Cultura urbana, cultura panoràmica

Dels fulletons vuitcentistes a les sèries de televisió,  l'auge de la tècnica ha provocat que la ciutat es desplegui en format panoràmic. Ha esdevingut així paisatge i fons descriptiu on s'hi plasmen, com a petits retrats, la successió de fets que configuren la trama argumental del relat cultural. D'aquesta forma la ciutat s'ha conformat com l'espai de representació social contemporani, i l'art ha quedat supeditat a la tecnologia.

Els nous materials constructius generats per la revolució industrial van decantar la dialèctica entre la tècnica i l'art, definitivament, de part de la primera. A París, capital del segle XIX, l'arquitectura del ferro i el vidre crea nous espais on l'art resta al servei del comerç: són els passatges i els grans magatzems de novetats que Walter Benjamin usa de punt de partida del Llibre dels passatges, gran obra inconclusa en la que va treballar des de 1927 fins la seva mort el 1940, i que tendiria a ser una filosofia material de la història del segle XIX.

El ferro és un material artificial i, a través del seu ús en edificacions, es reinterpreta el cànon hel·lènic de les formes. La construcció s'imposa a l'arquitectura, i l'escola politènica a la de belles arts. Del socialista utòpic de Fourier a les transformacions de París de Haussmann, i d'ells a Abdó Terrades, l'enderrocament de les muralles i el Pla Cerdà, tot al llarg del segle XIX, els habitants de la ciutat consoliden la seva superioritat política sobre els dels pobles del camp, i ho expressen portant la natura al seu terreny, bo i passant-la pel sedàs de les noves formulacions tècniques: és l'art nouveau, el jugendstil, el modern style, el modernisme.

El retrat miniaturista es rendeix a la fotografia, per motius econòmics i superioritat artística. Les arts decoratives esdevenen paisatge funcional i ornamental, i gaudeixen de l'aprovació de la burgesia, motor revolucionari de l'estat-nació quina naturalesa funcional es ser un instrument de domini de classe. Als carrers de 20, 30, o 60 metres d'amplària dissenyats per Cerdà és gairebé tan difícil aixecar una barricada com als bulevards de Haussmann. I només la Comuna de 1871 (París) i la revolució posterior a l'aixecament feixista de 1936 (Barcelona), posen en entredit aquest domini fonamentalment cultural.

Amb el pas del temps, l'imperi de la tècnica acaba amb no pocs edificis modernistes de l'Eixample, o amb l'emblemàtic Saló de les Belles Arts (August Font 1888), mostra de l'arquitectura del ferro i indret on es va presentar en societat La Caixa el 1904, on es va fundar la CNT sis anys després, i on el 1919 es va fer el primer saló de l'automòbil. I, amb el formigó com a gran material constructiu per al relat del segle XX (després d'intentar recuperar les formes constructives per a l'art al modernisme), a partir dels anys cinquanta, la visió política d'arquitectes com Francesc Mitjans, acaba traient les classes dominants del centre de la ciutat i creant un nou panorama socialment molts més apte, Diagonal enllà vers Pedralbes. L'edifici del Banco Atlántico, el Harry Walker, la Torre Castanyer, la Casa Tòquio i l'emblemàtic Camp Nou en són exemples. En el fons la idea de de l'historiador lliurepensador Jules Michelet que "cada època somia la següent", és un dels paradigmes de l'evolució cultural. Avui, al solar del Saló de les Belles Arts s'hi aixeca el funest edifici conegut com "els jutjats nous" (1942), tapiat per evitar ocupacions.

De les grans exposicions (1888 i 1929), el Congrés Eucarístic (1955), els Jocs Olímpics (1992), el Fòrum Universal de les Cultures (2004) i fins i tot el tempestuós Pla de la Rivera (1971), el relat cultural de Barcelona ha anat transformant-se econòmicament des de l'antic valor mercantil d'ús, fins l'actual d'esbarjo. El mercat és l'únic rei perquè crea la il·lusió òptica de l'entreteniment i el plaer. I el ciutadà s'hi capbussa content i submís per la seva alienació respecte d'ell mateix i dels demés.

Totalment afectada la imaginació per aquesta transformació política, les classes populars desapareixen de l'espai de representació social d'avui fascinades per la col·lecció d'objectes sense vida (les 'manies teològiques del mercat' de Marx) que els posa al davant la cultura urbana. La tecnologia posa l'art, rendit, als seus peus i  esdevé el poder de control definitiu i incontestable. La capital del segle XXI és el núvol global, i Barcelona hi te el seu panorama inert al 22@.

En aquest nou paradigma, qualsevol intent de subjugar la tecnologia a la interioritat de l'individu és letal. L'espai propi, la casa, deixa de ser l'univers on habitar les coses despullant-les del seu caràcter mercantil, perquè ja no tenen valor d'ús, sinó només de gaudi. Així l'espai públic es converteix en el darrer refugi dels béns que es preuen per si mateixos, doncs és l'únic territori on deixar petjades amb fisonomia pròpia i col·lectiva. Les polítiques sobre l'espai públic reconstrueixen la ciutat com una al·legoria d'un passat melancòlic: l'Spleen de París, de Baudelaire, o la Ciudad del hombre, Josep Mª Fonollosa. El vagareig erràtic com a forma de reconstrucció d'una cultura urbana menys panoràmica, de fulletó. O de sèrie televisiva o videojoc, si es vol. Així es desplega avui la vida.