Entre vinyes

Vista de les vinyes de can Boquet (abans can Fontanills), a Alella

Ara que una lluna quasi plena ha convertit aquests ceps de pansa blanca en ombres espectrals, penso que, aquí entre vinyes, amb una copa de Bouquet d’Alella ben freda entre les mans i els peus clavats en aquest sauló que trastorna els sentits, ben be podria dir-se que sóc al moll de l’os d’aquesta terra petita, oblidada pels propis i sovint estrafeta pels estranys, que el deliri geogràfic de Paul Vila va anomenar comarca del Maresme.

Això que estic fent en aquesta xafogosa tarda d’agost és l’essència última del dret a existir amb personalitat pròpia de tota aquesta corrua de pobles invertebrats: un antic exercici de cultura per transcendir enllà dels temps i les penúries. De les vinyes romanes a aquest extraordinari cupatge de pansa blanca i garnatxa, com s’havia fet tradicionalment a aquí, que ara mateix emfatitza l’escassa humitat que a penes tempera la calor del dia, hi ha el fil d’Ariadna de la nostra història com a poble, la que va de les àmfores a les bodegues del país i d’Europa, la que va fer dir a Virginia Wolf a les seves memòries ‘alguna tarda que em sento especialment deixondida prenc una copa de vi generós d’Alella’ i la que va nodrir les taules de la burgesia barcelonina abans de la fil·loxera dels xalets i les urbanitzacions.

Així, perdent el pensament i la mirada entre el verd dels pàmpols i fins naufragar en el blau del mar que ens recorda el que som, la filla de can Fontanills d’Alella i l’hereu de can Boquet de Vilassar de Dalt es van enamorar un dia del segle XVI. Les vinyes, els masos, la verema, tot era la part essencial de la vida, perquè hi havia l’amor a la terra, la simbiosi amb el país petit que donava sentit a l’existència; llevar-se i veure el verds i el blaus i saber-se part de tot plegat.

Ara sóc aquí dalt, entre vinyes, i assaborint aquest vi d’una personalitat noble i tendra, perquè em sento en la necessitat de retrobar-me amb la història amb aquesta dignitat moderna i sàvia com ho fan els descendents d’aquella filla i hereu.

Les vinyes de can Boquet sempre han estat un símbol per aquesta part de comarca; aquest vi que produeixen avui i que ara deixo que m’embriagui suaument, és el senyal de que aquesta terra és ben viva.

Publicat a la revista Tribuna Maresme

Serps d’estiu

Mentre el mapa de les retallades culturals a Europa de The Guardian (no un qualsevol) posa Catalunya al capdavant, aquí, culturalment espellofats, esparracats i desnarits, hem marejat tot l’estiu la perdiu amb debats com l’idioma dels Premis Nacionals de Cultura, i buscar-li un acrònim comercial MNAC; coses totes elles fonamentals per al futur de la cultura catalana, que han permès distreure els opinadors avorrits.

Nosaltres anem tard perquè, enlloc d’adormir el personal hem estat de vacances ‘cult’; per tant només un apunt sobre els dos temes: A) El problema dels Premis Nacionals de Cultura no és acceptar en Mendoza i en Vila-Matas o no; és que n’hi ha molts, massa, i la pretesa solemnitat es perd en un llistat quilomètric que fa que, a l’endemà, ningú ja no recordi qui va guanyar què, i passin desapercebuts. És clar que és la manera que tard o d’hora tothom en tindrà un i així tots contents. Proposta: donar només dos premis cada any: a la creació (arts en general) i al pensament (idees, comunicació, ciència i tecnologia).

Sobre el MNAC, una consideració. Si jo fos conseller hauria cessat el director Pepe Serra, no per obrir el tema (perquè és un tema tontíssim), sinó per replicar de nou volen tenir la última paraula quan Mascarell va dir, amb tot el dret i la raó, que el nom era intocable. Com a acrònim MNAC serà lleig o poc comercial, però el que diuen les sigles és el que és i hi ha. I de passada recordar a alguns opinadors de poques llums sintàctiques, que la N de nacional no es refereix a l’art, sinó al centre que l’acull. Per cert, sobre el què en quedarà de la cultura entre l’IVA i les salvatges retencions d’IRPF, no se n’ha sentit a dir gran cosa a l’estiu; llàstima.

Josep Maria Ainaud de Lasarte, abogado e historiador

Si Catalunya ha sobrevivido como cultura y nación incluso en las situaciones políticas más adversas es, en parte, gracias a personas cuya trayectoria ética, personal e intelectual, ha contribuido a mantener viva y actualizada la continuidad de la idea de país. El abogado e historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte (Barcelona 1925), que ayer falleció a los 87 años en su ciudad natal, fue uno de los más destacados divulgadores de la historia y la cultura catalanas de una generación que se extingue.

Nacido en el seno de una familia acomodada del barrio barcelonés de Sarrià, nieto de la intelectual feminista Carme Karr, y alumno en las escuelas Montessori y del Institut-escola, Josep Maria Ainaud fue un excelente representante de aquella burguesía catalanista e ilustrada de la primera mitad del siglo XX que, desgraciadamente, hoy ha desaparecida. Premio extraordinario de bachillerato en el instituto Menéndez Pelayo, donde fe compañero de Oriol Bohigas, Robert Verges y Josep Martorell, entre otros próceres, después de participar en 194 en la fundación de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials, filial del Institut d’Estudis Catalans, en 1952 se licenció en derecho en la Universidad de Barcelona, donde coincidió con Joan Raventós, Alberto Oliart, Francesc Casares o Josep Espart Ticó. Más tarde fue alumno de Agustí Duran i Sanpere y de Ferran Soldevila, hecho que, sin duda, contribuyó a afianzar su vocación por la divulgación de la historia de Catalunya, terreno en el que fue un maestro y al que dedico buena parte de su vida, ya fuera en innumerables conferencias por todo el país, en artículos en prensa (colaboró 30 años en Historia y Vida y en la Gran Enciclopèdia Catalana) o en programas de radio (Catalunya Ràdio, COM ràdio) y televisión (TV3 y TVE). Como abogado fundó el Gruo d’Advocats Demòcrates, en 1974.

Militante desde 1978 de Convergència Democràtica de Catalunya, y consciente de que era la hora de servir a su país, Ainaud de Lasarte fue diputado en el Parlament (1980-1984), concejal en el ayuntamiento de Barcelona (1987-1990), presidió el distrito del Eixample, además de dirigir la sectorial de cultura del partido y de asesorar a Jordi Pujol en materia de cultura. En sus recientes memorias el President se refiere a Ainaud como uno de sus mentores.

Estudioso de personajes como Francesc Macià, Francesc Cambó, Ventura Gassol, Lluís Domènech i Montaner o Enric Prat de la Riba, a los que dedicó diversos libros, algunos de los títulos más reconocidos de su extensa bibliografía son: 'Prat de la Riba, home de govern' (1974), 'Els anys del franquisme' (1978), 'Símbols de Catalunya' (1978), 'Francesc Cambó' (1992) y 'Barcelona, puerta europea a América' (1993), 'El llibre negre de Catalunya' (1996), 'Ministres catalans a Madrid' (1996), 'Barcelona en clau de pau' (1998), 'Mestres que han fet Catalunya' (2002) y 'Barcelona, anys trenta' (2005).

Por su extensa trayectoria recibió el Premi d’Honor Jaume I de la Fundació Lluís Carulla (1994), la medalla President Macià de la Generalitat (2000), la Medalla de Honor de la Ciudad de Barcelona (2006) y la Medalla d’Or de la Generalitat el pasado Mayo. No le fueron concedidos ni la Creu de Sant Jordi ni el premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Pero Josep Maria Ainaud recibió otros galardones no reglados, pero más prestigiosos: el amor de su esposa, Carme Agustí, con quién se casó en 1957 y que se convirtió en su mirada cuando Josep Maria perdió la vista hace un tiempo (él siguió estudiando gracias a que ella le leía), y el reconocimiento popular de muchísimos catalanes, que lo tendrán siempre en su memoria por haberles descubierto de forma amena e inteligente la historia, a menudo escondida, de su país.

Els models invariables

(c) Pere Virgili

Il·lustracions de Pere Virgili

De vegades passen coses quan menys ganes en tens. Era una nit de festa major i passejava desvagat pel barri esperant que la dona i la filla sortissin d’un espectacle de claqué que feien a l’oratori de Sant Felip Neri. Per fer temps havia entrat a la llibreria Taifa a badar, però vaig acabar comprant Sandvitxos de realitat, un llibre de poemes d’Allen Ginsberg i, fent-me lloc entre llaunes de cervesa i burilles de cigarret, vaig seure a les escales de la plaça de Sol. Vaig llegir La meva albada, el primer poema. Absort del xivarri habitual del lloc, estava donant-li voltes a uns versos que diuen: Ara que he menyspreat /cinc anys a Manhattan / podrint-se’m la vida / el meu talent en blanc, quan vaig notar un fibló que em trepanava la massa encefàlica entrant-me pel cerebel i sortint-me pel front; l’indubtable símptoma que algú m’estava mirant descaradament. Assumit el cas, el problema era com reaccionar. Malament si m’aixecava i marxava, l’evident incomoditat de la situació es podia convertir en un perillós ridícul si l’individu decidia seguir-me allà on anés. Però també em desagradava profundament la idea d’aixecar els ulls del llibre i encarar-m’hi; considerava l’arrogància un acte indesitjable. Per sort, va ser ell qui em va parlar.
            -Perdoni, vostè és en Vallbona?
            -Si, -vaig respondre alleugerit en alçar la vista i veure que, si més no per l’aspecte, no feia cara de ser el típic pesat que et vol explicar qualsevol psicodrama etílic.
            -Permeti’m que em presenti, sóc l’Home Misteriós, el personatge de la seva novel·la Gràcia.

Vaig posar cara de no entendre res, com si mai no hagués sentit a parlar d’aquella novel·la, tot i que l’havia escrita jo feia uns anys i en recordava perfectament tots els detalls de la redacció i l’edició, però en el fons el que pensava era d’on havia sortit aquell grillat i quina mena de mala passada volia fer-me. Vaig canviar el posat de despistat per un d’alerta, més acord amb la circumstància. Adéu plàcida lectura de Ginsberg, potser mai més no sabria què fer-ne d’aquella reflexió sobre com el capitalisme modern havia malbaratat el talent de tants escriptors.
            -Així que ha sortit de la ficció per fer-se real. Que era dins d’una cinta de Möbius i avui se n’ha deslliurat gràcies als efluvis festius? O potser està en un mal viatge? -vaig rematar recordant el propi Ginsberg a Les cartes del Yagé.
            -Ni una cosa ni l’altra. Veig que no ho ha entès bé. Jo mai no he estat un personatge de ficció, sempre he existit. Tinc nom i cognoms, adreça, DNI, e-mail i una llibreta de La Caixa. Sóc tan real com vostè.

Que aquell home d’uns trenta i tants, ulls grisos i líquids, mirada perduda, llarg i prim, barba-serrat i esblanqueït, amb una samarreta color de gos com fuig, texans que brutejaven i gorra d’obrer dels inicis de la revolució industrial era real, no calia comprovar-ho científicament: existia, era allà, assegut al meu costat, només allargar el braç i el podia tocar si volia; ara, que fos aquell personatge novel·lesc que anava saltant de terrat en terrat del centre de la vila, allà on els edificis, pràcticament de la mateixa alçada, s’aguanten l’un contra l’altre, això ja era una altra cosa.
            -Perdoni, però aquest personatge és fruit únicament de la meva imaginació construïda a partir dels records d’infantesa. Els nens de la meva època jugàvem a polis i a lladres saltant de terrat en terrat i entrant i sortint per qualsevol edifici.
            -I l’Eliseu Contreras, el vell anarquista; la Sara Livingston i la Lauren McMullen, els nois del casal okupa o en Maurici i les seves tietes, la Maria i la Pepita, també són personatges de ficció, segons vostè?
            -Jo tenia dues ties àvies al carrer Ramon i Cajal que havien viscut algunes històries semblants a les dels personatges del mateix nom a la novel·la; accepto l’ús de la realitat que en vaig fer, però la resta són totalment inventats.
            -I si li dic que l’Eliseu va morir fa sis mesos en un asil a Blanes, que les dues americanes que estudiaven arquitectura van obrir fa tres anys un estudi a Charlotte, que en Maurici treballa de lampista com ho va fer el seu avi i que dels joves okupes n’hi ha tres que s’han llicenciat a ESADE, què me’n diu, que són imaginacions meves?
            -Això que em diu és impossible, és un invent, o una coincidència en el millor dels casos, -vaig respondre clarament a la defensiva.

(c) Pere Virgili

Tots aquells personatges eren arquetips, models hipotètics en els quals jo havia eliminat, expressament, els trets més especialitzats per tal de fer-los més pròxims a la realitat del barri on vaig situar el relat. Però d’aquí a ser persones de carn i ossos, amb la seva història escrita en expedients acadèmics, registres empresarials i civils, certificats de defuncions o altes d’autònoms de la seguretat social, hi havia la mateixa distància que va de la realitat a la ficció. Què pretenia aquell individu plantant-se davant meu i dient-me tot allò? I per què aquella nit i allà? 

            -Vostè n’és conscient del mal que ens ha fet durant tots aquests anys, de com va interferir en el decurs de les nostres vides marcant-nos sempre més? D’ençà que va sortir la novel·la ja no he pogut passejar-me mai més de nit pels terrats. Vaig ser perseguit per la gent del barri. Fins i tot es va arribar a mobilitzar un sometent que sortia cada nit per capturar-me com si fos un delinqüent.
            -Perdoni, no era pas la meva intenció el criminalitzar-lo, -vaig dir amb la boca petita i simbòlicament penedit.
            -A bona hora es disculpa. S’ho havia d’haver pensat millor abans d’escriure la novel·la.
            -Potser hauria d’haver posat una nota dient que tota similitud amb la realitat era pura coincidència.
            -Això no hauria evitat la nostra malastrugança. Vostè va escriure una història plena de falses aparences que són reals. Ho sento però ha de pagar per aquesta impostura.
            -Que es querellarà contra mi? Si el que vol és treure’m diners, li adverteixo que no tinc ni cinc.
            -No, el que vull és matar-lo, i ho faré.

Em vaig quedar garratibat i sense respiració durant uns segons que em van semblar dies. Quan vaig tornar al món un regalim de suor glaçada em recorria l’espinada. 

            -No pateixi que no li clavaré cap ganivet al coll ni li dispararé. No penso anar a la presó, francament, per vostè no val la pena jugar-se-la; ara, li juro per la memòria de l’Eliseu Contreras que li trauré la vida amb aquestes mans. Bona nit, senyor Vallbona.

A penes va desaparèixer entre la gentada. vaig entrar en un bar: whisky doble. La meva dona em va recordar que el whisky se’m posava fatal. Em pudia l’alè i estava pàl·lid com un cadàver. O potser ja ho era una mica? Vaig limitar-me a assentir, no vaig voler parlar-li del sorprenent encontre per no espantar-la.

Vaig estar unes setmanes espantat. Tothora tenia la sensació que em seguia algú, i cada vegada que sonava el telèfon era un sobresalt. Amb els mesos vaig anar pensant que, tot plegat, havia estat una mala passada d’algun lector a qui la novel·la havia desagradat profundament. I amb el pas del temps vaig anar oblidant l’incident. Estava concentrat en una novel·la que m’absorbia tot el pensament. No hi havia lloc per res més. Fins que em van trucar de l’Independent de Gràcia. Havien rebut un conte a la redacció del setmanari on jo n’era el protagonista. Com que els havia agradat, em demanaven si tenia inconvenient que el publiquessin al número de la Festa Major.

Quan el vaig llegir vaig notar la vella sensació de quedar-me garratibat i sense respiració durant uns segons que em van semblar dies. A la biblioteca tenia un exemplar de Sandvitxos de realitat amb el segell de la Taifa. Ho recordava bé, l’havia comprat una nit de Festa Major mentre esperava que la dona i la filla sortissin d’un espectacle de claqué que feien a l’oratori de Sant Felip Neri. Fins i tot, un temps després, havia escrit un poema on citava aquells versos sobre el malbaratament del talent literari.

Em sentia buit, com mort.

Conte publicat al número 447 de l'Independent de Gràcia, dedicat a la Festa Major 2012

Joan Bassegoda, el hombre que interpretó a Gaudí

La erudición ha de tender a ser justa y ecuánime para ser científicamente irrefutable y unánimemente reconocida. A Joan Bassegoda i Nonell (Barcelona 1930) nadie le niega su profundo conocimiento documental de la obra de Gaudí, pero le cuestionan la sesgada interpretación que da del arquitecto acercándolo a sus propios postulados ultraconservadores y católicos. Bassegoda falleció este lunes en Barcelona a los 82 años.

Ser nieto e hijo de arquitecto marca. Joan Bassegoda se tituló en 1957 por la ESTAB y se licenció en 1960 por la UPC. Trabajó toda su vida en la universidad, desde profesor ayudante a catedrático. En 1968 fue nombrado director de la cátedra Gaudí de la propia UPC y en el 2000, cuando se jubiló, pasó a ser conservador y director honorario en el 2010. A lo largo de estos años escribió una treintena de libros y más de 1500 artículos, muchos de los cuales dedicados a Gaudí y que hoy son obras de referencia documental. A partir de este ingente trabajo se ganó merecidamente el prestigio como máximo especialista en la obra gaudiniana, pero también se granjeó muchos enemigos entre historiadores y especialistas que critican la visión católica y conservadora que ha dado del arquitecto; ideario que se asemeja al suyo: católico duro y defensor del franquismo.

A pesar de su indudable e incuestionada obra historiográfica, de la ayuda y consejo que siempre prestó a quién se le acercó a pedírselo, Joan Bassegoda tenía fama de ser de trato difícil. No rehuía jamás la polémica. Siendo conservador del Círculo del Liceu, la entidad criticó duramente el proyecto de reforma del teatro. Era habitual que cargase contra las intervenciones en obras gaudinianas; a pesar de que, afirman algunos allegados, al jubilarse moderó su discurso crítico.

La catedral de Barcelona (donde dirigió obras de restauración), el monasterio de Poblet (del cual era conservador), el Gran Teatre del Liceu o la Llotja de Mar fueron también objeto de algunos de sus estudios. La Casa Batlló, Parque Güell, Casa Calvet o la Cripta de la Colonia Güell, fueron algunas de las obras de Gaudí en las que él dirigió la restauración y que le convirtieron en uno de los máximos expertos en la restauración de sus obras.

Instituciones como la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (que presidió entre 1990 y 1998), y la Reial Acadèmia de Doctors, de las que fue académico numerario, y la Real Academia de Bellas Artes de Madrid, reconocieron su carrera, que tuvo un punto culminante al recibir la medalla de oro de Bellas Artes en 1989. Era socio honorario del American Institute of Architects de Washington.

Ese mismo año publicó ‘El gran Gaudí’, quizás la obra más exhaustiva del arquitecto de la Sagrada Familia. Cinco años antes, en 1984, había comisariado una gran muestra sobre Gaudí para la Fundació La Caixa. Otras obras suyas son ‘Guía de Gaudí’ (1970), ‘La catedral de Barcelona’ (1973), ‘Historia de la Arquitectura’ (1976) o ‘La Pedrera de Gaudí’ (1980).

Casado pero sin hijos, con su desaparición se cierra un capítulo de más de 160 años en los que el apellido Bassegoda ha estado ligado a la arquitectura catalana y a su historia.

Un llegat escàs

Afirma l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté que, “La única revolució que ha triomfat per damunt de totes les ideologies és l’esport, que ha arribat a tothom”. Això ningú no ho dubta, però a Catalunya hem passat de fer la revolució l’any 1992 a ser contrarevolucionaris vint anys després, perdent oportunitats d’ubicar-nos històricament al món modern. Malgrat els auguris de la Càtedra Internacional sobre Olimpisme que la UAB i el CIO es van empescar l’any 95 “per investigar i divulgar els ideals del moviment olímpic”, i tot i obres imprescindibles com ‘Història il·lustrada de l’esport a Catalunya’, de Xavier Pujadas i Carles Santacana, la bibliografia sobre l’esport a Catalunya és misèrrima i, majoritàriament, centrada en el Barça i en títols mediàtics i terapèutics.

No obstant el pes de l’esport en la transformació de les societats modernes, la voluntat d’explicar la versió catalana dels fets és escassa. ‘Barcelona 1955, els Jocs Mediterranis’, de Juli Pernas; ‘100 anys d’esquí a Catalunya’, d’Antoni Real; ‘Los grandes premios internacionales de la Peña Rhin’, de Pablo Gimeno, ‘Història de l’excursionisme a Catalunya, de Francesc Roma; ‘Volta a Catalunya, un segle d’esport i país’ i el recentíssim i esperat retorn de Santacana i Pujadas amb ‘Història de l’atletisme a Catalunya‘, conformen una migrada llista de títols per un país que presumeix dels millors JJ OO de la història.

És per això que l’aparició de ‘Cultura ciclista’, una editorial dedicada a la publicació de llibres sobre aquest esport, ja siguin periodístics o històrics, és una bona manera de commemorar el vintè aniversari dels jocs. Ara que van maldades per tot, val la pena tornar a pensar en la única revolució possible.

Paco Morán, un actor nada extraño

Cuando en 1970 se instaló en Catalunya Francisco Morán (Almodóvar del Río 1930) era ya un actor consolidado. Había estudiado arte dramático en Córdoba y se había dado a conocer en le televisión ya desde los albores de TVE. Pero quizás fue también de los primeros en saber lo fugaz de la fama televisiva, y fue en Catalunya donde su talento interpretativo se consolidó entre el público teatral, hasta hacerse familiar para decenas de miles de espectadores junto a Joan Pera en ‘La extraña pareja’. Francisco Morán falleció ayer a los 81 años en la clínica del Pilar de Barcelona a causa de una insuficiencia pulmonar contra la que llevaba luchando dos años. Aquí es y será siempre Paco Morán.

El dúo Paco Morán y Joan Pera estuvo con ‘La extraña pareja’, de Neil Simon, cinco años consecutivos (1994-1999) en el escenario del Teatre Borràs de Barcelona, además de los bolos. Hay gente que fue a verlos dos, tres e incluso cinco veces. Como el público se sabía las partes más cómicas de la obra de memoria, ellos las alteraban e introducían apostillas que, a su vez, atraían a nuevos espectadores al teatro. El pez se mordía la cola para mayor gloria de los actores. La pareja dejó de ser extraña y Morán se convirtió en un personaje tremendamente popular en Catalunya.

Morán quiso ser actor desde jovencito. A los 17 años ingresó en el Conservatorio de Música y Declamación de Córdoba, donde estudió arte dramático. De sus años juveniles nació la creación, junto a otros compañeros, del Teatro Español Universitario, que acercó a numerosos autores de prestigio internacional al público. Tras hacer de locutor en Radio Córdoba se trasladó en 1957 a Madrid, donde pasó a formar parte del cuadro de actores de RNE y de TVE, medio en el que intervino en unos 2.500 programas ya desde sus inicios.

Unos años después de consolidar su prestigio como figura del escenario gracias a ‘El apagón’, de Peter Schaffer, (1968) Paco Morán se trasladó a Catalunya. Obtuvo sonoros éxitos con ‘Cada oveja con su pareja’ (1973),’Punto y coma’ (1987) y pero fue junto a Joan Pera, entonces un actor ya muy apreciado en Catalunya, cuando conoció el éxito popular. Tan grande fue el triunfo, que incluso se permitieron el lujo de batir el record Guineess de espectadores en una sola función de teatro de pago (13.-044) llevando ‘La extraña pareja’ al Palau Sant Jordi de Barcelona en su última función. Y con televisión en directo. El espectáculo posterior del dúo ya convertido en pareja de hecho, como solían bromear ambos, fue ‘La jaula de las locas’, donde además, curiosamente, interpretaban una pareja homosexual. Posteriormente estrenaron ¡Mamáaaa!, un espectáculo escrito especialmente pare ellos por Jordi Sánchez i Pep Anton Gómez.

En 2006 sufrió un grave accidente de circulación, después una caída con rotura de fémur, y una operación complicada con una importante infección. Todo ello lo tuvo en una grave situación de salud y, lógicamente, apartado de los escenarios durante dos largos años. Su último trabajo fue una adaptación de ’El enfermo imaginario’, de Molière, que le permitió celebrar sus bodas de oro con la profesión. Muestra del reconocimiento durante tantos años del público catalán, la Generalitat le concedió este año la Creu de Sant Jordi.