Cultura funerària

Celestí Barallat va ser un personatge inquiet, curiós i culte d'aquells que van abundar a la Catalunya del segle XIX i que avui a penes són recordats amb una placa en un carrer perdut (ell ni això). Va néixer l'any 1840, va ser advocat, poeta, el que en diríem periodista, membre de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres, de l'Ateneu i regidor de Barcelona. Va ser membre de la comissió de cementiris i va impulsar la construcció del de Montjuïc. Però, a més, va practicar amb enorme saviesa la literatura funerària amb necrològiques, un tractat sobre dret funerari romà, assaigs i un llibre titulat Principis de botànica funerària (Base) que ara acaba d'aparèixer per primer cop en català i il·lustrat amb dibuixos de Lola Anglada.

El llibre havia estat publicat en castellà fa quinze anys, i sobre l'autor hi ha algun article més o menys contemporani en diaris; però fins ara no s'havia escrit un estudi tan abastament documentat i atractiu sobre Barallat i la seva obra com el que encapçala l'edició i que firma el periodista Adolf Beltran, director del cultural Sentits a Catalunya Informació. Si l'objectiu de Barallat amb el llibre és que, amb "una selecció acurada de les espècies vegetals, al cementiri es cultivi l'esperança basada en la fe religiosa", el de Beltran és submergir al lector en un personatge representatiu d'una època, d'uns coneixements i d'unes idees que avui s'han perdut en l'ocàs, més necrològic que funerari, de la frivolitat i el consum cultural. Gent com Barallat van contribuir amb el seu ampli coneixement, tant bibliòfil com experimental, a atorgar un cosmopolitisme a la cultura catalana que la va fer gran i potent. I d'aquesta manera de fer no en queda gairebé res avui.