Any Cortázar (1914-1984)

Júlio Cortázar va néixer el 26 d'agost de 1914 a Ixelles (Brussel·les) i va morir el 12 de febrer de 1984 a París (demà farà 30 anys). Autor d'una de les obres narratives centrals de la literatura moderna, la influència que l'autor d'aquest blog reconeix en ella (de l'experimentalisme de 'Rayuela' o '62 modelo para amar' a la passió pel jazz de 'El perseguidor' o el viatge en furgoneta de 'Los autonautas de la cosmopista') l'han portat a proclamar en veu baixa un modest, però íntimament celebrat, ANY CORTÁZAR que comença ara mateix i acabarà quan acabi.
Durant aquest ANY Casa de VbN anirà incorporant entrades on l'autor interactuarà amb l'univers cortazarià. A veure que passa.
Aquesta és la primera. El muntatge fotogràfic és de Teresa Vallbona

Cortázar & Vallbona

Negra, crítica i popular

En temps d'incertesa la novel·la negra aprofundeix en la vessant social per convertir-se en expressió del pensament crític que no sempre exerceixen els mitjans de comunicació i molta cultura oficial atrapada en la crisi. Amb un èxit de públic que ha superat les expectatives, tot i un pressupost insuficient, BCNegra 2014 ha demostrat que el gènere interpel·la el lector posant en entredit la societat del nostre temps. I la gent pensa.

Igual que amb Collita Roja (1929), Dashiell Hammett va inaugurar l'estil hard-boiled, basat en el realisme crític i sarcàstic sobre la societat i el context polític, el festival BCNegra hauria incomodat a la majoria de polítics i a algun culturalista si s'hagessin pres la molèstia d'escoltar les coses que s'hi van dir i de veure la quantitat de gent que ho va escoltar. Si això no és funció social de la literatura, llavors és que no hi és en cap altra art. La mirada greu i transcendental que el públic ha aportat als debats de les taules rodones del festival, és la mostra evident de que el gènere negre, o digueu-li com vulgueu, a més de literatura popular, és una expressió artística que qüestiona la condició humana i la societat del seu temps. I a més, en el negre, els catalans juguem a primera, tant per producció com per èxit lector.

Popular? No pot ser bona

Dels cinc llibres més prestats el darrer any a la biblioteca La Bòbila, especialitzada en el gènere, tres són d'autors catalans i espanyols: Víctor del Árbol (dos), Carlos Zanón i Mariano Sánchez Soler (premi l'H confidencial). Actualment hi ha tres col·leccions de novel·la negra en català (La Negra, Crims.cat i Llibres del Delicte), i són més de dos cents els títols del gènere publicats en català els darrers anys en col·leccions generalistes. A redós del festival barceloní fa dos anys que funciona a ple rendiment Tiana negre, i ben aviat s'estrenarà Collbató negre. Ni la muntanya sagrada pot amb el crim.

Si als vuitanta la recuperació de la mítica Cua de Palla va revifar el gènere fins decaure entrats els noranta per motius diversos, ara la novel·la criminal revifa fins convertir-se en un dels motors de l'edició literària. L'aparició de nous autors (joves o incorporats al gènere), les col·leccions, els festivals (BCNegra és l'únic fill viu de l'any del llibre i la lectura) i l'especialització llibretera (a BCN i València hi ha llibreries exclusivament negres), són elements fonamentals en aquesta tendència; però el que marca la diferència i atrau el vertader interès del lector és la construcció d'un imaginari negre criminal propi i original en la negror novel·lística contemporània. Els autors del país estan creant un paradigma narratiu més enllà dels que funcionen als EUA i al nord d'Europa, que serien els hegemònics. Prenent com a base la tradició mediterrània s'han incorporat nous temes (corrupció, crisi, sobiranisme), paisatges (urbanitzacions, pobles petits) i personatges (periodistes, Mossos, polítics), i tot plegat ha donat com a resultat una novel·la de temàtica contemporània i estructura narrativa tan moderna com la de les sèries de TV que avui atrauen milions d'espectadors (i que narrativament beuen de la novel·la).

Lamentablement aquesta transformació que mobilitza milers de lectors sol passar força desapercebuda per la crítica, sempre tan preocupada en cercar nous autors i obres sobre els quals construir uns incerts cànons literaris que, fins ara, van fracassant cíclicament. S'entén, és clar: una novel·la popular, que tracta els problemes d'avui amb actituds contemporànies, i amb tants lectors, ha de ser dolenta a la força.

El problema de la realitat

Deia Tony Judtt que ens hem d'anar acostumant a que hi ha tantes realitats com perspectives, i que totes són prou bones i cal respectar-les. L'assaig literari, captiu tant de temps del materialisme dialèctic, no entén encara aquest nou paradigma de l'existència efectiva. Així, l'ús que en fa la novel·la negra de la realitat, no pas a partir del significat de les relacions entre els seus elements, sinó més aviat de les contradiccions que aquest mètode genera en el conjunt de la societat, no s'entén.

El caràcter ontològic de la narrativa criminal parteix d'un punt de vista que supera l'anàlisi marxista per entrar plenament en l'era de l'aldea global Macluhaniana: la realitat és una ficció sense construir. Aquest és el punt de partida del relat policial actual, ja sigui a la televisió com en llibre; te caràcter transversal.

Tot això quadra molt poc amb els esquemes de la crítica literària, que adopta un absurd rol mid-cult i opta per bandejar el gènere davant la por escènica evident de no entendre res, o molt poca cosa. I és que tot i les seves múltiples cares, a l'estudi de la literatura, la realitat li espanta.

Però la novel·la negra, els seus autors i lectors, s'hi troben d'allò més be jugant a construir ficcions de tota mena a partir de les restes del naufragi d'una realitat tan galdosa com imaginen. L'actitud respectuosa mai no escrita que sobre aquest aspecte hi ha entre autor i lector, supera qualsevol postulat ridícul que pugui defensar l'ortodòxia literària del tipus: 'el tema és tana actual que la novel·la caducarà d'aquí a quatre dies'. Com si els molins de vent no fossin actualitat a la Manxa cervantina.

Articulant una ficció prenent escenes de la realitat, i sense pretendre ni de bon tros cercar cap mena de veritat, això seria feina del periodisme, la novel·la negra conforma un pensament crític sobre el nostre temps com cap altre gènere literari fa avui en dia, i molt menys en català. I això, i més en aquesta època crepuscular que vivim, atrau poderosament al lector, que se sent interpel·lat contínuament pel relat; heus aquí una de les claus centrals de l'èxit d'aquesta narrativa. 

En resum: menystinguem-la que és incòmoda

La BCNegra d'enguany s'ha fet amb un pressupost inferior al de la recent trobada de novel·la històrica, però per motius evidents aquesta interessa més al consistori. Hi han vingut autors canònics, com Andrea Camilleri, i els escriptors d'aquí han compartit amb ells debats i escenaris per parlar amb els lectors de com ens ensorren el món on vivim. Hi ha hagut un gran ressò als mass media (però d'aquí a quatre dies a penes en tornaran a parlar), s'han venut llibres, s'ha parlat de futures trobades, s'ha analitzat la realitat i com la tracten les novel·les, s'ha donat veu a tots els agents que intervenen en el relat (polis, forenses, pèrits), sempre amb la participació majoritària activa i directa d'un públic àvid de conèixer; d'uns ciutadans que aprenen a fer-se preguntes sobre el món on vivim i com el manega el poder bo i llegint (i passant-s'ho be a més).

Tot això, és clar, preocupa ben poc a la classe política, embarcada com viu en les seves cabòries. Però després la gent pensa, això no ho dubtin.

Publicat a El Núvol

El primer conte

La Isabel Clara Simó i en Xavier Dalfó m'han enviat la reproducció de les dues pàgines de la revista Canigó del 4 de febrer de 1982 (ara fa 32 anys) on van publicar, dins el suplement cultural Papers, el meu primer conte : 'Ressaques, Trips & boires: res més de bo', un relat clarament influenciat per la literatura beat, el nou periodisme de Tom Wolfe i una certa estètica rock.

L'estudiant de doctorat Ivan Gisbert, que està preparant una tesi sobre la històrica capçalera, és qui ha fet la feinada de buscar aquesta meva primera incursió narrativa èdita.

A tots ells, moltes gràcies.

FACTORIA SENSIBLE. Assumptes pendents

Importada de Nàpols, a Catalunya ha començat a córrer la iniciativa del cafè pendent. Tu que pots et prens un cafè i en pagues dos, el segon a preu de cost i per endavant, per que algú que no pugui pagar-lo se'n pugui beure un. Als bars que fan aquesta pràctica hi ha una llista de deure i una d'haver. I de moment sembla que la balança és favorable, segons que diu el propietari d'un bar de Mataró pioner aquí en aquesta iniciativa.

Com també es va fer a Itàlia, ara podríem traslladar aquesta idea solidària a la cultura. Qui en tingui que pagui una mica més i que se'n beneficiï qui no hi arribi. I que no pateixi la Comissió de la Competència, perquè el profit que en trauria el pagador serà moral, és a dir sense desgravació fiscal, i per l'artista només es tracta de protestar contra la conversió de la cultura en el vulgar producte de mercat a que l'han rebaixada els poders públics.

Parles amb responsables de les administracions, de totes, i amb l'excusa de la crisi ja només valoren un festival, una exposició o una peli en funció del retorn econòmic, de quan deixa, no de la capacitat de transformar la societat i de fer progressar el pensament dels ciutadans. Evidentment que aquesta és una forma de desmantellar la capacitat crítica i transgressora de la cultura. Fa pensar i això mai no convé al poder.

Doncs ara més que mai, i precisament per això, oferim cultura de franc, com quan, tampoc no fa tant, estàvem a les trinxeres. Escopim a les closques pelades, que deia Papasseit, desvetllem les ments. Igual com fa el cafè.

Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:

http://www.catradio.cat/audio/789002/Rafael-Vallbona-escriptor-i-periodista

Adéu a la lectura

Rebo un correu d'un estudiant d'ESO que ha llegit amb devoció una novel·la meva. Vol saber més coses dels personatges, de l'autor, de l'entorn que va propiciar la redacció del relat. Ho vol saber tot. Li responc emocionat, doncs no hi ha satisfacció més gran per a un escriptor que el contacte amb els seus lectors. Ara que poca gent llegeix i que la literatura catalana perd visibilitat mediàtica a glopades, la interacció amb lectors tan vitals com aquest jove és una de les escasses raons per a seguir escrivint.

Però en J. creixerà. deixarà l'institut i la professora que li va donar a conèixer el llibre. Potser estudiarà a la universitat i es graduarà i, amb penes i fatigues, tindrà una feina. I, en el menys dolent dels casos, potser deixarà de llegir per plaer, pel simple plaer de gaudir de les històries que ens expliquen altres, pels relats que ens fan volar la ment i créixer com a persones sensibles i lliures. A moltíssima gent li passa. A l'institut els descobreixen els llibres, la lectura i el gust pel coneixement, i amb la joventut es perd, i així es truquen moltes vides de lectors. Per què?

Hi ha algun punt de la cadena del creixement, l'educació i la vida, en definitiva, que falla. L'esforç ingent que fan la majoria de mestres, a les envistes de l'edat adulta queda en un no res. El sistema fagocita els seus fills, els idiotitza i els fa enginyers, metges o paletes, i a tots els nega el coneixement en la matèria més bàsica: la de ser éssers humans. Ja interessa. En Manuel Cuyàs escrivia fa poc que potser no tornarà a parlar a una classe d'universitaris on la majoria estiguin mirant el mòbil i enviant missatges a les xarxes. És això el que queda de l'ésser humà? Pleguem.

Coses, any 38

Tornen els Coses, el dia 6 al CAT, trenta sis anys després de 'Perquè no s'apagui l'aire', el darrer disc i un dels millors de la història de la música popular catalana. El concert serà una de les dates importants d'enguany a l'agenda cultural de la vila. A meitats dels setanta, Miquel Estrada, Ton Rulló i Jordi Fàbregas van capgirar la cançó d'autor, que ja començava a fer badallar als més joves, introduint l'estètica i el llenguatge del folk rock britànic que havien mamat de grups com Pentangle o Fairport Convention. La crítica i el descontentament envers la societat establerta que incorpora el gènere fan que avui, tres dècades i mitja després, cançons dels Coses com 'Au jovent', 'Ara és demà' o 'Goig en la llaor de Felip Vè' siguin vigents i desvetllin l'interès d'un públic que, quan ells tocaven, no havia nascut.

Tot i que han anunciat que no faran les versions dels temes que havien enregistrat als tres elapés, la 'Cançó del campaner de Taüll', autèntica simfonia rock, un format inèdit aquí llavors, és un símbol musical, cultural i polític (la unitat del territori, la revolta contra l'opressió) que no hauria de faltar al concert. He avisat l'estimat Jordi Fàbregas que, si no la toquen, tindrem raons. Els Coses són una part massa fonamental de la nostra educació sentimental per prescindir-ne.

Pensant a escopir la realitat

Se'm fa estrany escoltar Miles Davis a primera hora del matí; però la urgència del text m'ha desvetllat de matinada pensant en la brutalitat de l'existència i, ni tant sols la formal incoherència rítmica de Bitches Brew que tant em va excitar de jove, m'ajuda ara a organitzar el discurs amb el raonable ordre que s'espera d'un pròleg, i em quedo atrapat en la indefinició global de la idea d'art, com el músic ho estava fins l'estiu de 1969 en el concepte de jazz. Va ser llavors, escoltant Jimi Hendrix, que va entendre que ja no hi havia cap possibilitat d'accedir a un relat cultural que expliqués el món. El dia després que el de Seattle cremés la guitarra damunt l'escenari de Woodstock, Davis va reunir un grup de joves músics (Wayne Shorter, Joe Zawinul, Chick Corea, John McLaughlin, Dave Holland, Jack Dejohnette...), els va passar alguns apunts de jazz modal, free-jazz i música indoaràbiga, i els va abocar a fer art superant les estructures harmòniques a l'ús. Així van enregistrar Bitches Brew, el disc que va capgirar les formes de la música popular del segle XX. Assaltant de manera poètica, simbòlica i mimètica la realitat, Miles Davis va aconseguir superar la fascinació que provoca el món en tot creador, i que tan sovint ens fa creure en la confortabilitat del relat tal i com ens ve donat; com una planera successió de fets.

Ara tot és definitivament evanescent. Els termes i els conceptes ja no tenen categories, les ciutats són blocs de gel a la deriva, la simplicitat de l'ordre narratiu ha desaparegut, i l'espai públic és la reserva natural on deposen els excessos de la massa.

Potser ho trobareu pretensiós tot plegat. Jo mateix ho penso sovint quan, escarxofat a la butaca de la sala d'estar i immers en el sopor dolç de l'enyorada mediocritat de la tarda que declina, em deixo vèncer pels fàcils viaranys de les trames i els personatges que mouen els fils de l'avenir quotidià. L'espai és confortable, la ginebra dona al còctel el punt just d'amargor autojustificadora, i el foc atordeix la ment fins la placidesa. Que còmode que resulta llavors interpretar el que ens passa des de la senzillesa d'un telenotícies, d'una cançó pop, d'un film d'acció, del museu d'un banc, o de qualsevol discurs estandarditzat, apte per al consum de la classe mitjana i poderosament distribuït per les xarxes socials.

I així ens deixem seduir per l'ensopiment, i després per la son. I quan obrim els ulls, ja només som simples voyeurs de l'incert espectacle de la vida. I, insensibles, seguim vagabundejant.

Però més enllà d'aquesta maresma bromosa hi ha la creació que assetja la realitat. Atorga complexitat a la superficialitat del relat oficial. En un erm de pensament únic hi aboca un discurs crític, transformador. Potser aquest sigui avui l'únic relat vàlid de la cultura. CAPS.A. n'ha construït 13 en un any d'ensulsiada; aquí els teniu: una microacció és escopir a la closca pelada de la realitat.

Desperto descol·locat, com no sabent on sóc ni què hi faig estintolat a la cadira de tisora de l'estudi. Fa estona que s'ha acabat el segon disc de Bitches Brew. La matinada en vigília m'ha doblegat. Busco una música que em desvetlli suaument: l'any 1984 Cindy Lauper va publicar la balada Time after time, que va arribar al número u de les llistes d'èxits dels EE UU, va ser nominada als Grammy, i qualificada com una de les millors balades de la dècada. Uns anys després, un Miles Davis gairebé vençut per la son, en va enregistrar una versió.

Pròleg al catàleg CAPS.A. 13/13