ANATOMIA NO ÉS AUTÒPSIA

Per fer una dissecció cal que hi hagi un cadàver. Suposar d’antuvi, doncs, que la literatura catalana és un mort, ja predisposa a forenses i metges residents i no diguem als familiars i propers al finat. Això és el que van haver de suportar dimarts els assistents a la quarta edició d'Anatomia. Balanç i profecia de la literatura catalana', organitzat per l’espai Lletra de la UOC i la Institució de les Lletres Catalanes; assistir a l’aixecament del cadàver de les lletres catalanes, fer-ne l’autòpsia i rebre les mostres de condol diverses. Malament comencem l’any de Frankfurt.
El crític Sam Abrams, el dramaturg Josep M. Benet i Jornet, l'editor de Bromera Joan Carles Girbés, la traductora Monika Lübcke, la comissària de Frankfurt Anna Soler-Pont, l'escriptor i periodista Vicenç Villatoro, i la llibretera de la Gralla Rosa Viñallonga, van dir que la literatura catalana està més morta que viva, que els lectors supleixen el català pel castellà, que no es fa difusió, que es castiga tant l’excel·lència com el popular, que Frankfurt serà frustrant i unes quantes desgràcies més. Encara sort que Sam Abrams, tot i que després va desplegar tot un oracle de catàstrofes, va reconèixer que l’any passat s’havien publicat uns quants llibres importants en tots els gèneres, i que, lògicament, Anna Soler-Pont va escombrar, cap a casa aseegurant que Frankfurt serà el parnàs.
Amb aquest panorama un ja no sap si tirar-se al metro o xumar el tub del gas. Llavors si que tindríem una autòpsia merescuda.
L’agonia de la literatura catalana és la de totes les literatures, sobretot si les mirem llengua per llengua. Pel nombre d’idiomes en que s’escriu i es publica comercialment al món, no hi ha, a hores d’ara, més d’una desena d’inqüestionables grans noms vius de la literatura. Si faig una magre llista d’excel·lents on hi hagi John Ashbery, Philip Roth, J.M. Coetze, García Márquez, Claudiuo Magris, Julian Barnes, Günther Grass i Kenzaburo Oe, probablement me’n deixo ben pocs i si moltes llengües amb un ric patrimoni escrit i milions d’àvids lectors. En aquest sentit situar-se en el ‘Déu n’hi dó’ que deia Villatoro no és un fracàs, és el que hi ha i no és per sentir-se’n tristos. Per què? Perquè probablement aquest temps ja no és el temps de la narració literària, substituïda en el gust del ciutadà pel relat audiovisual, ja no del cinema, si no de formes molt més modernes que engeguen amb la TV i viatgen amb rapidesa cap a nous formats relacionats, evidentment, amb Internet. Vull dir, que el temps del relat literari com a pare de tots els relats ja ha passat. I no per això cal condemnat a qui el segueix exercint des de qualsevol angle (autor, lector, editor o venedor, a l’ostracisme, el menyspreu o el fracàs obligat. No per què la literatura ja no sigui considerada per molta gent la via central de transmissió d’un seguit de valors i cànons socials s’ha d’acusar als escriptors d’ineptes. Potser els codis de comportament social que fixen la condició humana als nostres temps requereixen que la literatura faci una travessa del desert fins trobar les noves fórmules estètiques, morals i estructurals que la tornin a situar en el top de preferències del ciutadà del nou món global. Sense negar algunes de les xacres que els forenses atribuïen dimarts a la literatura catalana, no està encara a punt per l’autòpsia; o, si més no, no n’està més pròxima que d’altres.

Publicat a El Mundo de Catalunya