La Setmana del Llibre en Català, que va néixer fa un quart de segle a l’estació de Sants amb el vigor de qui busca nous lectors, feia anys que agonitzava a les llunyanes i inhòspites Drassanes. Ara, a punt de tancar la vint-i-cinquena edició, no és gens agosarat dir que està en vies de recuperació. Més vendes, més visitants, menys subvencions públiques (tot un mèrit) i un atractiu mediàtic renovat fan pensar en què, sota la presidència de l’editor d’Ara Llibres. Ernest Folch, el moribund torna a la vida. Plena? Encara és aviat per dir-ho. De moment recupera constants vitals i respira per si mateixa, que vist el que hi ha, ja és molt.
La Setmana del Llibre en Català va ser durant anys un símbol del renovat interès per la literatura catalana que hi havia als anys vuitanta. La represa de l‘autogovern va empènyer la cultura catalana a uns nivells de prestigi mai no vistos. Aquell era el moment de passar a l’ofensiva i de sortir, sense complexes, a conquerir espais i lectors que mai no s’havien acostat al català. La ubicació de la setmana al vestíbul de l’estació de Sants va ser el millor indicatiu d’aquestes intencions. Però el canvi a la buida estació de França primer, i a les tristes Drassanes després, va convertir la Setmana en un nàufrag més de la sotsobra que, poc a poc, anava patint la llengua i la cultura catalana fins què, com tantes altres coses, va arribar un moment en què subsistia més per la por al que diria la migrada opinió pública local si es tancava, que no pas per l’interès real ni tan sols de part del gremi.
Però amb el trasllat a la carpa de la Plaça de Catalunya i l’acostament de les dates a la primavera i Sant Jordi, la Setmana està prenent una nova volada. El llibre torna a sortir a buscar al lector al mateix melic de la ciutat, idea originària de la Setmana. La carpa és un espai inclusiu, és part del mateix carrer, no cal penetrar a cap indret obscur i apartat. Les noves dates ens aparten del fred (sic?) hivern i ens acosten al renaixement de la vida. La il·lusió per l’existència és un cant en favor del coneixement i la lectura. Tot juga a favor. Així ho ha entès la nova direcció de la Setmana i així estant responent llibreters, editors i públic.
Però no podem oblidar que el context actual en el que es mou la cultura catalana, la seva difusió i prestigi, no és precisament el moment d’eufòria de fa un quart de segle, ans el contrari. Vull dir que, els nous i positius aires de la Setmana xoquen amb l’atmosfera de decadència i pessimisme respecte de l’avenir de la cultura en general, i de la catalana en particular. Menys lectors, un prestigi per terra, l’oblit fins la ignorància per part d’alguns mitjans de comunicació del propi país i una resposta tant tèbia de l’administració que fa feredat, topen curiosament amb aquest renaixement de la Setmana.
No crec que això sigui cap indicatiu, ni negatiu ni positiu, de res, tret potser d’una millor estratègia comercial i comunicativa. És engrescador que una iniciativa recuperi volada; ara bé, que ningú no llenci les campanes al vol, ni auguri un futur més ric i ple, ni ho atribueixi a certes polítiques públiques simplement per què hi ha uns milers de persones que compren llibres un matí primaveral en una casa sota la lona; imatge literària que a molts ja no els deu dir res per què mai no han llegit les novel·les per a joves de Joaquim Carbó amb les quals tota una generació vam aprendre el plaer per la lectura en català. I això si que és un senyal inexcusable de que les coses van de mal borràs.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada