1/4/07

UNA LLENGUA ÉS UN DICCIONARI

Escric “Aquell cabró que es fa passar per progre urbanita va morrejar la noia del pírcing que havia conegut en un xat”, amb la tranquil·litat de què, per fi, estic fent servir un català contemporani sense estar al marge de la norma. Quan, de més jove, vaig començar a escriure i a publicar, maldava per poder utilitzar una llengua que realment em fos útil, és a dir, moderna i d’acord amb els temps que vivíem. A canvi vaig rebre retrets i acusacions de xaró i de groller per part d’una gerontocràcia que mai no va entendre que ells eren el passat i que gent com en Sergi Pàmies, en Lluís Anton Baulenas, en Màrius Serra o jo mateix érem el futur.
Uns anys després, quan ja no era jove, l’autoritat lingüística em van voler endossar un Diccionari, fet a corre cuita i amb poc criteri i menys ganes de resoldre conflictes pendents. Resultat? Vaig seguir desafiant l’autoritat i no vaig comprar el diccionari. Vaig seguir utilitzant el de l’Enciclopèdia.
Aquesta setmana, dotze anys després i ja definitivament juràssic, he fullejat el nou Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. n’he olorat les pàgines (l’olor de llibre nou em posa), he llegit algunes de les 2.422 entrades noves, he escrit dihuit voltes lífting, pic-nic i macrocefàlia, i he brindat amb grappa a la salut de Salvador Giner, Joan Martí Castells i Joaquim Rafel. Els ha costat entendre-ho als venerables acadèmics de l’Institut d’Estudis Catalans, però finalment han sabut posar el diccionari al servei de la llengua i no al revés. Una autoritat és això.
Ara, però, que ningú no es pensi que el diccionari resol tots els conflictes de l’ús modern de la llengua. Tampoc no és una obra definitiva, car la llengua és un ésser viu i en mutació. El Diccionari de l’Institut (àlies DIEC) és una obra acadèmica i normativa. Recull només allò que és correcte i representa un model d'ús de la llengua; com el diccionari de la Real Academia Española o el Duden alemany. Després hi ha els diccionaris descriptius, que mostren l'ús real que fan de la llengua els parlants, independentment de si aquest ús és normatiu o no, i no pretenen establir cap model de llengua; com el Diccionari català-valencià-balear o el Diccionari de María Moliner.
No cal, per tant, establir avui competència entre el DIEC i la resta d’obres, totes igualment vàlides i necessàries per fer del català una eina atractiva i moderna. Avui el problema del català no és de nivell, ni d’estàndard, ni de modernitat; el problema és el del defalliment del seu ús social. Una llengua és un diccionari (i una gramàtica que arribarà d’aquí a un parell d’anys), però per estar viva necessita una comunitat de parlants. I això, en el cas català, va en declivi tot i que cada cop hi ha més gent que el coneix i el sap, tot i que tinguem un diccionari modern i una TV competitiva.
Amb el DIEC com a base, des de la refermada autoritat del centenari Institut, amb la complicitat i suport del poder polític, escenificat en el lliurament del diccionari al president Montilla i prenent com a bones les seves paraules de compromís amb la llengua; al català li cal una mobilització general al seu favor, un cop d’efecte mediàtic, acadèmic i social a la vegada. I si comencem a passar cap al Tercer Congrés Internacional de la Llengua Catalana? Les eines hi són, la necessitat també. Prenem nota de l’espectacle que han muntat pel castellà a Cartagena de Indias. Els temps han canviat.

Publicat a El Mundo de Catalunya

1 comentari:

albertcallsxart ha dit...

Una llengua que no és la que es parla, ni la que s'escriu, en un país que no acaba de ser mai perquè no el deixen ni tampoc ho vol.