OFERIU PONCELLES ALS ESCRIPTORS

Demà és Sant Jordi, quina il·lusió veure els carrers de Catalunya plens de llibres i poncelles. Per la salut de les flors abans d’obrir-se, ja m’enteneu, no cal preocupar-se, el món n’és ple. Per la dels escriptors catalans tampoc, d’aquí a quatre dies hauran mort d’inanició i en podrem passar pàgina. Sort que cada vegada són més els escriptors en altres llengües que venen disposats a omplir paradetes i a firmar llibres, que en seria de la diada si no fos per ells!
Els catalans que encara vulguin sobreviure en aquest ofici tindran tres sortides: A) passar-se a escriure en castellà, una idea molt digne de ser tinguda en compte vist el que estan fent, a cop de talonari editorial o de gran mitjà de comunicació, algunes de les més lloades plomes nostrades que s’omplen la boca, això si, de fer una defensa aferrissada del dret a demanar un tallat en català. B) Dedicar-se a fer de negre per escriure llibres a presentadors de ràdio i TV incapaços d’escriure més de sis o set ratlles coherents. C) Redactar novel·les més o menys clòniques i/o inspirades en l’Església del mar, que és de les coses que interessen al sector editorial avui en dia.
La resta poden anar buscant una cantonada on demanar, un bar llardós on caure cirròtics i un caixer automàtic on, amb uns cartrons, aixecar una nova vida lliure i bohèmia. Això si, que vigilin què els/les alegres nois/ies progressistes de l’ajuntament de BCN no els apliquin l’ordenança de civisme. Enlloc no es diu que els escriptors maleïts en quedin exclosos.
Ironies a banda, això d’escriure en català no te futur per què, ni l’ofici ni la llengua, no tenen cap prestigi ni respecte social. Les protestes que s’han aixecat des de diversos col·lectius de contribuents pels miserables 20 cèntims que el govern espanyol preveu fixar com a pagament de drets d’autor per cada llibre que és compri destinat al préstec bibliotecari, independent del nombre de vegades que es presti, n’és un símptoma. Si els ciutadans entenen que els escriptors són un servei públic i que, com a tals, han de treballar de franc (cosa que no es demana ni a les noies que fumen i et diuen de tu), es millor plegar. Entendre que el dret d’autor és un impost o un cànon és digne d’una societat que se sent orgullosa de ser analfabeta i de menysprear el coneixement i la cultura. I part de la societat catalana ho és doblement, doncs no tan sols blasma els escriptors per què es creuen en el dret de cobrar per la seva feina (cosa que no dubten d’un fuster o d’un manyà), sinó que, a més, penalitza per partida doble el que ho fa en català acusant-lo de ser una xacra que viu de subvencions, de ser una càrrega pe l’erari públic i no se quantes ignoràncies més totes interessades políticament. Per què el Departament de Cultura no diu en veu ben alta, com ho fa amb la boca petita, que tant de bo tots els sectors culturals funcionessin com l’editorial?
Traduït a Sant Jordi, tot plegat vol dir que d’exaltació de la cultura catalana res de res. És la festa del comerç de llibres, no de la literatura ni dels escriptors, i si algun gaudeix dels favors de la premsa, el públic i moltes llibreries és el castellà. La literatura catalana, que ha de ser la reina de la festa, fa anys que hi ha estat foragitada. I si no existeix per sant Jordi, que hauria de ser el dia gran, la diada de treure el ventre de pena, ben aviat haurà desaparegut del tot. Contents?

Publicat a El Mundo de Catalunya