7/1/16

Barcelona, París, Barcelona

L'Enric Calpena ha escrit una biografia de Barcelona (ed. 62) digna d'elogi. Primer per la lleugeresa del text i l'exactitud i visibilitat de les idees que hi aboca. Fugint de formes feixugues ha fet una crònica de la història de la ciutat en 156 apassionants episodis que es llegeixen com una novel·la de no ficció. Segon per l'ús de documentació exhaustiva com correspon a un periodista especialitzat en difondre la història a premsa, ràdio i TV. I tercer pel reconeixement que es mereix una feinada solitària i ingent com la seva.
L'any 2013 Le Livre de Poche va publicar Dictionnaire historique de París. És un diccionari amb tots els ets i els uts: 48 autors, més de 400 articles, 200 pàgines il·lustrades i 828 amb text de cos 6. Tapa tova, estoig de cartró i 28 €. Un vademècum que es ven com xurros a llibreries populars com Gilbert Jaune. És a dir, tot el pes de l'academicisme al servei de la divulgació. Una altra forma de difondre la història. La diferència: el pressupost.
Algú atorgarà al llibre d'en Calpena la responsabilitat del relat històric de la ciutat, com fins no fa molt carregaven el pes de la història del moviment obrer a un llibre d'en Josep Maria Huertas de 1971 que costa de trobar fins i tot a les biblios. I mentrestant els historiadors, responsables d'escriure la història, dediquen el temps a barallar-se per clientelisme polític o a anar a sang amb els col·legues que col·laboren als mèdia.
Tenim un problema amb el relat de la història. Hi ha cròniques excel·lents com el d'en Calpena, però algú hauria d'agafar una colla d'historiadors per les orelles i posar-los a treballar en un diccionari històric de Barcelona, per exemple. Que no només de turistes i veïns viu la ciutat.