Una vaga tristor

-Jo no estic trist: sóc trist. -El taxista trist. -Aquest sóc jo. Concloent diàleg entre Ahmed i Sandino, el protagonista de Taxi, darrera novel·la de Carlos Zanón, un taxista melangiós que evoca els Clash mentre recorre aquesta ciutat trista. La mateixa del Cafè dels homes tristos, els més bells contes de Víctor Mora, el veí que va morir en una tristor confiscada, i que a l'endemà un diari va confondre amb un biòleg valencià. El protagonista del relat 'L'angoixa de sempre' és un escriptor de novel·les de duro que viu la pena de l'ofici d'escriure en un temps gris i sense horitzó: "Llegir per llegir. Llegir per no pensar. Llegir per no recordar que ja no llegeix per a escriure després.", diu ara Sandino a Taxi, però ho podria dir Joan Roca, l'escriptor del conte de Mora, cinquanta anys abans. Joan Roca, el veí de sota amb qui jo passava les tardes al seu pati llegint l'Infantil i el Cavall Fort, i somiant escriure històries com les d'en Quim Carbó. Casualitat? O tots els Joan Roca i Sandinos del món se saben ofegats pel mateix esplín que impregna aquesta ciutat trista?

Dissabte es commemoren 80 anys de la Institució de les Lletres Catalanes. Es fa a les 7, crepuscle, quan les ombres fugen com les il·lusions que, el 1987, acompanyaven la recuperació de la Institució creada el 1937. Gairebé sense competències, els darrers governs han mirat de tancar-la, però no s'han atrevit: "no seré jo qui passi a la posteritat per haver tancat la ILC", em va dir un càrrec de Cultura. Si sobreviu ha estat per la obstinació dels seus directors. A l'actual, la Laura Borràs, que hi deixa l'ànima, li he dit que si em sortia una columna trista l'esborraria. Ho he intentat, Laura, creu-me; però només sóc com en Roca o en Sandino, i visc l'aflicció d'escriure.