EL PARADIGMA DE FRANKFURT (i 2)

Els acords, en principi puntuals, per què la majoria possible de territoris de cultura catalana estiguin presents a la fira de Frankfurt, han aconseguit desvetllar de nou l’interès de les administracions implicades per trobar fórmules que permetin actuar internacionalment de manera comuna en matèria de difusió de la llengua i la cultura. Frankfurt camina.
És sabut que no ha estat fàcil arribar al moment de pujar la persiana de la fira. N’hi ha que han pres mal. Diu l’amic Sergio Vila-Sanjuán al llibre ‘Guia de la Fira de Frankfurt per a catalans no del tot informats’, que li acaba d’editar La Magrana, que gairebé cada any hi ha polèmica al si de la cultura convidada a la fira. Que una cultura consolidada universalment i amb un aparell estatal al darrera, faci bullir l’olla quan arriba una ocasió així fins i tot és sa. Però fins a quin punt la trifurca no es converteix en ridícul quan el convidat viu en precari?
Ara es comença a veure que hi ha vida després de Frankfurt, encara que a algú li sembli mentida. I pot ser aquest avenir sigui més important que no pas el que passi al mateix recinte firal. El projecte original que va il·luminar el naixement de l’Institut Ramon Llull pot tenir una segona oportunitat després del sapastre desmantellament que va patir a mans de Caterina Mieras. El director de l’ens ara depenent de vicepresidència, Josep Bargalló, creu que “hi ha voluntat de trobar una manera de federar-se”. La fórmula més senzilla és crear una fundació internacional. Els estudis jurídics estan enllestits i no hi ha cap entrebanc legislatiu. L’ens tindrà probablement seu a Andorra i així s’evitaran suspicàcies de control català. En principi en seran membres el país pirinenc, les Illes, Perpinyà, Catalunya i l’Alguer. Políticament això vol dir governs del PP, lliberals, Berlusconi, Sarkosy (tots a la mateixa internacional lliberal representada al Parlament Europeu) i el tripartit català. Si els valencians no s’hi afegeixen aviat acabaran fent el ridícul.
L’adscripció de l’IRLL a vicepresidència li ha donat major autonomia. A l’anterior legislatura la comissària de Frankfurt, Anna Solé Pont, tenia el despatx al Palau Marc, seu de cultura, no a les dependències de l’Institut. A ningú no estranya la fugida de Xavier Folch.
Ara el Llull està en converses amb els instituts Camoes i Cervantes per tal d’explicar la pluralitat de les llengües i cultures de la península, augmenta i consolida la presència dels lectorats de català a les universitat d’arreu del món, també gràcies al suport del govern andorrà i de les universitats de les Illes i València, i enfila el repte de seguir difonent la cultura catalana al món sense la crossa d’un aparador grandiós com és la Fira de Frankfurt amb garanties polítiques suficients i projectes engrescadors per a totes les comunitats de cultura catalana.
Malgrat les anades i vingudes, les males explicacions i, a voltes, les pitjors interpretacions, i malgrat la insòlita rierada de tinta que s’ha vessat sobre l’esdeveniment abans que arribi, a hora d’ara el paradigma de Frankfurt potser estarà força a prop de la definició platònica: la que fa referència al món de les idees, al prototip del món sensible. I així ho espero pel que te de porta oberta al futur, però també per què la gent que va creure en la possibilitat de que la cultura catalana hi fos convidada algun dia, vegin l’esforç recompensat.

Publicat a El Mundo de Catalunya