ARQUITECTURA D’APARADOR

Quan el passat desembre el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) va atorgar la seva medalla d’or a l’ajuntament de Barcelona per fer de la ciutat un referent internacional en arquitectura, més d’un va mirar enlaire i, bo i veient les torres de Diagonal Mar o pensant en la coliflor de 34 pisos que Frank Gerhy plantarà a la Sagrera, no va entendre gran cosa.
Simultàniament el COAC atorgava una segona medalla d’or a Oriol Bohigas, per l’amplitud i vàlua de les seves aportacions, claus en la transformació de Barcelona; cosa que aclaria que la medalla a l’ajuntament era amb efectes retroactius a partir de 1979, i bo i pensant en aquell temps més que en aquest. Aquest és un matís important per què, mirant l’arquitectura que s’ha fet a la ciutat els darrers anys, atorgaria a hores d’ara el Col·legi alguna medalla, encara que fos de cartró, al consistori barceloní?
La resposta la donen crítics d’art i fins i tot membres del docte col·legi: no, a no ser que algú insinués que potser perillaria alguna cosa al futur museu de l’arquitectura i l’urbanisme, és clar. Tret d’aquest petit detall la negativa és unànime. Hi ha una sorollosa coincidència en afirmar que, durant l’època Clos, l’ajuntament de Barcelona ha liquidat de manera estrepitosament barroera tot el prestigi i marc de referència internacional en arquitectura i urbanisme que havia creat, no amb poc esforç, des de 1979 fins, aproximadament, els JJ OO.
La transformació de la ciutat grisa del franquisme en una urbs lluminosa i humana va ser la idea del projecte Bohigas. La trama consistia en bastir una ciutat mediterrània, on l’arquitectura s’adaptés a les característiques físiques del territori i la gent. El diàleg entre l’arquitectura i l’espai urbà, un concepte que apassiona als crítics, va planar a cada projecte. I els responsables urbanístics del consistori mai no en van perdre el control. Així es va aixecar la Barcelona que ha estat referent en l’arquitectura internacional durant dècada i mitja.
El que ha vingut després és d’un xaró insuportable i sense cap ni peus; arquitectura d’aparador, de festival d’Eurovisió i de fira de les vanitats en mans de noms que no aporten res a Barcelona. Projectes faraònics, encàrrecs a arquitectes estrella que ni els preocupa l’entorn, ruptura del diàleg amb la ciutat, projectes impropis d’una urbs mediterrània com Diagonal Mar i el Fòrum, o els futurs de la Sagrera o la nova plaça de les Glòries, i una escandalosa falta d’intel·ligència per veure quins són els noms emergents en el panorama arquitectònic internacional, els que donen prestigi de futur i són al capdavant en els criteris de sostenibilitat i diàleg màxim amb l’entorn que avui marquen tendència. Aquest és el llegat de l’anterior equip municipal; a més de l’angoixant sensació de que l’ajuntament ha cedit la regulació de l’urbanisme a promotors i constructors.
Ara Clos és a Madrid, però la toia que ha deixat és de les que fan feredat. Jordi Hereu te un nyap a les mans del qual no en vol saber res, però no li queda més remei que empassar-se’l i posar bona cara. Els poderosos gestors urbanístics de l’etapa Clos, han estat apartats per Hereu, que intenta tornar a l’urbanisme humà de les coses petites. Mentre, la ciutat creix aliena al territori que ocupa, a la història que te i a la gent que l’habita. La medalla del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya hauria de ser a títol pòstum.

Publicat a El Mundo de Catalunya