Com que ni a
Catalunya ni a Espanya la cosa pública ha creat una civilització fonamentada en
la cultura, certes elits dominants van impulsar un combat cultural propi creant
institucions o iniciatives que donessin sortida als seu estil de vida. Amb
l'invent de l'estiueig com a fenomen social aquest comportament es va
diversificar i traslladar a nous escenaris i formes artístiques. Així van
néixer molts festivals. Divendres va començar el de Porta Ferrada, a Sant
Feliu, el degà de Catalunya.
Amb hàbil
combinació entre el social i l'artístic, el festival es va convertir en una cita
de referència. L'escenari i el cartell l'auguraven com el nostre Montreaux,
al·ludint al suïs. Però la crisi va arrasar l'estiueig i la música. Avui sense
diner públic no hi ha combat cultural que valgui, per molt de classe que sigui.
I divendres Pat Metheny i Ron Carter el van refundar. Les evanescents melodies
electroacústiques del duo van evocar els bons temps a les pells envermellides
pel sol. Metheny és un vell conegut. Immillorable. Ara tothom vol que aquest
auspici confirmi que Porta Ferrada tornarà a ser el que no havia de deixar de
ser. Però l'estat cultural dirà la seva. L'interès del públic i un promotor
capaç hi són.
Aquest estat
estiuenc es va traslladar l'endemà al festival de l'Estartit. Aquí la forta
implosió política del festival de Torroella està projectant un fill putatiu
jazzístic de magnitud, que competirà amb els festivals francesos si va així. El
grup de l'estiu (Jazz Magazine), Mehldau, Scofield i Giuliana van convèncer
agnòstics i satisfer estiuejants. L'escenari bell i millorable. Potser no tenim
una civilització cultural prou forta; però que s'hi posin diners i es guanyarà
el combat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada