La commemoració de l’efemèride m’ha fet pensar darrerament en aquest record. Es tracta realment de la memòria viscuda? És la remembrança de la imatge real d’aquell matí de fa cinquanta anys? O potser es tracta de la reconstrucció del passat a partir d’una fotografia que, afeccionat com n’era, el pare va fer aquell dia i que jo vaig poder veure anys després a casa fins que, probablement en algun trasllat, es va perdre per sempre?
Som realment capaços de recuperar el nostre passat a partir de la pròpia memòria, o sense la imatge òptica permanent no tenim passat? Jo mateix puc desaparèixer d’aquí a uns anys dins la meva pròpia ment. Per mor de la deixadesa o de la dissort, a penes tinc fotografies de jove, i només n’he conservat una de petit (una de ridícula assegut damunt la Vespa del pare fent veure que condueixo). Amb aquest rumb, els fets que se m’hagin diluït en el temps passaran aviat a format part dels llimbs on es va situant la pròpia existència; i així fins el no res. Hem atorgat a l’art de la fotografia l’enorme responsabilitat de fer-nos perviure enllà del temps i, així, restituir en el present el que som incapaços d’evocar per nosaltres mateixos.
El fotògraf, afeccionat o no, ha esdevingut relator de l’existència. Sense el seu testimoniatge les coses, els fets i les persones no existim. És a partir de la seva experiència que es construeix la memòria. La presència d’un esdeveniment del passat en la ment és un miratge. Els anys es veuen més que es viuen. Per això els reculls de fotografies antigues tenen requesta, i encara més si són anònimes. L’autor desconegut es converteix en heroi popular.
Potser per aquest dèficit de passat gràfic que acabarà per dissoldre’m en el marasme de la història, amb els anys jo mateix m’he afeccionat a la fotografia. No hi ha diada, viatge, celebració o esdeveniment que no retrati. Em fa pànic pensar que, els moments no fotografiats, ben aviat deixaran d’existir per sempre de la mateixa manera que està desapareixent la meva vida infantil a Gràcia. És la decadència el que m’espanta i per això faig fotos per tot fins atapeir el disc dur de l’ordinador de pesants arxius jpg. És una neurosi, un intent desesperat i agònic per sobreviure a l’oblit irrecuperable al qual estic condemnat pel meu mal cap i la poca cura de la família en la conservació de les fotografies que el pare feia sovint amb una Kodak Retina que, diria, va comprar d’ocasió a ca l’Arpí.
Qualsevol dia agafaré l’índex d’aquest llibre que acabeu de comprar, suposo, i recorreré de dalt a baix tots els indrets i els esdeveniments que hi apareixen retratant-ho tot de nou per quan, d’aquí a uns quants anys, algú amb decòrum recuperi les imatges i en faci un nou volum. La història renaixerà d’aquesta època de balbuceig i la memòria col·lectiva projectarà aquest bocí d’humanitat endavant un cop més. Així s’acomplirà de nou el cicle de la vida. Perviuré com a heroi anònim, outsider de la fotosíntesi del record. Busqueu-me a la perifèria de les vostres evocacions, seré aquest que sempre observa el grup des de fora. El de la Nikon penjada al coll.
pròleg del llibre L'Abans Gràcia. Recull gràfic 1870-1976
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada