Mentre apareixen nous segelles editorials disposats a modernitzar un sector fins ara dominat per grans marques, algunes de les quals ja no saben que editar per cobrir despeses, la reforma laboral està causant estralls en algunes distribuïdores, del recent congrés de llibreries no se’n desprèn per ara cap sotragada vital, i es diu que la crisi i n’afectarà aviat a algunes de les grans.No se que te a veure la vida del ciclista David Millar amb les cançons de Nick Drake, però la editorial Contra està disposada a demostrar que esport i música poden conviure en una oferta àgil i atractiva. El mateix volen fer Underbain Books, segell que acollirà treballs nascuts a la revista del mateix nom. Són projectes joves que pretenen remoure el fangós panorama editorial, no només amb propostes diferents, sinó amb projectes també diferents empresarialment i financera.
L’èxit d’aquestes marques dependrà de la distribució, un altre sector que busca noves formes per sobreviure a la crisi i a l’univers digital. De moment la única idea posada en pràctica és la reforma laboral. A Enlaces Editoriales i a Àgora ja ha anat gent al carrer. En el primer cas s’ha despatxat a qui va portar a la distribuïdora a segells independents, ara sota el paraigües d’aquesta empresa de Planeta.
Tampoc no arriben bones noticies de les llibreries. Tot i que fa temps que corre la brama de què hi ha el projecte de crear-ne una de gran dedicada exclusivament al llibre en català, tampoc no hi ha setmana que no es digui que n’hi ha una altra a punt de tancar. I ara ja no són només les petites o de poble; ara la rumorologia afecta a llibreries de les importants. Qui en sortirà viu; petits i literaris, grans i comercials; o ningú?
22/3/12
La bogeria
Mohamed Merah no és un inadaptat social, ni un producte de la marginalitat de la banlieue. Igual que a ‘La bogeria’, la novel·la naturalista de Narcís Oller on un ric propietari de caràcter idealista i romàntic pateix un lent i inaturable procés d'alienació mental, l’assassí en sèrie de Tolosa de Llenguadoc, és un embogit criminal, i com a tal s’han d’interpretar les seves accions assassines.
No hi ha excusa que valgui, perquè un descendent de pied noir de tercera generació, fill de França, i que ha viscut sempre amb tots els elements proteccionistes de l’estat del benestar al seu favor, que a França no són pocs, tingui, sociològicament parlant, cap justificació cultural ni econòmica per abraçar el terrorisme més cruel; per cutres que siguin els pisos de les perifèries urbanes dissenyats als setanta per acollir les onades d’emigrants, això si, amb nacionalitat francesa i baguette sota el braç.
Mohamed Merah, ho asseguren els politòlegs, és un dement amb intencions criminals, inspirat i entrenat pel mateix salafisme que te arrels ben clavades a Catalunya. I això no te res a veure ni amb les diferències socials, ni amb la religió islàmica. Res.
Dit a El Món a RAC 1 el 22 de Març de 2012
No hi ha excusa que valgui, perquè un descendent de pied noir de tercera generació, fill de França, i que ha viscut sempre amb tots els elements proteccionistes de l’estat del benestar al seu favor, que a França no són pocs, tingui, sociològicament parlant, cap justificació cultural ni econòmica per abraçar el terrorisme més cruel; per cutres que siguin els pisos de les perifèries urbanes dissenyats als setanta per acollir les onades d’emigrants, això si, amb nacionalitat francesa i baguette sota el braç.
Mohamed Merah, ho asseguren els politòlegs, és un dement amb intencions criminals, inspirat i entrenat pel mateix salafisme que te arrels ben clavades a Catalunya. I això no te res a veure ni amb les diferències socials, ni amb la religió islàmica. Res.
Dit a El Món a RAC 1 el 22 de Març de 2012
19/3/12
En defensa del jurat
Si el Tribunal Superior ha ordenat repetir el judici del cas Tous perquè considera que el Jurat Popular no va entendre que, en el grau que sigui i amb els atenuants que en corresponguin, un homicidi és sempre matar a algú, i que cal depurar la responsabilitat penal que se’n derivi; potser és que el jurat popular del cèlebre cas dels joiers, no va estar ben dissenyat, no pas que no fos honest.
No es pot culpabilitzar als ciutadans que el formaven la falta de motivació a que al·ludeix la sentència; en tot cas hem de considerar que són els estaments de la magistratura encarregats de formar, aconduir i documentar el jurat, els qui no van fer prou per evitar que, unes humils i honestes persones del carrer, sentenciessin segons el seu modest criteri, potser no prou a dreta llei, però basat en principis com el sentit comú, les emocions i tot de circumstàncies poc sotmeses a dret, segons que diu ara el TSJ.
Vull dir, que la qualificació d’arbitrària que s’ha donat a la sentència del jurat popular potser hauria de referir-se a l’administració de justícia, no a uns pobres ciutadans agafats al vol.
Dit a El Món a RAC 1 el 20 de març de 2012
No es pot culpabilitzar als ciutadans que el formaven la falta de motivació a que al·ludeix la sentència; en tot cas hem de considerar que són els estaments de la magistratura encarregats de formar, aconduir i documentar el jurat, els qui no van fer prou per evitar que, unes humils i honestes persones del carrer, sentenciessin segons el seu modest criteri, potser no prou a dreta llei, però basat en principis com el sentit comú, les emocions i tot de circumstàncies poc sotmeses a dret, segons que diu ara el TSJ.
Vull dir, que la qualificació d’arbitrària que s’ha donat a la sentència del jurat popular potser hauria de referir-se a l’administració de justícia, no a uns pobres ciutadans agafats al vol.
Dit a El Món a RAC 1 el 20 de març de 2012
15/3/12
L’educació portuguesa (1)
En el principi dels temps va ser la revolució com a mite del nou imaginari que advenia. Després va ser el film d’Alainn Tanner ‘Dans la ville blanche’, com a símbol de la ciutat que obria la seva ànima als éssers erràtics. Llavors vam descobrir Pessoa gràcies a les traduccions de Joaquim Sala.Sanahuja per a Llibres del Mall dels ‘Poemes d’Alberto Caeiro’ i dels ‘Poemes d’Alvaro Campos’ i de les ‘Odes de Ricardo Reis’ (Ed. 62). La revista ‘Orpheu’ (1915) va ser el despertar de la modernitat, i ‘Presença’ (1927) la consagració d’un projecte cultural que aquí seduïa pel que tenia de fundacional dels nous temps. El país que naixia dels clavells als fusells, de ‘Grandola Vial Morena’ i del gran concert de reconciliació al Coliseu, era un miratge vertiginós.Vam devorar el ‘Llibre de desassossec’ (Quaderns crema), vam viatjar a Lisboa amb quatre rals, ens vam enamorar d’una idea vague als carrerons d’Alfama, vam llegir Sophia de Mello Breyner i vam escriure poemes en cafès petits, on sonaven fados a la ràdio. Aquell univers fascinava perquè tot el que mostrava era sensible i plural com l’univers, i convidava a fingir que, per fi, havíem arribat a la república dels poetes; el territori de la creació sense límits, i es podria viure amb poc més que versos. Així Pessoa donava existència mental als seus heterònims, i en ells hi trobàvem allò que la nostra cultura mai no ens donaria.
Per insubmís a la vida, Pessoa commou i inquieta sempre. Han passat molts anys d’aquell imaginari construït a partir de l’anhel de que ‘a poesia esta na rua’. D’aquella memòria excitant, a penes en queden runes embargades per una realitat tant cruel que mai no pairem. Hem oblidat el roig dels clavells de les floristes de Praça Figueira. Només l’aroma enyoradís dels fados de Míssia, Mariza, Ana Moura, Camané o Carminho ens evoquen que l’únic real és l’instant que transitem. Però en la sotsobra intel·lectual i sentimental, els heterònims de Pessoa s’erigeixen encara, més enllà de tota il·lusió ja definitivament diluïda pel pas del temps, en la revelació literària de la realitat que avui ens persegueix. És la lucidesa d’un pensament tan intens com la llum que banya la ciutat en llevar-se, i que puja lenta pel riu i que, pels finestrons, es fica dins les cases i les vides.
És aquell instant del dia tan delicat que, a penes un detall, potser l’olor embriagadora de la cafetera, ens fa decidir que si, que volem ser lisboetes.
Per insubmís a la vida, Pessoa commou i inquieta sempre. Han passat molts anys d’aquell imaginari construït a partir de l’anhel de que ‘a poesia esta na rua’. D’aquella memòria excitant, a penes en queden runes embargades per una realitat tant cruel que mai no pairem. Hem oblidat el roig dels clavells de les floristes de Praça Figueira. Només l’aroma enyoradís dels fados de Míssia, Mariza, Ana Moura, Camané o Carminho ens evoquen que l’únic real és l’instant que transitem. Però en la sotsobra intel·lectual i sentimental, els heterònims de Pessoa s’erigeixen encara, més enllà de tota il·lusió ja definitivament diluïda pel pas del temps, en la revelació literària de la realitat que avui ens persegueix. És la lucidesa d’un pensament tan intens com la llum que banya la ciutat en llevar-se, i que puja lenta pel riu i que, pels finestrons, es fica dins les cases i les vides.
És aquell instant del dia tan delicat que, a penes un detall, potser l’olor embriagadora de la cafetera, ens fa decidir que si, que volem ser lisboetes.
‘Vintage’ cultural
El neo-retro està de moda. La mirada al passat és la por al present incert, diuen els sociòlegs; o potser és una moda que ven, pensen els de màrqueting; o la simple expressió de la falta d’idees noves, afirmen els crítics. A més de motos, moda, vinils, cassets i objectes d’ús quotidià que fa dos dies llençàvem i pels que ara en paguem una pasta a botigues com ‘Fantastiko’, la moda ‘vintage’ arriba al mercat editorial amb llibres que rememoren una època gloriosa de la cultura catalana que, en el seu moment, va ser menyspreada per l’oficialitat del catalanisme cultural, però que va encendre el carrer.
Són tres llibres que repassen l’època que va de la recuperació de la vida cultural a meitats dels setanta (Ona Laietana, Zeleste, Ocaña, El Rollo Enmascarado...), fins l’eclosió i caiguda del moviment punk dels vuitanta. ‘Barcelona, del rock progresivo a la música layetana’, d’Àlex Gómez-Font, (Milenio); ‘Harto de todo. Historia oral del punk en la ciudad de Barcelona (1979-1987)’ de Jordi Llansamà, (B Core) i ‘Que pagui Pujol!; una crònica punk de la Barcelona dels 80’ de Joni D. (La Ciutat Invisible Edicions), aquest títol ja fa una mica més que va sortir.
Recuperar i analitzar el que va passar en aquella època, a més d’un exercici ‘vintage’, és reivindicar un episodi de la nostra història recent creativament riquíssim, intel·lectualment potent i sense subvencions. Però la fascinació papanates de la societat i els mèdia locals per la ‘movida madrileña’, i la desconsideració del catalanisme cultural d’aquell temps per tot el que no tingués tuf noucentista, van impedir que aquell renaixement es consolidés. Ara tothom l’enyora, fins i tot els que el van silenciar. Nostàlgia o galtes?
Són tres llibres que repassen l’època que va de la recuperació de la vida cultural a meitats dels setanta (Ona Laietana, Zeleste, Ocaña, El Rollo Enmascarado...), fins l’eclosió i caiguda del moviment punk dels vuitanta. ‘Barcelona, del rock progresivo a la música layetana’, d’Àlex Gómez-Font, (Milenio); ‘Harto de todo. Historia oral del punk en la ciudad de Barcelona (1979-1987)’ de Jordi Llansamà, (B Core) i ‘Que pagui Pujol!; una crònica punk de la Barcelona dels 80’ de Joni D. (La Ciutat Invisible Edicions), aquest títol ja fa una mica més que va sortir.
Recuperar i analitzar el que va passar en aquella època, a més d’un exercici ‘vintage’, és reivindicar un episodi de la nostra història recent creativament riquíssim, intel·lectualment potent i sense subvencions. Però la fascinació papanates de la societat i els mèdia locals per la ‘movida madrileña’, i la desconsideració del catalanisme cultural d’aquell temps per tot el que no tingués tuf noucentista, van impedir que aquell renaixement es consolidés. Ara tothom l’enyora, fins i tot els que el van silenciar. Nostàlgia o galtes?
14/3/12
Teresa Pàmies: la escritora comprometida
Un día le conté a Teresa Pàmies (Balaguer 1919) que había leído su ‘Quan érem capitants’ de un tirón, una mañana gris como el porvenir de una generación que no teníamos más horizonte que las nubes que inundaban la ventana tras la que pasaba horas soñando. –Pero tu estás comprometido con tus sueños? me espetó. –Todo lo que soy capaz, dije-. Pues no te angusties, todo llega. Pero, sobre todo, no bajes la guardia jamás para nada. Corría 1975, Radio España Independiente repetía cada noche entre interferencias que Franco había muerto. Pero no cejé en el empeño; en parte por qué no he conocido a ninguna persona más ejemplarmente comprometida que la escritora Teresa Pàmies, que ayer falleció a los 92 años en Granada, donde vivía con uno de sus hijos.
Hija de un dirigente local del Bloc Obrer i Camperol (BOC) para el cual Teresa reclamaba un homenaje junto al muro de la cárcel donde había entrado tantas veces por reclamar tierra y libertad, ‘la Pàmies’, como la llamaba todo el mundo, tuvo en la clandestinidad y el exilio la base de su formación juvenil. Militante de las Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC) en 1937, con 20 años se exilió en Francia; de allí pasó a Cuba, República Dominicana, Cuba de nuevo y México. En 1947, y ya con la carrera de periodismo, volvió a Europa. Vivió en Praga, donde trabajó en Radio Pirenaica (le dedicó un ensayo en 2007) y en París, donde nació el segundo de sus hijos, el escritor Sergi Pàmies, “en una casa donde, a la sazón que yo jugaba en el salón, se reunía el Comité Ejecutivo del PSUC”. Pàmies se casó con Gregorio López Raimundo, secretario general del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Su peculiar historia personal la narró la autora en ‘Amor clandestí’ (1976).
Después, por fin, de vuelta a casa, puedo comenzar su carrera como escritora. En 1971 publicó ‘Testament a Praga’, libro escrito junto a su padre y en el que sienta las bases de su compromiso político. El libro ganó el premio Josep Pla y el de la Crítica. El grueso de su obra literaria gira en torno al testimonio de la Guerra, el exilio y el compromiso político. La filla del pres (1967), Va ploure tot el dia (1974), Quan érem capitans (1974), Quan érem refugiats (1975), Dona de pres (1975) o Memòria dels morts (1981), son algunos de los títulos más conocidos. También escribió libros de viajes como Vacances aragoneses (1979), Matins d'Aran (1982), Busqueu-me a Granada (1984); y novelas como La primavera de l'àvia (1989) o La filla del Gudari (1998).
Pàmies adquirió un gran prestigio popular gracias a sus colaboraciones semanales en el diario Avui durante 30 años, y junto al periodista Josep Cuní en Catalunya ràdio y Ona Catalana, en sus celebrados comentarios ‘Coses de la vida a ritme de bolero’ que siempre iban ilustrados con un tema musical, a cual más nostálgico.
En 1984 le fue concedida la Creu de Sant Jordi. En el año 2000 recibió la Medalla de Oro del ayuntamiento de Barcelona y al siguiente el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. En el 2003 le fue otorgado el premio ‘Trajectòria’ de la Setmana del Llibre en Català. Sus últimos títulos fueron L'aventura d'envellir (2002), Conviure amb la mort (2003) y Informe al difunt (2008), un libro en recuerdo a su compañero y marido, muerto en el 2007.
Hija de un dirigente local del Bloc Obrer i Camperol (BOC) para el cual Teresa reclamaba un homenaje junto al muro de la cárcel donde había entrado tantas veces por reclamar tierra y libertad, ‘la Pàmies’, como la llamaba todo el mundo, tuvo en la clandestinidad y el exilio la base de su formación juvenil. Militante de las Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC) en 1937, con 20 años se exilió en Francia; de allí pasó a Cuba, República Dominicana, Cuba de nuevo y México. En 1947, y ya con la carrera de periodismo, volvió a Europa. Vivió en Praga, donde trabajó en Radio Pirenaica (le dedicó un ensayo en 2007) y en París, donde nació el segundo de sus hijos, el escritor Sergi Pàmies, “en una casa donde, a la sazón que yo jugaba en el salón, se reunía el Comité Ejecutivo del PSUC”. Pàmies se casó con Gregorio López Raimundo, secretario general del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Su peculiar historia personal la narró la autora en ‘Amor clandestí’ (1976).
Después, por fin, de vuelta a casa, puedo comenzar su carrera como escritora. En 1971 publicó ‘Testament a Praga’, libro escrito junto a su padre y en el que sienta las bases de su compromiso político. El libro ganó el premio Josep Pla y el de la Crítica. El grueso de su obra literaria gira en torno al testimonio de la Guerra, el exilio y el compromiso político. La filla del pres (1967), Va ploure tot el dia (1974), Quan érem capitans (1974), Quan érem refugiats (1975), Dona de pres (1975) o Memòria dels morts (1981), son algunos de los títulos más conocidos. También escribió libros de viajes como Vacances aragoneses (1979), Matins d'Aran (1982), Busqueu-me a Granada (1984); y novelas como La primavera de l'àvia (1989) o La filla del Gudari (1998).
Pàmies adquirió un gran prestigio popular gracias a sus colaboraciones semanales en el diario Avui durante 30 años, y junto al periodista Josep Cuní en Catalunya ràdio y Ona Catalana, en sus celebrados comentarios ‘Coses de la vida a ritme de bolero’ que siempre iban ilustrados con un tema musical, a cual más nostálgico.
En 1984 le fue concedida la Creu de Sant Jordi. En el año 2000 recibió la Medalla de Oro del ayuntamiento de Barcelona y al siguiente el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. En el 2003 le fue otorgado el premio ‘Trajectòria’ de la Setmana del Llibre en Català. Sus últimos títulos fueron L'aventura d'envellir (2002), Conviure amb la mort (2003) y Informe al difunt (2008), un libro en recuerdo a su compañero y marido, muerto en el 2007.
13/3/12
L’escriptora compromesa
Un dia li vaig explicar a la Teresa Pàmies que m’havia llegit el seu ‘Quan érem capitans’ d’una tirada, un matí gris, com el futur d’una generació que no tenia més horitzó que els núvols que omplien la finestra darrera la qual somiava tot llegint.
-Però, tu estàs compromès amb els teus somnis?, em va deixar anar.
-Faig tot el què puc, li vaig respondre.
-Doncs no pateixis que tot arriba. Però, sobretot, no baixis mai la guàrdia.
Corria 1975, Radio España Idependiente repetia, sense encertar-ho, cada nit que Franco havia mort i jo era jove i mesell. Però mai no vaig afluixar en l’obstinació; en part perquè no he conegut mai una persona més compromesa amb el país, la història i la memòria del dèbils, que ella.
I fidel a les seves conviccions, amb obres cabdals com ‘Testament a Praga’, ‘Dona de pres’ ‘Amor clandestí’ o ‘Memòria dels morts’ la Pàmies, com li deia tothom, va construir el relat de la República, la Guerra, l’exili i encara fins avui, des del costat dels perdedors. Els va testimoniar i, així, els va honorar.
I com que la vida és un bolero, ella la comentava anys després per la ràdio bo i posant-hi música. I així no semblava tan dura.
Enyorem la teva veu, Teresa.
Dit a El Món a RAC 1 el 14 de Març de 2012
-Però, tu estàs compromès amb els teus somnis?, em va deixar anar.
-Faig tot el què puc, li vaig respondre.
-Doncs no pateixis que tot arriba. Però, sobretot, no baixis mai la guàrdia.
Corria 1975, Radio España Idependiente repetia, sense encertar-ho, cada nit que Franco havia mort i jo era jove i mesell. Però mai no vaig afluixar en l’obstinació; en part perquè no he conegut mai una persona més compromesa amb el país, la història i la memòria del dèbils, que ella.
I fidel a les seves conviccions, amb obres cabdals com ‘Testament a Praga’, ‘Dona de pres’ ‘Amor clandestí’ o ‘Memòria dels morts’ la Pàmies, com li deia tothom, va construir el relat de la República, la Guerra, l’exili i encara fins avui, des del costat dels perdedors. Els va testimoniar i, així, els va honorar.
I com que la vida és un bolero, ella la comentava anys després per la ràdio bo i posant-hi música. I així no semblava tan dura.
Enyorem la teva veu, Teresa.
Dit a El Món a RAC 1 el 14 de Març de 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)