Vaig mirar perplex al company. Vam intentar, sense èxit, que en Tàpies o en Ràfols Casamada es posessin al telèfon; vaig aconseguir de xiripa un exquisit comentari de l'amable don Cesáreo Rodríguez Aguilera, savi de l'art a la vegada que president de l'Audiència provincial de Barcelona (si, si, no m'erro), i em vaig entristir la resta del dia: Miró era per a molts el símbol de l'abstracció possible que podia ocupar els carrers, el triomf del surrealisme amb arrels al país, a la llengua i a la cultura. Sense ell sabia que les coses no anirien del tot be.
Conèixer l'obra de Joan Miró, encara que fos al mural de l'aeroport, al terra del pla de l'Ós barceloní o a la, llavors, recentment instal·lada Dona i ocell del parc de l'Escorxador, va connectar les generacions de joves dels setanta amb l'avantguarda cultural catalana de la República. La mateixa seu de la fundació a Montjuïc, obra de Josep Lluís Sert, és un gran far que assenyala la supervivència del racionalisme arquitectònic dels anys trenta per damunt de dictadures, ignoràncies i anorreaments. Encara avui la Fundació Miró és un referent que projecta la ciutat i el país al món. Sert, gran amic de Miró, va morir a penes set mesos abans que el pintor.
Però aquell dia de Nadal de 1983, sol davant la immensa Olivetti Lexicon i amb l'obligació d'escriure alguna cosa sobre l'artista traspassat digna de ser llegida davant d'un micròfon, no em vaig poder treure del cap el record del primer cop que vaig agafar un avió.
No hi tenia res a veure l'emoció de volar, ni el vertigen, ni cap mena de por, ca. Va ser la contemplació del gran mural de 9 metres que dona la benvinguda als viatgers a la terminal 2 (i que avui ben pocs deuen contemplar), el que em va impressionar fins l'emoció. Aquell dia vaig entendre que l'art interpel·la la realitat i diu de la cultura a la que pertany. Els colors vius de Miró, el traç intens, les grans peces de fang cuites al foc per Llorenç Artigas, l'exposició allà, al mig del delta del Llobregat, tot lligava per presentar aquest país al món tal i com és i com el reben milions de viatgers cada any.
Vaig escriure alguna cosa així per a l'informatiu d'aquell dia de Nadal de 1983. Després va sonar Erik Satie, quina música havia impressionat el jove Joan Miró com la seva obra havia impressionat a tants joves de la meva generació.
Escolteu-ho a Maneres de Viure, un programa de La Xarxa ràdio:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada