Des d'aquest modest espai volem donar les gràcies a tothom qui ha cregut en aquests senzilla idea: en Jordi Sacristan i la Carme Parras, sobretot, però també l'Eva Corbacho, la Montse Huguet i tots els tècnics de la Xarxa que han fet possible els enregistraments i que aquest col·laborador s'hagi sentit sempre entre ells com a casa.
Embadalit vaig
enganxar el nas a l'aparador de Juguetes los Reyes. Vaig memoritzar-ne el nom i
el vaig anar repetint tot el trajecte fins arribar a casa: Cine Nic. Era allò,
i res més, el que demanaria per reis. Només volia aquella joguina. Es podien
estalviar els indis i cow-boys de plàstic i el plumier amb 24 retoladors
Carioca. Jo volia un Cine Nic. I el vaig tenir; bé: el tinc.
Quan l'any 1931 els germans Nicolau Griñó van patentar aquell senzill projector infantil basat en el principi de la llanterna màgica, poc sospitaven de l'èxit que tindria l'invent, que es va vendre fins 1974. Així va ser com proyecciones NIC S.A., l'empresa que va fabricar la joguina, es va convertir en el Hollywood dels nens d'un temps i d'un país, el nostre, que no podien aspirar a veure més enllà de la finestra de casa perquè no els ho permetia ni la moral, ni l'estat, ni la família i molt menys el capellà.
Dumbo, Popeie, el gat Fèlix o una memorable versió de l'Illa del tresor, van ser els primers èxits de crítica i públic a la filmoteca en què vaig convertir moltes tardes l'habitació. Però sabia que els meus amics aviat es cansarien de veure les mateixes pelis.
Essent un nen amb iniciativa, allò que ara en diuen emprenedor, ben aviat vaig passar de l'exhibició a la producció. El paper vegetal el vaig treure del que feia servir per embolicar els pollastres la mare d'un amic que tenia parada a plaça. la tinta xina i la ploma va costar menys. El mateix estri que feien servir a escola per torturar-me amb inacabables pàgines de cal·ligrafia de lletra anglesa va tenir una funció més atractiva. La narrativa aiduivosual l'anava aprenent sobre la marxa, a dibuixar no, no se m'ha donat mai bé, però voluntat i hores en posava.
La tarda de l'estrena del primer film produït per Rafalet Century Nic, que així li vaig posar a la companyia, els amics van acabar amb les mans roges de tant aplaudir. A més hi va haver pa amb xocolata per a berenar.
Era un heroi, un geni com Griffith, estava cridat a impulsar la industria de l'audiovisual a Catalunya i a renovar el llenguatge cinematogràfic.
Llàstima que no vaig poder prosperar en l'empreneduria. L'encariment de la matèria primera (la pollastrera va posar el crit al cel quan va descobrir la de paper que li havia cisat, al preu que anava), alguns danys colaterals en la producció (unes taques de tinta gegants als pantalons que mai no van marxar amb la conseqüent empipada de la mare), i un partit de futbol de la màxima rivalitat entre el nostre carrer i l'equip de ca la Burra, va espatllar el que podria haver estat un gran negoci.
Ara gairebé no hi ha gent que vagi al cine. Les sales tanquen, els grans mites de la pantalla s'obliden i els nens només volen pelis de por a l'iPad, per aturar-les quan no puguin resistir-ho.
Si haguessin vist com n'estava de sexy Betty Boop a la pantalla del cine Nic. I sort que l'àvia no va veure mai la meva versió.
Escolteu-ho a Maneres de Viure, un programa de La Xarxa ràdio:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada