Contemplant la formidable estilogràfica que la casa Montblanc ha dedicat enguany, com sempre en edició limitada, a l’escriptor Geroge Bernard Shaw se m’acut pensar que, per sort seva, va ser irlandès i no català. Lliurepensador, escrivint en anglès, amb un afiladíssim sentit de la sàtira i una dura crítica contra el sistema, són massa coses per la delicada pell de la societat política, literària i cultural d’aquest país.
El color verd fosc de la laca marbrada al cos de l’estilogràfica contrasta amb les anelles de platí. Són l’abans i el després d’Elisa, la jove i pobre florista protagonista de Pigmalió que es transmuta en dama de la cort i planta el seu mentor, Higgins, bo i deixant-lo amb un pam de nas. Potser al drama de Shaw, el mite mil•lenari pren forma de metàfora de la societat moderna: “la democràcia és el procés que garanteix que no siguem governats millor del que ens mereixem”, afirmava el dramaturg donant sentit polític contemporani al personatge de la mitologia grecorromana.
Només n’han fet 16.000 d’estilogràfiques dedicades a Bernard Shaw, un contrast amb la longevitat del personatge homenatjat, que va viure 94 anys i que ha estat l’únic escriptor que ha guanyat el Nobel (1925) i un Òscar (1938) per ‘My fair lady’, versió cinematogràfica de Pigmalió.
Deia abans d’ahir el vicepresident Carod Rovira que si Catalunya tingués estat propi ja tindríem un Nobel de literatura, una tautologia que no està demostrada i que, per tant, ni afirmo ni nego, tot i que hi intueixo la referència a una certa manipulació política des del poder local, però sobre la que Bernard Shaw hauria malfiat directament, doncs ell pensava que ‘el nacionalisme és l’estranya creença de que un país és millor que l’altre pel simple fet que tu has nascut allà’. I només amb aquesta frase, per molt que hagués escrit exactament el mateix, si ho hagués fet en català o a Catalunya, ben probablement mai no l’haurien postulat a tant magne guardó. La classe política d’aquest país prefereix tenir simpàtics bufons cortesans que els riguin les gràcies abans que artistes genials.
Però aquí hi ha el que hi ha, i ni tenim Nobel ni la casa Montblanc ha dedicat mai una estilogràfica tant exquisida a cap escriptor nostrat. Potser un estat propi també arreglaria aquesta hipotètica mancança. No se com, però segur que el poder faria mans i mànigues per interferir-hi, és un dels seus passatemps preferits. En Pujol, que s’entesta a ensenyar-nos uns valors que els seus governs van difondre ben poc, renya als de Polònia perquè imiten el Papa (sic!), alguns càrrecs governamentals afavoreixen els seus amics amb notables prebendes, premien els conversos i arreglen la vida als fidels sovint prescindint de la categoria de les seves obres; però fent un gran aldarull, això si. Tot plegat deu servir per anar a Frankfurt o per algun titular periodístic be submís, però poca cosa més.
George Bernard Shaw va marxar d’Irlanda als vint anys. No va odiar el seu país com va fer Joyce. Va escriure en sempre anglès, va guanyar el Nobel i l’Òscar, i va advocar decididament contra l’execució dels líders rebels de l’aixecament de Pasqua a la vegada que era un decidit partidari de la independència d’Irlanda. No se que haurien fet amb ell aquí, ignorar-lo, suposo. Per si de cas tornaré a admirar una estona més la bellesa de la Montblanc tot sospirant per les oportunitats mai no conquerides.
+
JOAN MARGARIT
‘Casa de Misericòrdia’ (Proa) és un poemari capaç de colpir fins i tot a aquells que mai no han sentit la més mínima sensibilitat envers la poesia. Aquesta és l’autèntica força d’un poema: arribar a sotraguejar els sentiments i emocions de qui el llegeix. Joan Margarit, brillantíssim Premio Nacional de Poesia 2008, és un dels pocs poetes contemporanis capaços de provocar aquesta resposta. El nombre creixent dels seus lectors, que fan dels seus llibres best-sellers, ho certifica.
-
JOSEP BARGALLÓ
Mentre molts encara ens preguntem que n’ha quedat de la rutilant i tant esbombada presència catalana a les fires de Guadalajara (Mèxic) i Frankfurt, l’Institut Ramon Llull insisteix enguany en protagonitzar saraus plens de felicitat cultural al festival de Guanajuato (Mèxic) i Frankfurt de nou. Si el resultat ha de ser tant migrat, per no dir inexistent, com el de les anteriors representacions, encara que ho neguin, sisplau, en temps de ciris estalviïn en propaganda inútil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada