Sentència de mort

L'any 1994, essent president Felipe González, es va aprovar la Llei 29/1994 de 24 de Novembre, per la qual els contractes de local de negoci celebrats abans del 9 de maig de 1985 (coneguts com a indefinits), quedarien extingits, majoritàriament, vint anys després de promulgada; és a dir: ara. Els darrers mesos hem assistit, impàvids, a la desaparició de bona part del teixit comercial històric de les nostres ciutats, allò que conforma la manera de viure d'una comunitat. La llibreria Jaimes, previsora, es va traslladar fa mesos al carrer València. La Canuda i joguines Monforte han tancat, i també ho faran aviat la Documenta (al menys al local històric) i la popular Lafuente. En el seu lloc s'hi instal·len botigues de grans cadenes dirigides, sobretot, als turistes.

Ara que tothom posa el crit al cel sobre la pèrdua d'identitat cultural que suposa la Llei d'Arrendaments Urbans, convindria recordar que CiU donava suport al govern del PSOE en aquella legislatura. Vull dir que la majoria de les forces polítiques que han governat Barcelona són culpables de la situació.

Quan es va fundar CDC, hom deia que era el partit dels botiguers, i ho va ser fins 1994, quan va passar a ser el partit dels propietaris urbans. Ara, a més, és el partit dels turistes amb possibles. El pla d'usos de Ciutat Vella, la privatització del Port Vell i aquesta sentència de mort contra el comerç singular ho certifiquen. És com es mesura l'interès cultural: només val si dona diners. Parles amb regidors d'activitats culturals i només les valoren en funció del retorn econòmic, no de la capacitat de transformar la ciutat i de fer progressar el pensament dels qui l'habiten. Pensar no és econòmicament rendible, i no ho fan.