He clausurat el meu
compte a Twitter. Passades les setmanes que em vaig donar de prova m'he adonat
que no hi tinc res a dir allà, que no hi he après res del meu interès, i que no
m'ha servit per a entendre el món. Celebro que arreu hi hagi milions de
persones de tota mena i condició a qui aquest servei els sigui tan útil per
viure, però a mi m'ha fet perdre més vida que no pas guanyar-la.
No us dic això per
presumir d'apocalíptic, que no en sóc, ni per donar-me-les de hipster, vintage ni de res. Us ho dic des de la necessària modèstia d'algú
que sap que el seu és el món d'ahir, en paraules d'Stephen Zweig, què el
conjunt de coneixements, experiències i pautes de comportament social amb que
va créixer, avui en dia ja només són una petita illa a punt de la sotsobra on a
penes m'hi caben els peus; una finestra amb vistes a la humanitat que es va
tancant de manera inexorable.
He marxat de
twitter i segur que molta gent em dirà que m'he equivocat, que la comunicació
d'avui, i amb ella el lògic trasbals de fluxos de coneixement, passa per aquest
senzill sistema de dir coses. Segurament que tenen raó. Si ara escric això
només és per demanar, si no és molt, el dret a decidir en quin món vull seguir
creixent, en el digital o en l'analògic, i a quina velocitat. I, per què no, si
vull existir i aprendre amb un peu en cadascun d'ells, encara que els exegetes
d'un i de l'altra diguin que és una existència tramposa. No tinc dret a
aprofitar el que més em plagui d'ambdós mons? Personalment, veig més clares les
coses per aquí. Per molt que algun mal pensat en digui que és una tercera via.
Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada