, opti per la que opti a la vida quotidiana. Per poder garantir aquesta situació cal un seguit d’accions que reequilibrin la situació d’ambdós idiomes, si més no en teoria, doncs és de sobres sabut i constatat que el català sempre serà el petit. Del que es tracta és que el gran l’ajudi a subsistir (i en l’actual mapamundi de llengües en extinció la paraula subsistir no és fútil) cedint oficialment part del seu protagonisme omnipresent en la realitat, que no desapareixent del territori ni deixant de rebre consideració social ni cobertura del poder polític autonòmic. Fer l’ensenyament en català és la manera de fer que la realitat uniforme dels dos idiomes tendeixi a acostar-se, sabent que el castellà s’imposa en l’ús social (carrer, mediàtic, judicial, econòmic...). Pretendre convertir aquest complex joc d’equilibris que faciliten la convivència en un problema polític i disfressar-ho a més amb conceptes com ‘llengua política comuna’, pel castellà, i ‘d’imposicions abusives’ pels intents, poc reeixits per cert, d’equilibrar l’ús de les altres llengües oficials també als seus territoris, no és parlar d’idiomes, ni de comunitats de parlants, ni de drets suposadament vulnerats, és un simple maniobra per trasbalsar l’opinió pública.
Perquè a algú li vingui de gust parlar català, primer cal que el conegui i que hi trobi avantatges socials, que li facilitin, i després ja escollirà amb llibertat. Maniobres d’intent de desprestigi no ajuden la convivència. A que ve, doncs, tant de soroll, si no és per interessos polítics o mediàtics?

Publicat a El Mundo de Catalunya