Al primer a qui vaig sentir a dir Poble del Mal enlloc de la Pobla de Dalt va ser al vell Murgades, un bocamoll tafaner que, per deriva natural, havia acabat fent de corresponsal de mitja dotzena de diaris, ràdios i fins i tot d’una televisió, durant els suposadament gloriosos anys de la transició. De periodista en Murgades en tenia tant com jo de boletaire. D’escriure mai no havia passat de l’esquema subjecte-verb-complement, filigrana literària que ja voldrien alguns joves llicenciats, però on de veritat excel·lia era en l’ús de la llengua oral: algú capaç de dir plurifel·lació per ‘proliferació’ era digne d’un càrrec a TV3. O sigui que no em vaig sorprendre quan vaig escoltar com li canviava el nom a aquell municipi del litoral que, a penes uns anys abans, encara era un idíl·lic llogarret de pagès acolorit amb quatre estiuejants de casa bona.
El que sí que em va sorprendre va ser que l’Hernández, el cap d’àrea de societat del diari, un lleganyós dilluns de setembre em digués que ja podia anar fent la bossa, perquè me n’anava a la Pobla de Dalt per fer-hi una sèrie de reportatges.
—La hipòtesi de treball és ben clara, Palau: de com l’especulació urbanística destrossa un poble i ara la crisi el deixa fet un nyap. Edificis abandonats a mig fer, solars buits, carrers sense urbanitzar...Farem una sèrie de tres reportatges pel cap de setmana. Dimecres ens reunim per l’Skype i mirem com ho enfoquem, i dijous t’envio un fotògraf.
Home de poques paraules l’Hernández, però contundents. No em va deixar ni l’opció de dir-li que no en tenia les més putes ganes d’escriure l’enèsima història lacrimògena i miserabilista sobre la crisi. Però quan vaig badar boca ja em tancava la porta de la sala de reunions als nassos. A dins, el dire i els dos sub ja l’esperaven per la reunió del matí. I no era qüestió d’irrompre fent el pena. Encara haurien encarregat el tema a un dels becaris. Cap d’ells no en té ni idea de res, però a l’empresa aquest és un detall anecdòtic. El que compta és que els surten infinitament més barats que jo, que porto dotze anys a la casa. I com que, «amb la que està caient», com ara se sol dir, no m’importaria seguir una dotzeneta d’anys més al diari, abans de les cinc ja estava distribuint el meu modest aixovar dins l’armari amb olor de naftalina d’una cambra de l’únic hostal de la Pobla de Dalt.
Abans havia trucat al cap de l’oposició municipal, l’únic contacte que tenia per ara. Vam quedar una hora després en una cafeteria que hi havia al costat de la benzinera de la superfície comercial. «No té pèrdua», m’assegurà amb un to de veu engrescat, suposo, davant la perspectiva de poder posar de volta i mitja l’alcalde davant d’un periodista. Potser creia que els reportatges l’ajudarien a guanyar algun dia les eleccions. Si pensava allò era un il·lús.
No em va costar gens de localitzar la superfície comercial, aquests llocs sempre estan molt ben indicats, només faltaria. El que ja em costà més va ser atorgar el nom de cafè al suc negre que sotsobrava dins la tassa.
—És sorprenent que un poble de costa només tingui aquesta fonda de mala mort —vaig etzibar-li al cap de l’oposició quan, per trencar el glaç tot just haver-nos presentat, em preguntà on m’hostatjava.
—Perquè els xalets i els apartaments donaven més diners als amos del poble —va respondre’m sense dilació.
Es deia Anselm Carreras. Era un paio alt i molsut, de cara rodona i un somriure franc impropi d’un polític. Parlava amb gran vehemència i movent molt les mans, però en les seves paraules no hi havia ni un insult ni una sola desconsideració cap als seus contraris. Això sí, va estar-se una hora llarga criticant la gestió municipal amb un devessall aclaparador d’arguments, proves i informes tècnics. Només portava quatre anys en política. Ja canviaria.
En resum, el que havia passat a la Pobla de Dalt els darrers anys era el mateix que havia passat a altres llocs: la modificació de normatives urbanístiques per tal de permetre la construcció desaforada en terrenys, sovint d’amics o membres del partit, els convenis i plans parcials de dubtosa legalitat, les sospites generalitzades de maletins i sobres que entraven i sortien del consistori en pagament de favors, i un clima generalitzat de corruptela i clientelisme que s’escampava per tots els estaments de la vila, des de la Guàrdia Urbana a les entitats esportives. L’immens i espantós xalet que s’havia fet l’alcalde era el símbol de tot plegat.
I en plena orgia de depredació del territori i especulació amb el totxo, va arribar la crisi i ho va aturar tot en sec. Fins i tot l’edifici del nou ajuntament havia quedat a mig fer. El paisatge de grues, urbanitzacions malmeses i obres abandonades contribuïa a fer raonable el nom de Poble del Mal. Era com si una plaga bíblica hagués assolat la vila castigant els habitants per la seva luxúria econòmica sense fre.
El problema el tenien ara els paletes, lampistes, fusters i manobres que s’havien quedat sense feina.
Fins les darreres eleccions l’alcalde Jaume Barba havia governat amb mà de ferro durant setze anys. La seva estratègia política era senzilla: favor amb favor es paga. No hi havia fill descarrilat o estudiant inútil a qui no hagués donat un lloc de treball a l’ajuntament, ja fos a la brigada de neteja o als serveis tècnics. No hi havia constructor a qui no hagués encarregat una obra, i cap promotora immobiliària va veure els seus projectes tombats. Allò era un constant «visca la pepa». I la gent agraïda sap tornar els favors.
—Per què va perdre la majoria a les darreres eleccions?
—El poble ha canviat. Primer perquè, amb tants aturats ja no pot donar feina a tothom. A l’ajuntament ja hi ha més de cent funcionaris. I després perquè els que van portar en Barba al poder ara ja no en són els amos. Eren els fills de la burgesia benestant que va fer de la Pobla la seva finca d’estiueig. Però un cop van requalificar, vendre’s i urbanitzar les propietats es va haver d’anar cedint el poder a la nova classe emergent de contractistes, paletes, promotors immobiliaris i industrials, fills dels emigrants que havien arribat aquí a finals dels seixanta amb una mà al davant i una altra al darrera. Ara ells són els amos, en part perquè el mateix Barba els ha servit el poder en safata amb tants tractes de favor.
—I ara aquests han mossegat la mà de qui els va donar de menjar?
—Aquesta gent mai no ha estat de la seva corda política, són més de dretes, i de catalanisme no en volen sentir ni a parlar. Però és que, amb la crisi, tot està aturat. El «visca la pepa» s’ha convertit en un campi qui pugui. I ara han votat posant les esperances en Tarsicio Tascón, un soci de govern incòmode per a en Barba, però l’únic que s’ha compromès a mantenir-lo en el poder.
—Fins quan i a canvi de què?
—Fins que vulguin. Teòricament fins el final de la legislatura, a canvi que després es jubili; però aquests paios no són de fiar, i si veuen que els seus negocis continuen anant de mal borràs no dubtaran a assaltar l’ajuntament i carregar-se en Barba. De moment en Tascón i els seus altres dos regidors controlen la Guàrdia Urbana, Urbanisme i Obres i Esports.
—Pot acabar essent pitjor el remei que la malaltia, no?
—No, si a les properes eleccions ho impedim nosaltres explicant ben bé el que passa i proposant un programa seriós per reformar el poble i crear ocupació.
Definitivament, l’Anselm Carreras era un bon xicot, però políticament era d’una innocència entendridora. Llàstima que jo no hagués anat a Poble del Mal a consolar-lo.
Carretera de la platja
El centre històric de la Pobla de Dalt, on hi ha l’església, l’ajuntament, el mercat i alguna botiga que sobreviu com pot, on viu la població de més edat i on encara subsisteix miraculosament alguna de les antigues finques d’estiueig que la burgesia industrial enriquida durant la Gran Guerra va aixecar a principis de segle, s’agrupa a la vessant sud del turó de Sant Pere, una modesta elevació de 280 metres que forma part de la serralada de costa, segons que diu la Viquipèdia.
Tant a ponent com a llevant del nucli, l’estesa de xalets s’escampa com un llençol des de la pineda del turó cap a la plana i fins gairebé primera línia de mar. Aquesta privilegiada posició està reservada a una col·lecció d’horrorosos blocs d’apartaments, tots ells equipats amb bars, discoteques i cafeteries als baixos. Corona el conjunt ambiental la cirereta d’un petit port esportiu que s’ha menjat la sorra de la platja.
El nucli i la costa estan units per una estreta carretera d’un parell de quilòmetres que a l’estiu és una olla de cols i, per contra, fora de temporada és un territori tan erm i salvatge com el desert. A mig camí, com un vaixell fantasma encallat a la sorra amb el velam arriat, el complex d’edificis abandonats a mig construir del que hauria de ser el nou ajuntament i que, a hores d’ara, és el paradís de la colònia de gats més nombrosa de la costa catalana. Ara, de rodamóns o ionquis ni un, els segurates d’Essential Security ja se n’encarreguen que cap ésser humà hi rondi.
* * *
Sense que el conductor en faci el més mínim cas, les escales cromàtiques del saxo d’Stan Getz s’enfilen i es dispersen per l’interior de l’habitacle d’un l’Audi 4 negre que, com que és l’únic vehicle que circula per la carretera de la platja a aquella hora del vespre, els seus fars de xenó ben bé podrien fer creure a algun ufòleg que es tracta d’un OVNI. Però ni la música ni la soledat del lloc ocupen el més mínim pensament d’en Tarsicio Tascón. Amb la caixa municipal a zero per la crisi ara no sap quina cara posar als que li van finançar la campanya de les eleccions. Hi ha sucoses obres públiques pendents d’adjudicar i ja l’apressen per cobrar el que consideren seu; però en Barba ha resolt suspendre totes les inversions. Amb tres regidors no en té prou per carregar-se l’alcalde. Pot deixar-lo en minoria, però què en traurà de sortir del govern si l’oposició no voldrà entrar en el joc?
I després hi ha la Kati, és clar. Només a ell se li acut embolicar-se amb una meuca com aquella. Li acabarà traient la sang, la tia. És clar que un cos com aquell potser val uns quants glòbuls rojos.
Condueix tan absort en els seus pensaments que gairebé ni se n’adona d’uns llums blaus intermitents que, de sobte, apareixen de darrera l’edifici municipal fantasma. La clavada de frens és de les de deixar-se cent euros de pneumàtic a l’asfalt. De sobte desperta a la realitat. Apaga el CD d’una patacada exacta al botó i baixa el vidre fumat disposat a bordar a la cara del poli abans que li digui ni bona nit.
—Què li passa a vostè ara. Que no sap qui sóc?
—Bona nit, senyor. Em permet la documentació seva i la del vehicle?
Mala sort. L’agent és un jovenet recent sortit de l’escola de policia que ni és del poble. Segons el que li han ensenyat, fa veure que no ha sentit la provocació d’en Tascón —molts ciutadans responen amb hostilitat verbal i és millor no tenir-ho en compte d’entrada, ha après—, i insisteix en la demanda.
—Escolta tu, xitxarel·lo. Sóc el regidor d’interior. No t’han ensenyat a l’escola que has de quadrar-te davant d’un superior?
—Bona nit, regidor. Perdoni, però el meu superior és el sergent. Si no em facilita la documentació hauré d’avisar els Mossos.
A en Tascón l’arrogància li passa en sec. Els Mossos ni en pintura. Li lliura de mala gana la documentació al poli local i pensa que demà matí li exigirà explicacions al sergent. Què s’han cregut aquests imbècils!
—Perdoni, senyor, però hauria d’aturar el motor i baixar del cotxe.
—Què collons vol ara. Em sentirà demà, el sergent. Ara mateix fa el favor de donar-me els seu nom i el del seu company.
—Tot seguit, però primer he d’informar-lo que, a més d’excés de velocitat i d’anar sense cinturó, la nostra base de dades ens informa que no disposa de saldo de punts al seu permís de conduir. Ara, sisplau, hauria de bufar aquí. —I li lliurà un alcoholímetre mentre que, per la ràdio de l’auto patrulla, se sent una veu que anuncia la imminent arribada al punt on es troben d’una patrulla de mossos.
—Això és el que els ensenyen a l’escola de policia, a tractar els càrrecs electes com a delinqüents?
I el regidor es caga en la mare que va parir el jove agent mentre la sirena dels Mossos irromp en el silenci de la nit.
(Continua)
Podeu llegir el relat complert
al llibre Crims.cat 2.0 (Al Revés),
JA ÉS A LES LLIBRERIES
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada