La poesia d'en Toti

Premi Nacional de Música i Creu de Sant Jordi, fa uns dies en Toti Soler va rebre el guardó més emocionant: el de fill predilecte de Vilassar de Dalt, el seu poble. Potser ja va sent hora de que rebi el reconeixement públic del món de les lletres catalanes: associacions d'editors, d'escriptors i entitats i institucions culturals incloses. L'aportació d'aquest genial guitarrista a la literatura catalana és quantitativament enorme i qualitativament excel·lent i original.

Tothom el situa al costat del mite Ovidi, però no tants recorden l'extraordinari disc de poemes de Salvat Papasseit (1975), quan era gairebé impossible de llegir el poeta, o els versos d'Estellés a Coral romput (1979). I encara menys evoquen els treballs sobre Josep Mª de Sagarra o Ausiàs March, o com ha sabut posar el seu art en sintonia amb Jordi Sabatés, Pau Riba, Ester Formosa, Sílvia Pérez Cruz, Cinta Massip, Pascal Comelade o Mª del Mar Bonet per difondre cançons i poemes.

Intel·lectual inquiet i artista discret, en Toti és la clau de volta sobre la que, a partir dels setanta, pivoten el rock, el folk, el jazz, el flamenc i la clàssica, acostant aquests mons i creant una simbiosi que enriqueix culturalment la generació de la transició, obrint-los la ment i conformant un substrat cultural de Miles Davis a Salvat Papasseit, passant per Pau Riba o Diego de Moron. En un temps cridat a ser fosc, però que amb obres com la de Toti Soler va resultar excepcional, aquest va ser un llegat que va sustentar una concepció oberta i moderna d'entendre la cultura catalana que avui es bat en retirada. Però la poesia d'en Toti continua avui atresorant alguns versos necessaris per a viure. La gent de les lletres li hauria de reconèixer.