20/4/16

Tornar a la república de la llibertat

L'Institut Alexandre Satorras de Mataró, on hem estudiat unes quantes generacions de maresmencs, ja no és aquell edifici llòbreg, gris i de règim una mica casernari, que recordo dels anys setanta. Avui és un centre presidit pel coneixement en totes les seves facetes: tècnica, científica, humanística, artística i literària; és una autèntica escola del reneixement.
I amb la inauguració del mural de J.M. Calleja és, a més, un agent irradiador d'art urbà a Mataró.
A en Jordi Cuyàs i a mi ens ha fet molta il·lusió retrobar-nos de nou amb el Satorras i poder comprovar com, allò que tots dos volíem ser i som, és avui un dels motors intel·lectuals, emocionals, col·lectius i institucionals del centre.


Creat l'any 1958, el Satorras va celebrar els seus primers 50 anys de vida amb una llarga temporada d'activitats que es van cloure amb l'edició d'un llibre titulat 'Una brasa viva'. Per aquest llibre, la direcció em va demanar un text, que reprodueixo ara.
És una breu crònica sentimental dels meus anys al Satorras; una època impagable. Però avui és molt millor; els seus mestres i estudiants ho fan possible.

República de la llibertat
Vaig entrar a l’institut quan condemnaven a mort en Puig Antich i en vaig sortir després de les primeres eleccions democràtiques. Al Satorras em vaig fer gran: el primer cigarret, el primer petó, la primera borratxera, les tardes als futbolins, però sobretot l’aprenentatge polític, la passió per la literatura, el descobriment de que no tota la història era cosa de sants i militars, l’equivocada desafecció per les ciències, l’afecció pel món clàssic i milers de converses, cançons, poemes i mirades que van conformar del tot el meu caràcter. Al Satorras vaig saber que seria escriptor. La universitat de la transició, ja en l’inici de la decadència, a penes va acabar de posar la pinzellada acadèmica.
No tots els companys d’aquella època tenien els mateixos interessos, és clar, hi havia qui s’interessava per la química i d’altres per la biologia (i per ser sincers tots els nois per la profe de biologia), i una bona colla no es van interessar mai per cap matèria, però hi havia moltes més coses que ens unien que no pas ens allunyaven les motivacions de cadascú. Així vam fer de l’institut un territori de llibertat fonamentat en el coneixement i en la descoberta, en el que es deia a les aules i en el que es coïa als passadissos, al pati, al bar de la piscina (que era com la meva segona casa) al bus, als més amagats bancs del parc, a l’antiga biblioteca de la Laietana o a l’impagable frankfurt de la riera. Sense més impedimenta que la nostra joventut, gent arribada de tots els barris i d’una bona colla de pobles de la comarca vam fer d’aquella ciutat grisa, atordida i provinciana el nostre campus, el nostre espai d’activisme vital.
De l’institut Alexandre Satorras, un edifici llavors lleig i trist, cridat a ser un simple contenidor on transmetre les idees dominants ajoves cadells submisos al sistema, una colla de joves apassionats per la vida en vam fer la nostra república de llibertat.

Als seus passadissos i escalinates, el Satorras te obres de Joan Brossa, Narcís Comadira o Perejaume. Un exemple de república de la llibertat, també avui, que tant amenaçat est`sa el pensament lliure i crític.