15/2/18

Estranys oblits


Ahir va fer un any de la mort d'en Xavier Coma. Corpresos per l'insultant oblit a que l'ha condemnat la cultura oficial, la biblioteca la Bòbila li dedica un cicle de cinema, anomenat La cacera de bruixes, sic, (La Tapadera Caza de brujas, Trumbo i Buenas noches y buena suerte), i el número 116 del seu butlletí L'H Confidencial, un referent per als lectors de novel·la negra.
Ara fa un any dèiem en aquesta mateixa columna que ja no érem a temps d'escoltar Coma a BCNegra, on mai va ser convidat, però que s'era temps de reivindicar-lo i homenatjar-lo en la pròxima edició del festival. Doncs be, ha passat el susdit esdeveniment, i ni un acte del programa oficial ha recordat Xavier Coma. Lamentable? Si, però habitual, si no s'és corifeu del mainstream de la cosa. La llista d'oblidats de la cultura catalana és tant llarga.
I de publicar obres complertes d'autors traspassats, oblidem-nos-en. Se'm queixava un dia un editor, que sovint se'ls culpa a ells de no publicar obres completes; un negoci ruïnós en la majoria dels cassos. Les editorials no són ONG's, ni supleixen la ineficàcia de l'administració. L'edició d'obres completes fetes amb tota la cura que calgui ha de ser competència de Cultura (ajuntaments, Generalitat o qui sigui), i nodrir abastament les biblioteques amb aquests volums enlloc de dedicar-se a distribuir novetats a les biblioteques, sense pagar drets d'autor per deixar-los llegir de franc, i fent competència deslleial a editors i autors.
Això si, quan un escriptor es mor li posen el seu nom a una escola (així serà odiat per generacions) o a una biblioteca. I, amb sort, una placa al lloc on va néixer. Com si això fos política cultural.


8/2/18

Audiovisual


Als països moderadament civilitzats d'Europa les televisions han d'aportar un percentatge del pressupost per fomentar la indústria audiovisual. Aquí no. Aquí fan el que volen o poden i, amb la xavalla, encarreguen programes majoritàriament a amics i clients. Hi ha productores amb una dependència tal de certes cadenes que, quan aquestes entren en crisi, trontollen o se'n van a l'aigua. És el que està passant ara amb TV 3; l'ensulsida de la cadena està arrossegant tot el sector audiovisual català: els favorits i els que no ho són i què, si fins ara tenien les molles, ara ja ni l'espina de l'arengada no els toca. És la versió macabre de l'acudit d'aquell que es creia el més pobre fins que va veure un que es menjava les seves deixalles. Aquest és el panorama a Catalunya. Els motius reals de l'agonia de TV 3 són complexos, i es mereixerien un bon reportatge.
Si la caiguda en picat no s'atura, i no hi ha cap indicador real de que passi, d'aquí a quatre dies el gremi audiovisual català estarà en mans de les plataformes (Netflix, HBO, Telefònica i companyia), i haurà de treballar en castellà o anglès si vol sobreviure. I encara que la presidenta de l'Acadèmia del Cinema Català, l'Isosna Passola, digui que l'idioma del cinema és el doblatge.... dona, que vol que li digui, és una tesi que fa un flac favor a la cultura i a la llengua. No troba?. Això, potser ajudarà la indústria local a sobreviure i a seguir fent glamuroses festes per mantenir l'autoestima, que de vegades sembla que és el que interessa de veres, però a fer pel·lícules en català i a projectar la cultura catalana al món, no. Hi estem condemnats, no ho dubtem. Som el públic, l'ase de tots els cops.


1/2/18

Relleu a comissaria

BCNegra estrena comissari. Carols Zanon per Paco Camarasa. El fundador deixa un delfí que ha lloat abastament. Relleu sense risc. D'entrada menys dies, menys polis, forenses i jutges pul·lulant per un festival suposadament literari; un territori que hauria de ser dels escriptors i que sovint semblava l'escola de policia de Mollet o la Ciutat de la Justícia. Bé. També s'ha desplaçat la festa privada d'una editorial, que per amistat s'havia convertit en inauguració oficial del festival, amb gran cabreig de la resta d'editorials, és clar, perquè, a més, s'havien de gastar els diners aportant autors del seu catàleg per nodrir el programa. Negoci rodó aquell. Bé. Protagonisme per a Manuel de Pedrolo i Jaume Fuster, presència de més periodistes culturals dels mitjans de la ciutat. Si. Però entre les apostes del festival (nom d'una taula) cap títol en català. Polar, giallo, autors marginals, editors petits, cine, novel·la gràfica, fins i tot poesia i reconeixement als clàssics Andreu Martín i Juan Madrid. Correcte. Però ni un sol record per a Xavier Coma. Pifiada grossa.
BCNegra està en transició. És aviat per veure cap a on; ara be: cal anar consensuant algunes coses i que, la dirigeixi qui la dirigeixi, no es toquin gaire. Potser encara li sobren dies i segurament li falta pressupost (qüestió de voluntat política). Hi ha escenaris nous, però potser la dispersió d'escenaris per la ciutat (impossible anar de la Jaume Fuster a l'Apolo) desdibuixa el conjunt. I el que no s'entén: un festival literari sense una gran llibreria (com a mínim no a la Fuster). Això si, per primer cop hi ha un comissari i dos adjunts (Àlex Martín i Mery Cuesta). Estem ben protegits.

25/1/18

Jaume Fuster, l'escriptor sense límits

En Jaume Fuster va ser el primer autor en català professional i popular. Als vint anys de mort, un llibre i una taula a BCNegra el rescaten de l'oblit.
Si be Rafael Tasis (1906-1966) i Manuel de Pedrolo (1918-1990) són els patriarques de la novel·la negra i la literatura popular en català, Jaume Fuster (1945-1998) n'és el pare. Tasis i Pedrolo escriuen en temps difícils, gairebé sense lectors ni sistema editorial i crític capaç de defensar els seus postulats. Jaume Fuster en recull el llegat fundacional i articula un discurs literari i professional que el situa, amb tot el dret, com a capdavanter dels escriptors catalans contemporanis. El mateix Pedrolo ho diu havent llegit la seva primera novel·la, 'De mica en mica s'omple la pica': "Jaume Fuster no és tan sols un barbut (n'hi ha molts), sinó un escriptor amb tota la barba (i n'hi ha pocs). Des d'ara ja direm que d'obres com De mica en m ica... en volem més". Publicada el 1972 després de superar els entrebancs de la censura, aquesta novel·la encara ara és al catàleg d'edicions 62.
Aquesta és la tesi central de bona part de l'obra crítica d'Àlex Martín (Barcelona 1974), professor a la universitat de Salamanca, especialista en gènere negre i literatura popular, organitzador del Congreso de novela y cine negro, director de la col·lecció Crims.cat i autor de 'Jaume Fuster, gènere negre sense límits' (Alrevés), on desenvolupa aquesta idea ja apuntada als anteriors llibres: 'Rafael Tasis, novel·lista policíac' i 'La cua de Palla: retrat en groc i negre', escrit amb Jordi Canal i ara reeditat.
Fuster te clar des de jove que vol dedicar-se professionalment a escriure. El 1966 ja col·labora a Presència, i l'any següent publica 'Breu història del teatre català'. De la mili a les illes només en treu de bo l'amor de na Maria Antònia Oliver, que des de llavors es converteix en companya de vida i de literatura. Ells dos són artífex i representants genuïns de la idea de l'ofici d'escriure en català com a forma de guanyar-se la vida. I en Jaume entén que la jove estructura editorial i de premsa que existeix al tombar els anys 70, és l'instrument amb el qual construir un projecte de literatura popular, moderna i social dirigida a un ampli sector de lectors, molts dels quals encara no saben que aviat llegiran en català. Després d'un primer assaig amb 'Abans del foc', 'De mica en mica...' ja porta venuts més de 200 mil exemplars. L'herència de Tasis i Pedrolo està recollida, ara cal posar-la en consonància amb els nous temps.

'Tarda sessió continua, 3.45' (1976), 'La corona valenciana' (1982), 'Les claus de vidre' (1984) 'Sota el signe de Sagitari' i 'Quan traslladeu el meu fèretre' (1987), 'Vida de gos i altres claus de vidre' (1989) i 'Micmac' i 'Anna i el detectiu' (1993), son les altres novel·les policíaques, que Àlex Martín ha agrupat en cicles (Enric Vidal, Lluís Arquer, homenatges o experimental), segons el protagonistes o l'aspecte formal), al llibre. Aquestes obres, junt amb les de gènere fantàstic: 'Cròniques del món conegut' (trilogia 1983 i 1993), 'L'illa de les tres taronges' (1983), 'L'anell de ferro' (1985), 'La matèria dels somnis' (1986) i 'el jardí de els palmeres' (1993), el consagren com a un escriptor popular, molt llegit i molt ben valorat per la crítica. I el 1979, la cirereta, membre del col·lectiu Ofèlia dracs, que guanya el premi la Sonrisa Vertical. Aquell any comença també a fer una vasta producció de guions per a cinema i televisió, que el permet consolidar-se com a escriptor professional i modern, com els de qualsevol cultura normal. No es pot dir que la catalana sigui una cultura normal del tot, però en Jaume hi creu, és qui primer l'explora, i se'n surt.
Conscient de que cal una plataforma que permeti que sorgeixin més professionals de l'escriptura en català, a redós del Congrés de Cultura el 1977 impulsa la fundació de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

El 1997 en Jaume és un escriptor d'enorme prestigi. Acaba de publicar 'La mort de Guillem', relat real sobre l'assassinat d'un jove independentista valencià a mans de l'extrema dreta i exemple de nou periodisme. Sense haver estudiat mai a la universitat, les facultats el reclamen. Ve a Blanquerna per parlar d'aquest llibre i els estudiants veuen la llum professional en mig de tanta foscor. Pateix per na Maria Antònia, li cal un trasplantament de cor. Porta un incipient mòbil que no apaga mai, en qualsevol moment el poden avisar. Dos mesos després és ell qui mor fulminat per un càncer.
I, poc a poc, l'oblit, del qual ara el llibre d'Àlex Martín el rescata. Quants lectors han llegit a qui dona nom a la biblioteca més gran de Barcelona?

Temporada negra

Impulsada per festivals, autors i col·leccions, la literatura negra desvetlla passions lectores; i l'hivern n'és temporada alta. Una setmana abans de BCNegra, la siena edició de Tiana negra ha consolidat el festival en tots els aspectes: programa atractiu i ben organitzat, públic nombrós, una llibreria excel·lent i moltes novetats que han sortit coincidint amb el festival pioner de la negra catalana. Anem per parts. Sebastià Bennasar es multiplica. Ha dirigit Tiana amb traça i saviesa; publica 'Manuel de Pedrolo, manual de supervivència' (Meteora), amena divulgació per a qui poc o res sàpiga de l'escriptor que protagonitzarà el 2018 en commemorar-se el centenari del naixement; i presenta els dos primers títols de 'Lo marraco negre', col·lecció que dirigeix per a Pagès: 'El clan de sa Ràpita', de Montserrat Espallargues, premi Ferran Canyameres 2017, i 'Es vessa una sang fàcil', un Pedrolo molt negre. L'Àlex Martín prologa el llibre.
A Crims.cat l'editorial Alrevés treu 'El món no em deu res', de Massimo Carlotto, un dels màxims exponents del giallo actual i que no te res editat a Espanya, i L'Harem del Tibidabo, del mestre Andreu Martín, a qui ja enyoràvem. Títols que es completen amb la reedició de l'assaig sobre la Cua de Palla (Canal-Martín). I quaderns de la Font del Cargol reedita un clàssic pioner del negre contemporani: Terra de  crims, de Valerià Pujol.
Un devessall de llibres per satisfer el lector més exigent. Però, tot i l'esforç d'autors, editors i promotors de festivals, els públic de novel·la negra encara prefereix els autors estrangers als catalans i espanyols. Perquè, si per qualitat i difusió no queda? Serà algun prejudici inconfessable?

18/1/18

Història del 4L

Al segle XIX els cecs anaven pels mercats cantant romanços on explicaven allò que el poble volia saber, però que mai ningú no els ho contava. Destapaven històries tèrboles, criticaven els poderosos i feien riure amb les xafarderies de la vida de nobles i capellans. L'any 1992 l'Artur Gaya, en Quique Pedret i en Jordi Fusté, farts de que mai no s'expliqués la veritat de les coses que passaven a les terres de l'Ebre; de que la jota fos considerada una música aliena, de que el riu anés morint a cop de transvasament i de què, en resum, fossin els eterns oblidats per l'administració i la capital, van decidir crear un grup musical què, com els cecs, anirien cantant totes les històries del seu país petit a qui les volgués escoltar. Així va néixer Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. Van pujar a una furgoneta 4L i, 25 anys després, el vehicle continua rodant pels camins de tot el domini lingüístic, Europa i no poques ciutats espanyoles. I més de 2000 concerts, 13 discos i una colla de premis certifiquen la valuosa aportació dels 'quicos' (com se'ls coneix popularment) a la cultura.
Les seves cançons i els seus concerts carregats d'humor i sàtira han posat les terres de l'Ebre al mapa, descobrint la bellesa i patrimoni, però també els conflictes. Si la jota o les olives fargues són avui part de l'imaginari cultural de tot Catalunya és, en bona mesura, per la difusió que ells n'han fet amb la música com a eina de coneixement. La furgoneta del grup és un símbol d'interrelació, i el festival Tradicionàrius, que acaba d'estrenar la 31èna edició, ha estat i és la seva casa a Barcelona. Tot plegat, dues lloables maneres de cohesionar una societat.