Manuel de Pedrolo, l'enemic abatut?

Als 25 anys de la mort de Pedrolo el cine explota amb disparitat d'opinions el seu més gran èxit Mecanoscrit del segon origen, però els lectors el van oblidant. "L'enemic a batre", com el va qualificar Mercè Rodoreda, és l'enemic abatut?

Castell de l'Aranyó, casa natal de Pedrolo

La llegenda del pelegrí que, en no ser acollit pels amos del mas, els va convertir els pallers i el bestiar en pedres, defineix el caràcter de l'Aranyó, un llogarret mig despoblat a l'altiplà de la Segarra dominat per un enorme castell del segle XII, convertit en casal el XVII, i amb dues grans roques en forma de paller que inquieten al visitant. Al castell de pedres gèlides i portalada obaga, llavors propietat d'una família de modesta noblesa rural del secà, hi va néixer l'any 1918 Manuel de Pedrolo.

El terròs impressiona al viatger que, en sentir a la pell el seu caràcter aspre i dur i els horitzons infinits i clars, pensa de seguida en Cormac McCarthy, Don deLillo, Win Wenders o en impactes recents com el film Nebraska. És llavors que repassa lectures com Joc Brut, Tocats pel foc o Mossegar-se la cua, i redescobreix una modernitat tan intel·ligent i potent que encara avui costen d'entendre a una cultura històricament poruga com la catalana. En Jordi Coca, autor de Pedrolo perillós?, un clàssic de 1973 reeditat el 91, sosté què "l'obra de Pedrolo es excessiva en tots els sentits per la varietat tècnica i temàtica. Això desconcerta i provoca una mena d'impossibilitat d'entrar-hi. Els nous editors, els nous crítics i el nou públic el desconeix i, per tant, estem en un carreró sense sortida." El professor de la universitat de Salamanca Àlex Martín és quasi tan contundent com la duresa de molts personatges pedrolians, ànimes tocades pel fred que baixa del Montsec a la plana segarrenca: "Va ser un home avançat al seu temps. Una veu incòmoda per les estructures del moment. A una literatura avorrida i abstreta hi va introduir noves tendències. Entre elles les literatures populars, tan desprestigiades i repudiades pels escriptors i les patums universitàries del moment."

Batxiller a Tàrrega, estudis de psicologia estroncats per la guerra, cenetista i artiller de l'exèrcit popular, Pedrolo és un personatge tan atípic en la cultura de postguerra, que només un altre outsider com Rafael Tasis pot veure en ell el futur novel·lista capaç d'atraure la modernitat de la literatura americana i europea a les lletres catalanes per ampliar la base lectora amb relats de qualitat i gran difusió. L'erotisme, el gènere negre o el desgraciat home del carrer dels 60 convertit en literatura renoven l'esllanguit paisatge literari, però no agraden gens a l'oficialitat. "A Pedrolo li interessava la condició humana, la gent corrent, les conductes i els límits." diu l'Àlex Martín, "Molestava l’asfíxia que mostrava (cas de Joc brut) perquè els seus personatges estan predestinats a la fatalitat, a l’obstrucció del sistema, a no tenir sortida, no saben on van. Ell i en Mario Lacruz –El inocente- van aconseguir burlar la censura fent textos que es llegien entre línies."

Incomoditat que es trasllada a les idees polítiques. Fill de l'existencialisme profundament sartrià, la cultura catalana dominant és incapaç d'assumir que un home de plantejaments radicals sigui també el que més ven, el més popular: "L’enemic a batre és Pedrolo, el seu èxit és insultant.” diu Rodoreda en una carta a Joan Sales. Pedrolo rep el Premi d'Honor el 1979, ella l'any següent. Avui Pedrolo és un autor que desapareix de l'imaginari del lector català. Andreu Martín, com molts autors descendent directe de Pedrolo, "em va descobrir la possibilitat d'escriure una digna novel·la policíaca ambientada al nostre país" és realista, és a dir, cru: "som una societat tan ingrata, de memòria tan curta, que m'estranya que hi hagi gaire gent que encara el tingui de referent".

Pedrolo l'any 1979 al seu estudi (FOTO. Robert Ramos / Ara)

Mecanoscrit, clàssic contemporani

Publicada el 1974, la història de l'Alba i el Dídac en un món arrasat és un dels llibres més llegits en català, sobretot pels joves. Un còmic, una mini-sèrie (1985) i la traducció a força idiomes van projectar durant anys l'obra de Pedrolo. Però el long-seller ha ofuscat a altres títols seus considerats millors.

Aquest any s'ha estrenat la pel·lícula que va engegar Bigas Luna i que va acabar Carles Porta en morir el director. Crítiques discretes i un modest èxit de taquilla no han ajudat a rellançar l'obra de l'escriptor. Tot i això, Mecanoscrit és un clàssic de la literatura europea contemporània.