25/10/17

La moto del Pijoaparte

(recensió simulada)

-He vingut caminant, i estic ofegat de calor, -vaig dir tot saludant en Jordi, que havia arribat uns minuts abans que jo a la nostra cita al cafè de la Laie. Era una salutació en la qual anava implícit un tema de conversa. En temps de convulsió com aquells jo intentava fer dels passeigs urbans un exercici forçat de comprensió de la realitat a còpia d'amarar-me dels elements que habiten la ciutat: el soroll dels automòbils, els retalls de converses capturats al vent, els rètols lluminosos, la publicitat, els turistes. Però no n'hi havia prou.
-No entenc res. Estic col·lapsat. Em sento incapaç d'ordenar les idees, de construir un argument lògic.
La resposta del meu amic, que movia la cullereta del cafè d'esma mentre m'escoltava, encara em va deixar més confús: -Voltar per Barcelona no t'ajudarà. La ciutat ha fugit de la seva realitat fa molt de temps.
-Al contrari, tinc la sensació que la realitat corre per les voreres més de pressa que jo i m'atropella; és com un malson angoixant, creu-me.
-Això que em dius és impossible, fes-t'ho mirar (tots ens ho haurem de fer mirar quan aquest desori acabi, va postil·lar). Aquest daltabaix t'està afectant massa. Quan ens acomiadem agafa un taxi per tornar a casa, però que no hi vagi pel dret. Demana-li que hi vagi fent una volta. I tu, enganxa el nas als vidres i mira tot el que passa a fora, però no baixis la finestreta, deixa que la ràdio ofegui qualsevol remor externa. Havent dinat fes una becaina i, quan despertis, pensa en el que has vist i en la relació que hi ha amb la realitat.
El taxista va estar encantat de vagar sense rumb amb el taxímetre en marxa. Vam pujar per Passeig de Sant Joan i, per Pi i Maragall i la Ronda del Guinardó, vam desembocar al Passeig Maragall. Va ser a l'alçada del carrer Llobregós quan se'm va acudir la idea: -Giri a l'esquerra, sisplau. I després del mercat a l'esquerra un altre cop.
Des del tauró amb bitllets de banc per escates que va pintar fa anys un grafiter, amb el bar Delícias a tocar (un supervivent gràcies a les obres de Juan Marsé), i la ciutat als peus, vaig pensar que la realitat seria tangible, que la podria abraçar i que, amb tota ella xopant-me la roba, la pell i els llavis, seria capaç d'entendre d'alguna manera aquella antiga ciutat que es construïa i es destruïa vertiginosament cada dia a cop de riuades d'estrangers, maregasses de manifestants, protestes veïnals o declaracions polítiques d'una mústia solemnitat.
Vaig pensar en deixar el taxi i baixar caminant la carretera del Carmel, tal i com havia fet el Pijoaparte la revetlla de Sant Joan de 1956. Però l'escampall d'autobusos, i les onades de gent anant i venint del parc Güell xumant begudes ensucrades, fent-se selfies o seguint una margarida de plàstic com si fos l'estel de Natzaret, em van fer desistir: definitivament Barcelona havia desaparegut xuclada per un temporal que l'havia convertit en un reflex enganyós de si mateixa, en un simulacre.
El Pijoaparte mai no hauria robat una moto en una plaça com l'actual de Sanllehy, més semblant a un monyó que a un indret viu.
Vaig demanar al xofer que em portés a casa pel camí més recte possible i, fatigat pel trasbals, vaig adormir-me amb un son lleu i torbat, d'aquells que encara et deixen més baldat. El meu amic Jordi tenia raó: la ciutat vivia fora de tota realitat. I el pitjor era que, en el seu nou i descarnat miratge, no era el paradís vital i cultural que la propaganda oficial ens volia vendre, ni tan sols la capital d'un hipotètic futur estat parnassià, sinó a penes la visió grotesca d'un manyoc desordenat de vides reflectides en un mirall còncau-convex del Tibidabo. La imatge falsa d'una societat diversa que presumeix d'haver-se fet homogènia, però que, si es mira una mica a fons, es veu que només és un extravagant esperpent del que voldria ser.
El més trist és que la majoria de ciutadans semblen encantats de viure en aquesta ficció; essent simples espectadors d'una funció que, a còpia de representar-se cada dia en tots els àmbits de la vida, i de comptar amb el consens de les forces polítiques, els mitjans de comunicació i altres poders, han acabat considerant l'autèntica i fidel, la substantivitat objectiva de la Barcelona d'avui. La ciutat que no existeix més que en el reflex del mirall.
-No sé si és morta, però és una deformació tragicòmica del que sempre havíem cregut que havia de ser, -li dic al meu amic en un matí d'una calma inusitada (potser per l'hora), a la terrassa del mateix cafè de la Laie on quedem sempre.
-I no t'has aturat a pensar en fins a quin punt tu i jo no som més que simples bufons d'aquesta caricatura?
Allò em va deixar tocat. Era la pregunta que no em volia fer, i tenia l'esperança que el meu amic m'ajudés a treure-me-la del cap. Robert Walser no hauria passejat per una ciutat com aquella, hauria estat un deambular pobre, vulgar; banalment tumultuós. Si la ciutat ha fugit de la seva realitat, de què serveixen les ciutats? Quin sentit té la convivència? Vaig pensar en aquelles ciutats americanes que havia vist a Utah o Arizona  i em vaig esgarrifar. Buides, nues, amb els carrers fumigats cada matí per guàrdies de seguretat i la vida arraconada als centes comercials, allò no eren ciutats, eren espectres.
-L'escenari predilecte per a l'histrionisme que domina la vida, -va dir en Jordi tot fent el darrer glop del seu cafè amarg i intens.
La vorera de Pau Claris era plena de motos. En un altre temps me les hauria mirat, i fins i tot hauria somiat amb conduir-ne una de molt potent.

2 comentaris:

ivanbea ha dit...

Hola Rafel, sóc el ciclista amb la cadena trencadaa qui avui has ajudat, a la cursa de Porqueres. Moltíssimes gràcies, he vist que ets un prolífic escriptor i articulista, per tant em compraré un llibre teu :)

Rafael Vallbona ha dit...

Hola Ivan,
crec que hi ha una confusió. Ahir jo no vaig participar a cap cursa. De fet, era fora del país. O algú et va confondre o va suplantar-me... Això és Paulausterià.
Però vaja, per damunt de tot celebro que algú t'ajudés amb la cadena (cosa que no passa sempre), que hagis pogut acabar la cursa i que estiguis satisfet del teu esforç: és això el que te importància, no pas unresultat competitiu.
I si compres un llibre meu, t'estaré molt agraït.
Salut, pedals i llibres.