A totes les entrevistes, i també divendres a la compareixença davant la comissió de Cultura del Parlament per explicar les línies d’actuació del Departament, el conseller Joan Manuel Tresserras ha insistit amb èmfasi en apostar per l’excel·lència democratitzada, ço és; difosa al màxim entre tota la ciutadania sense exclusions. Aquesta és una ja no tan nova teoria que busca que la mass-cult superi l’estadi purament kistch i l’embadaliment que provoquen, tan els media, com el consum desorbitat de subproductes provocadorament tenyits de culturals per un mercat àvid de trobar nous atractius en una societat que, conforme es va enriquint, també s’atordeix, bressolada en el dolç plaer de la tecnologia al servei d’un consum falsament cultural.
La idea de Tresserras és digne d’elogi tot i que, amb els peus damunt el solar del país, presenta evidents dificultats de portar-se a terme.
El gaudi col·lectiu de l’excel·lència és tota una novetat al despatx noble del Palau Marc (per cert, un temple del kistch). Políticament és la primera voluntat clara de superar el noucentisme homogeneïtzador que els successius governs convergents van promoure com a clau del suposat èxit de les seves polítiques culturals. Eixamplar la base de participants en la cultura (creadors, promotors, consumidors) penjant-se medalles i sense importar gaire la qualitat, fins i tot expulsant d’aquest cercle aquell qui destaqués, ha portat a la cultura catalana a una situació inversemblant: molts creadors sublims n’han desertat. Alguns simplement han marxat, i quan de tarda en tarda apareixen és per maleir els ossos de la pobre, trista, bruta i dissortada pàtria. Sense anar més lluny, el director Josep Pons ho ha fet aquesta setmana a La Vanguàrdia. D’altres, la majoria, han fugit esperitats del català o ja no s’hi ha acostat. L’enorme potència creativa de les perifèries urbanes, d’un nivell excel·lent en el seu gènere, actua i crea en castellà i al marge de l’administració de cultura del país. Com recuperem ambdues tipologies de creadors?
Però el cofoisme pujolista també ha acabat estabornint el propi mercat. En pocs dies un editor i una especialista en Internet han coincidit en dir-me que el sector cultural català ha deixat de mirar enfora, d’aprendre, de sortir per veure com funcionen les llibreries de París o com treballen les empreses de tecnologies de la informació i del coneixement a Londres. Mentre el món gira a velocitat de vertigen, el petit univers català es conforma amb el seu melic. Com no si durant un quart de segle ens han dit que és el millor i que ja n’hi ha prou, que en som déu n’hi do?
D’acord Tresserras, hem de ser ambiciosos, ho podem ser, hi ha gent que ho vol (no se si és exactament la intenció final dels Imparables, però si, per exemple, la del cada cop més potent circuit d’art contemporani que hi ha off BCN); però com compartim aquesta excel·lència amb un país que, en general, creu que el no va més de la cultura catalana és Ventdelplà, un home cinema o, com a molt, el Mar i Cel de Dagoll Dagom?
I sense cultura popular de nova generació tampoc no hi ha excel·lència. El peix es mossega la cua. Les avantguardes fan a l’ombra o, directament, en castellà. Les elits fora. Com fer que vulguin participar en el projecte de democratitzat l’excel·lència, i a canvi de quina incerta glòria, és la clau de volta de la elogiosa idea del conseller Tresserras.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada