11/3/07

L’ART CONTEMPORANI I LA BCN BOTIGA

La ciutat del comerç i la del coneixement són difícilment compatibles a Barcelona. La millor botiga del món, com diu l’eslògan municipal, s’obre de cames al de fora, al consagrat, al comercial, a l’enlluernador i al fatu i es fa la verge i màrtir davant l’innovador, el diferent, l’estrany, el rar i el transgressor. Així es consagra el model de ciutat clònica, franquícia, còpia i es bescanta la urbs creativa, agosarada, diversa, culta i excel·lent. El noucentisme uniformitzador i nacionalista de via estreta s’imposa també a les ments, les lleixes, els aparadors i els murs dels museus.
Els artistes contemporanis, joves i no tant, ho tenen cru a la ciutat. El MACBA, que hauria de ser el gran motor que impulsés la creativitat local com a un dels seus eixos fonamentals, és més o menys un supermercat amb èxit més aviat escàs i molt puntual. El Museu de la plaça dels Àngels, simplement, no va. El tall cronològic ja va ser fatal; el criteri d’enviar els Informalistes al soterrani fosc només podia ser cosa de l’anticatalanisme més virulent, però busqueu els responsables del nyap a hores d’ara. El resultat; la construcció d’un monòleg artístic per a sordmuts en el qual els artistes joves del país no existeixen; o sigui, dialèctica impossible. S’hi és a temps de corregir-ho? Si. Es vol? Prefereixo no respondre.
L’espai 13 de la Miró va fent. Ha perdut pìstonada, però és Barcelona la que ha perdut el rumb de l’art d’avui. Tothom enyora els temps de l’espai 10, però millor això que res. I encara és d’agrair venint d’una fundació privada. Al Centre d’Art Santa Mònica els artistes del país solen tenir una presència d’un a tres, millor això que res, i encara les filies i fòbies del gremi posen molt en qüestió la programació. Ni cas a això, però si es cita és per què es tracta de l’únic espai públic de BCN on hi ha possibilitats de penjar-hi alguna cosa. Després hi ha galeries, algunes amb un programa coherent, com H2O; d’altres amb una visió mediàtica del tema, com Iguapop; molt poques tanmateix. S’enyoren els temps d’Artual i companyia.
Que fan els artistes joves? Emigren. Exposen a museus com els de Reus o a Igualada, oberts a l’art contemporani, omplen el curiós però potent pel que te d’ambiciós aparador del museu Abelló de Mollet, participen de la insòlita i reeixida iniciativa del Priorat Centre d’Art al Museu de les mines de Bellmunt o fan tanda per poder exposar al centre la Panera de Lleida, una de les poques iniciatives municipals inqüestionables en l’art actual.
Amb totes les mancances que vulgueu, amb precarietat en alguns casos, amb escàs ressò mediàtic i fins i tot suportant clientelismes i amiguismes, la perifèria és agosarada, moderna, creativa i dinàmica. El centre és una botiga llorda i cada cop més carrinclona per repetida. El pintor Enric Maurí ha convertit el seu taller de Sant Antoni de Vilamajor (Vallès Oriental) en l’EMAV (Espai Mental, Vital, Art), on busca confluències entre joves creadors i ell mateix. Al nord de BCN passen coses, al sud també, a ponent Glòria Picazo busca un salt endavant en l’enorme tradició plàstica de Lleida a l’hora que consolida una col·lecció d’art contemporani. La vida creativa, també en art, és ara a la perifèria. A la capital els dependents despatxen còpies de tot i fan de la ciutat una botiga on tot és vist, dit i res de nou no s’esdevé. I tothom dorm, i ningú no ho veu clar.

Publicat a El Mundo de Catalunya

2 comentaris:

albertcallsxart ha dit...

Per fi podrem llegir els teus textos a la xarxa!

A. Calls

albertcallsxart ha dit...

Al·leluia. Vbn a la xarxa!

Albert Calls