20/11/17

La crítica de la Vanguardia diu de La casa de la frontera

La ciutat sense escriptors

Malgrat la literatura que ha generat al llarg de la història, d'Àngel Guimerà i Jacint Verdaguer a Mercè Rodoreda, Terenci Moix o Montserrat Roig, Barcelona és una ciutat on la presència dels escriptors en l'imaginari popular urbà és escassa, per no dir nul·la: al nomenclàtor i poc més.

Plantat davant l'estàtua de Fernando Pessoa assegut en una taula que hi ha a la terrassa de la cafeteria A Brasileira, a Lisboa, un rodamón insistia en que m'havia de seure a fer conversa amb l'autor del llibre de Desassossec: "traz sorte aos jovens poetas" (dona sort als joves poetes). Aquell dia em vaig enamorar de la ciutat del Tajo, i sempre m'hi he sentit proper, a casa.
Després d'anys de voltar per París, del centre monumental a la perifèria de Saint-Ouen, Montreuil, Ivry o Aubervilliers, m'adono que, amb el París era una festa de Hemingway, que va il·luminar la meva primera visita a la ciutat, la millor guia de la ciutat que mai no he tingut són uns petits volums d'Éditions Alexandrines titulats Le Paris des écrivains (de Balzac a Modiano i de Baudelaire a Colette). Projecten la peripècia vital i creativa dels autors, una vis que ajuda a entendre la ciutat.
Però, malgrat obres tan reeixides com la Geografia literària del professor Llorenç Soldevila (Pòrtic), Barcelona és una ciutat mancada de la llum que aporta la mirada d'aquells qui l'han descrit i escrit. Barcelona és una ciutat incapaç de ser associada als seus escriptors, i molt menys de tenir-ne un d'icònic com Trieste te amb Magris o Dublín amb Joyce.
Josep Maria de Sagarra, Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, Baltasar Porcel o Xavier Benguerel podrien haver estat bons detentors del títol 'escriptor de Barcelona', però mai ningú (ni el món acadèmic, mediàtic, editorial o institucional) no els ha postulat amb decisió.
Potser, amb el permís de Joan Marsé, qui s'acosta més a aquest títol honorífic sigui Eduardo Mendoza, de fet puntualment algun mitjà de comunicació pròxim a l'autor li ha atorgat el ceptre, però costa d'explicar al món la representació literària de la capital de la llengua catalana sense un autor que escrigui en català. I no pretenc treure mèrits a l'autor de La ciudad de los prodigios, ni bandejar-lo sectàriament per mor d'escriure en castellà. És una qüestió de simbolisme. A no ser que, salomònicament, es vulgui optar per una representació
dual bilingüe.
Evidentment, el problema principal és la falta d'un consens col·lectiu, que les institucions puguin fer seu posteriorment i després projectar-lo ordenadament i continuada (fer-ho al revés, com a vegades es fan les coses és posar els bous davant del carro). I no estic proposant fer un concurs.
Vol dir això que Barcelona no s'estima els escriptors? No, però la convulsa història de la ciutat i del país no ha facilitat la comunió col·lectiva amb un autor i la seva obra. Per uns la Guerra Civil va suposar un tall tan brutal del seu timeline creatiu i vital, que a dures penes les seves obres han pogut ser rehabilitades posteriorment per a la historiografia o el món editorial. Per a d'altres, el necessari compromís polític que van haver de prendre els va inhabilitar per una part de la societat que, simplement, no combreguen amb les seves idees. I encara per un tercer grup, el fet d'assumir responsabilitats polítiques o administratives en recuperar l'autogovern, els ha apartat del registre comú. En algun cas, aquesta dedicació extemporània ha arribat a desdibuixar del tot la seva obra.
Sigui pel que sigui, el que és innegable és que Barcelona atorga molt poca visibilitat als escriptors. La presència dels literats i llur obra és molt minsa en la vida ciutadana. Un pregó, algun llibre encarregat per l'ajuntament i poc difós, o la glòria efímera d'alguns dels premis que atorga el municipi: Jocs Florals o Ciutat de Barcelona. La resta es redueix al nomenclàtor o al nom de centres escolars o biblioteques. Es podria fer una enquesta a peu de porta: Quants usuaris de la biblioteca Jaume Fuster, la més gran de la ciutat, saben amb un mínim de fonament qui era l'escriptor que li dona nom? El resultat probablement seria demolidor.
És d'esperar que la futura Casa de les Lletres (però de moment no-nata un cop trencat l'acord de govern entre Barcelona en Comú i PSC), treballi per reduir aquesta deficiència cultural històrica. Ara be, pel que se'n sap fins ara d'aquest projecte, sembla que estigui més orientat al sector editorial (indústria cultural), que no pas a la literatura. Són dues coses totalment diferents, fins i tot oposades. Com fer-les casar sota un mateix sostre institucional? Feina tindrà aquella o aquell qui en sigui triat com a director. Ara mateix, per molt que maldi per ser ciutat de la literatura, Barcelona és una ciutat sense escriptors. I és que una ciutat pot ser literària sense editors, però mai ho arriba a ser sense escriptors; que ningú no es confongui. Voler fer-la així seria una pantomima, un escarni.

16/11/17

Tipus imprescindibles

Vaig rellegir El mar al pati de l'hotel que la família de Blai Bonet tenia a Cala Figuera, a Santanyí. Me'n van regalar un exemplar. Però un noiet tèrbol i brusc, talment com els personatges de la novel·la, em va prendre el llibre al ferri de tornada i, quan el vaig rescatar, estava ple de guixades i d'estrips; de ràbia extrema per un món que li provocava unes ferides que no entenia. Però, en aquell moment, enutjat pel furt, no vaig saber veure en el vailet cap ombra d'en Tur ni en Ramallo; ni vaig ser capaç de veure que, la sordidesa del sanatori on Bonet situa el relat, és una paràfrasi de la pròpia vida, la d'aquell nano que no entenia perquè m'havia emprenyat tant amb ell, total per un llibre, i la meva, incapaç de copsar el sentit de la força rebel d'aquell acte banal al cap i a la fi. D'allò en fa uns onze anys.
Ara m'arriba un volum d'El mar, reeditat a Club editor, on s'han incorporat nou capítols que el 1958 no van passar censura. I penso en aquell xaval del ferri, i en la seva ràbia contra un llibre que no li havia fet res i que, probablement, no sabia de que anava ni li importava. Llàstima. Potser llegir-lo no li hagués canviat la vida, però s'hauria adonat que la literatura no sempre és aquell exercici ociós i confortable, com passa ara sovint, que a vegades és una hòstia que et gira la cara i que t'esbatana els ulls fins fer-los saltar de les òrbites, i que hi ha tipus que, encara que els Tur i Ramallo brètols i arrogants mai no arribin a saber qui són, resulten imprescindibles per entendre alguna cosa de la miserable i bella, confusa i lluminosa, condició humana. Als matins tenia un humor fosc, em deia un parent d'en Bonet. És la puta vida, li responia jo.

9/11/17

Casa de la filo

Com que el pensament és essencial en la construcció de totes les persones, a Romainville, 23 mil veïns a la banlieue parisenca, han creat la Casa de la Filosofia; perquè tothom pugui aprendre a pensar per si mateix. És el que diu en Mathieu, un nen de 8 anys que va als tallers-filo extraescolars: “Tothom te un món, quan pensa”. I els adults també s’exerciten en el propi pensament als cafès, cinema o xerrades-filo. És traslladar l’espectacle TV Merlí a la realitat de la vida de cada dia.
Aquí encara n’hem d’aprendre molt a pensar. I, ves per on, aquesta pot ser una molt bona lliçó. Una altra cosa és que ho vulguem; prou que es veu. A falta de Casa de la Filo, i abans no l’acabin de treure del programa educatiu (no fos que ens adoctrinin), hi ha un altre destacat projecte francès per pensar (ai las!), que val la pena citar, el de l’escriptor Frédéric Pajak. Del seu gènere en podríem dir assaig gràfic. Textos i il·lustracions que, emmirallant-se, creen un discurs que tracta un tema des de la subjectivitat, d’una manera pròxima a la reflexió filosòfica. Ja te el premi Michel Dentan (el més importat a Suïssa), el Médicis i el que li atorguen milers de lectors. Des de 2012 Pajak s’ha embarcat en el Manifest incert, del qual ja se n’han publicat 6 volums. Aquí, Errata Naturae publica ja el segon. Walter Benjamin i André Breton al París d’entreguerres. L’ensorrament d’un món de llum i l’adveniment d’un d’ombres gens preparat per crear el nou món. Un llibre que situa el lector entre la nostàlgia agredolça i l’horror més amarg. Una contradicció que es visualitza en 150 esclatants dibuixos. Una moderna forma de pensar per a construir-nos el nostre propi món. Ens cal.

2/11/17

Reparació

La crisi i les retallades van deixar la creació cultural catalana, la producció i difusió, molt tocades. Ara, que començaven a recuperar un cert to, l’actuació autoenganyosament ingènua d’uns (diu Santi Vila), i la resposta autoritària dels altres, ha tornat la cultura a les catacumbes. Com en sortirem, si és que hi ha intenció de que la cultura pugui sortir del forat om l’han enviada?
Un amic, pedagog i escriptor, em deia que s’ha expatriat dins de casa. Jo us escric des de París, on m'he refugiat un temps per posar distància emocional amb el merder i poder-me concentrar en la feina. I no ho he fet pas per cap heroïcitat autoenganyosa a l’estil d'en Vila, que quan era conseller no parlava d’autoenganys ni d’ingenuïtats.
“Pots fundar una nova generació perduda, com Hemingway i companyia”, em deia l’amic reclòs. Fa gràcia, però no és això. Jo vull escriure i publicar amb normalitat en la meva llengua i a Catalunya. Ho vinc fent de fa anys, en tinc dret, i no hi penso renunciar.
El director del Instituto de Industrias Culturales y del Libro, Óscar Sáenz de Santamaría, ja ha parlat amb algun dels directors de cultura. I? Farà que la gent torni a comprar llibres, a anar al cine, als concerts i al teatre? Com? Quan? (fen tard). Hi van pensar els suposats ingenus que prometien el parnàs? Suposo que avui a cap d’ells el tema els preocupa. Però a mi i a molta més gent, si. Per això els exigeixo a tots la immediata reparació en tots els aspectes del paper central que la cultura ha de tenir en la societat. Que hi posin diners, que facilitin l’assossegament, que acceptin l’excepcionalitat de la cultura i tot el que això comporta, i que després desapareguin tots i ens deixin fer. I prou.

26/10/17

Ara que trona

Alguns espais radiofònics de gran audiència preparen especials culturals. La tele dedica minuts d'informatius a cultura com feia temps que no passava. No hi ha presentació de llibre, estrena de teatre o inauguració d'art on no hi hagi algú que digui nicieses com "La cultura és ara un parèntesi de calma i serenor". Després de mesos de reclamar adhesions indestructibles, i de titllar de tebi, com a mínim, a tothom qui gosa pensar per si mateix, ara que van maldades tothom se'n recorda de la cultura. Ve-t'ho aquí. És clar que sempre hi ha algun mitjà amb ínfules que recomana llibres per desconnectar, i no te ni la delicadesa d'incloure'n un de català.
Parlava aquest matí amb un admirat col·lega que m'advertia: "lleparem". I lleparem, si. I el més trist és que gent com ell, que des dels anys cinquanta va decidir d'escriure en català, lleparà tant o més: per part d'uns que no li perdonaran l'actitud crítica, i per part dels altres que el maltractaran pel simple fet d'escriure en català; una decisió molt més arriscada en tots els sentits que firmar un manifest o penjar una estelada. Per què ara mateix, per força gent, el fet d'escriure en català, pot ser un indici criminal i fins i tot sediciós. Em va passar a mi fa un temps en una tertúlia de ràdio per part d'una ex redactora d'aquest diari. Per si de cas, ja no vaig a tertúlies. No m'agrada que em facin servir de ninot de barraca de fira.
De fet ja estem llepant, els de la cultura. Les vendes de llibres han caigut, d'entrades de cinema i teatre se'n venen menys, i hi ha tipus que anul·len concerts perquè si. I, a més, ara encara haurem de salvar el país del patac que s'acosta. Els trons fa temps que se senten.

25/10/17

La moto del Pijoaparte

(recensió simulada)

-He vingut caminant, i estic ofegat de calor, -vaig dir tot saludant en Jordi, que havia arribat uns minuts abans que jo a la nostra cita al cafè de la Laie. Era una salutació en la qual anava implícit un tema de conversa. En temps de convulsió com aquells jo intentava fer dels passeigs urbans un exercici forçat de comprensió de la realitat a còpia d'amarar-me dels elements que habiten la ciutat: el soroll dels automòbils, els retalls de converses capturats al vent, els rètols lluminosos, la publicitat, els turistes. Però no n'hi havia prou.
-No entenc res. Estic col·lapsat. Em sento incapaç d'ordenar les idees, de construir un argument lògic.
La resposta del meu amic, que movia la cullereta del cafè d'esma mentre m'escoltava, encara em va deixar més confús: -Voltar per Barcelona no t'ajudarà. La ciutat ha fugit de la seva realitat fa molt de temps.
-Al contrari, tinc la sensació que la realitat corre per les voreres més de pressa que jo i m'atropella; és com un malson angoixant, creu-me.
-Això que em dius és impossible, fes-t'ho mirar (tots ens ho haurem de fer mirar quan aquest desori acabi, va postil·lar). Aquest daltabaix t'està afectant massa. Quan ens acomiadem agafa un taxi per tornar a casa, però que no hi vagi pel dret. Demana-li que hi vagi fent una volta. I tu, enganxa el nas als vidres i mira tot el que passa a fora, però no baixis la finestreta, deixa que la ràdio ofegui qualsevol remor externa. Havent dinat fes una becaina i, quan despertis, pensa en el que has vist i en la relació que hi ha amb la realitat.
El taxista va estar encantat de vagar sense rumb amb el taxímetre en marxa. Vam pujar per Passeig de Sant Joan i, per Pi i Maragall i la Ronda del Guinardó, vam desembocar al Passeig Maragall. Va ser a l'alçada del carrer Llobregós quan se'm va acudir la idea: -Giri a l'esquerra, sisplau. I després del mercat a l'esquerra un altre cop.
Des del tauró amb bitllets de banc per escates que va pintar fa anys un grafiter, amb el bar Delícias a tocar (un supervivent gràcies a les obres de Juan Marsé), i la ciutat als peus, vaig pensar que la realitat seria tangible, que la podria abraçar i que, amb tota ella xopant-me la roba, la pell i els llavis, seria capaç d'entendre d'alguna manera aquella antiga ciutat que es construïa i es destruïa vertiginosament cada dia a cop de riuades d'estrangers, maregasses de manifestants, protestes veïnals o declaracions polítiques d'una mústia solemnitat.
Vaig pensar en deixar el taxi i baixar caminant la carretera del Carmel, tal i com havia fet el Pijoaparte la revetlla de Sant Joan de 1956. Però l'escampall d'autobusos, i les onades de gent anant i venint del parc Güell xumant begudes ensucrades, fent-se selfies o seguint una margarida de plàstic com si fos l'estel de Natzaret, em van fer desistir: definitivament Barcelona havia desaparegut xuclada per un temporal que l'havia convertit en un reflex enganyós de si mateixa, en un simulacre.
El Pijoaparte mai no hauria robat una moto en una plaça com l'actual de Sanllehy, més semblant a un monyó que a un indret viu.
Vaig demanar al xofer que em portés a casa pel camí més recte possible i, fatigat pel trasbals, vaig adormir-me amb un son lleu i torbat, d'aquells que encara et deixen més baldat. El meu amic Jordi tenia raó: la ciutat vivia fora de tota realitat. I el pitjor era que, en el seu nou i descarnat miratge, no era el paradís vital i cultural que la propaganda oficial ens volia vendre, ni tan sols la capital d'un hipotètic futur estat parnassià, sinó a penes la visió grotesca d'un manyoc desordenat de vides reflectides en un mirall còncau-convex del Tibidabo. La imatge falsa d'una societat diversa que presumeix d'haver-se fet homogènia, però que, si es mira una mica a fons, es veu que només és un extravagant esperpent del que voldria ser.
El més trist és que la majoria de ciutadans semblen encantats de viure en aquesta ficció; essent simples espectadors d'una funció que, a còpia de representar-se cada dia en tots els àmbits de la vida, i de comptar amb el consens de les forces polítiques, els mitjans de comunicació i altres poders, han acabat considerant l'autèntica i fidel, la substantivitat objectiva de la Barcelona d'avui. La ciutat que no existeix més que en el reflex del mirall.
-No sé si és morta, però és una deformació tragicòmica del que sempre havíem cregut que havia de ser, -li dic al meu amic en un matí d'una calma inusitada (potser per l'hora), a la terrassa del mateix cafè de la Laie on quedem sempre.
-I no t'has aturat a pensar en fins a quin punt tu i jo no som més que simples bufons d'aquesta caricatura?
Allò em va deixar tocat. Era la pregunta que no em volia fer, i tenia l'esperança que el meu amic m'ajudés a treure-me-la del cap. Robert Walser no hauria passejat per una ciutat com aquella, hauria estat un deambular pobre, vulgar; banalment tumultuós. Si la ciutat ha fugit de la seva realitat, de què serveixen les ciutats? Quin sentit té la convivència? Vaig pensar en aquelles ciutats americanes que havia vist a Utah o Arizona  i em vaig esgarrifar. Buides, nues, amb els carrers fumigats cada matí per guàrdies de seguretat i la vida arraconada als centes comercials, allò no eren ciutats, eren espectres.
-L'escenari predilecte per a l'histrionisme que domina la vida, -va dir en Jordi tot fent el darrer glop del seu cafè amarg i intens.
La vorera de Pau Claris era plena de motos. En un altre temps me les hauria mirat, i fins i tot hauria somiat amb conduir-ne una de molt potent.