24/5/18

Presentacions


A Barcelona es fan moltes presentacions de llibres cada tarda. Massa. No fa pas tant la presentació d'un llibre era un acte social. Hi anaven amics, lectors, algun crític més o menys plaent i una imprescindible rècula d'espavilats que buscaven la copa i la croqueta gratuïtes, però sense quina presència la presentació no lluïa com calia. Ara no. Avui en dia una presentació, tret de que tingui un caràcter mediàtic, i llavors és un tumult més que no pas un acte cultural, sol ser un episodi patètic i lànguid; un tràngol d'aquells que cal passar perquè toca. Els lectors no es mobilitzen, ja ho faran quan el llibre sigui a les biblioteques, els crítics tenen massa feina a sobreviure com per perdre l'estona escoltant a un col·lega sotsobrar en un panegíric sol·licitat. Ja no hi ha copa ni croqueta, o sigui que els espavilats han desaparegut del mapa desmotivats; i d'amics dos o tres i gràcies, els mateixos que van als funerals. Però, tot i aquest panorama tan desolador (però gens exagerat, com saben els habituals a aquesta actes), a Barcelona es continuen fent moltes presentacions de llibres cada tarda.
Entre la crisi i les xarxes socials, que es creu que ja fan la feina de difondre l'arribada al món d'una nova criatura llibresca amb més eficàcia i economia, la literatura ha perdut la vesant social que la prestigiava entre la comunitat per convertir-se en un simple producte comercial, carn de màrqueting. Hi ha llibreters i editors que s'escarrassen a buscar fórmules que donin una mica de vida a les presentacions, però probablement no hi ha res a fer: és una altra forma social morta, potser com la mateixa literatura. I ningú no convida falaguerament a un enterro. Oi?


17/5/18

Un somni ciutadà


En Juli Pernas i en Joan Manel Surroca són dels pocs autors que, amb el suport de la Fundació Barcelona Olímpica que presideix el primer, treballen insistentment la història de l'esport barceloní i català. Tinc una colla de quaderns i llibres seus a la biblioteca. La pena és que la resta de títols d'historiografia esportiva (no banalitats culés) són escassíssims. Que les institucions mostrin tan poc interès en recopilar i difondre la història d'un dels elements cabdals en la construcció del relat contemporani del país, mesura la voluntat que te la política d'explicar qui som realment.
Però a en Pernas, de llarga i meritòria trajectòria en gestió esportiva, i a en Surroca, un cognom que ho és tot en la ràdio catalana i periodista esportiu dels d'abans del hooliganisme mediàtic, això no els preocupa. I ara que no toca, ens sorprenen amb una breu però extraordinàriament documentada i estructurada història de l'estadi olímpic de Montjuïc; un equipament que qualsevol ciutat hauria honorat amb tota mena de projectes destinats a enaltir el somni col·lectiu que representa des de 1929 (documentals, recerques acadèmiques, llibres luxosos, exposicions), però que aquesta Barcelona acomplexada del que ha estat i és, ha oblidat vergonyosament. Sort n'hi ha, doncs, del treball d'aquests dos picapedrers de la història de l'esport, que ho és també la de la ciutat i del país, perquè poques coses ens han fet tant moderns i universals.
L'estadi de Montjuïc és la representació urbana més evident de la vocació cosmopolita de la ciutat; un anhel sovint frustrat, però que el 92 es fa realitat i capgira per sempre la història de Barcelona. I això el llibre ho posa en valor.


10/5/18

Llibres solidaris


L'associació mataronina Llibre Viu, que recull i endreça llibres fora d'ús per donar-los una segona vida ja sigui donant-los o intercanviant-los, ha firmat un conveni amb el govern del Paraguai destinat a nodrir amb 200 mil volums un seguit de biblioteques de pobles petits d'aquell país durant els propers cinc anys. Va ser el corresponsal de l'entitat allà qui es va posar en contacte amb la Fundación en Alianza, que administra ajudes públiques en matèria cultural. El resultat és un primer contenidor amb 40 mil llibres que ja s'estan distribuint pel país. I els voluntaris de l'entitat, que es manté gràcies a l'intercanvi de llibres al seu espai del carrer Poeta Josep Punsola (glòria literària de la ciutat) i a les aportacions econòmiques dels socis, ja estan preparant mil capses més per a omplir el proper contenidor.
Els que vulgueu desprendre-us de llibres vells que ja no useu i que potser us fan nosa, sapigueu que els lectors del Paraguai els donaran una segona i excitant vida a les seves biblioteques locals gràcies a la gent de Llibre Viu i a en Francesc Rogés, veterà del llibre antic i d'ocasió i ànima de l'entitat. A més, podeu intercanviar-los per qualsevol dels 10 mil títols que tenen en exposició i que us interessin.
Aquí, que som tan rics, les biblioteques no accepten donacions de llibres tret de casos especials (grans col·leccions, biblioteques especialitzades i catalogades). L'existència d'entitats com Llibre Viu fa possible que la vida del llibre no s'estronqui amb el primer lector. Així, la biblioteca personal pren amb el pas del temps una dimensió col·lectiva. La vida més enllà de nosaltres, un nou al·licient per seguir comprant llibres.

7/5/18

Som una xalupa


1
Al carrer Pelai m'atura una noia amb una carpeta i em pregunta amb simpatia si m'interessa la cultura. Li deixo anar un no rotund, eixut, profundament estúpid, i continuo el meu camí. Probablement m'interessa la cultura, el que no m'interessa és l'hipotètic subproducte comercial que la pobra estava disposada a intentar col·locar-me.
Uns minuts després, fent un cafè al Caracas, penso que és més que possible que el meu estirabot quedi registrat en una enquesta que passarà a nodrir la big data del món cultural. I d'aquí un parell de setmanes llegiré a algun diari un article amb ínfules documentals que anunciarà una vegada més que Barcelona és un titànic, o una pastera o una vulgar xalupa, i que la cultura ha desplaçat el seu centre d'interès, definitivament i per sempre, a Madrid o a Valdemorillo de Arriba. I, ves, tot pel meu mal cap i per uns quants algoritmes maliciosos. Faig acte de contrició, però el mal ja esta fet.
Faig el darrer glop de l'exprés i no puc evitar una ganyota en pensar en la cara que posarien l'amic saxofonista, una apreciada pintora, uns quants poetes saludats i un ballarí despistat si els expliqués això. Com si el swing, la dansa o els decasíl·labs depenguessin d'aplicacions informàtiques i de la seva utilització en funció dels interessos d'un o altre mitjà de comunicació.
O sigui que m'oblido de l'atzagaiada a l'enquestadora.

2
Diuen que els polítics milloren en les distàncies curtes. Deu ser perquè de prop se'ls veu el truc, com als prestidigitadors dolents. El dia de Sant Jordi, en un esmorzar municipal, hi havia cua d'escriptors per fer-se una foto amb l'Ada Colau. Llàstima que no hagi sabut aprofitar aquesta empatia, que és autèntica, en favor de la cultura. Que l'equip de Barcelona en Comú no ha sabut que fer en aquest terreny és evident, i ni la pròpia Colau no te arguments per refutar-ho. No cal fer un memorial de greuges, però sense directrius polítiques clares, amb nomenaments fallits, pactes nonats (que espereu a pactar, es veu que li deien els primers temps a Juanjo Puigcorbé) i altres de trencats quan tot just començaven a funcionar; a Barcelona la cosa pública de la cultura va a la deriva.
Tot no és culpa d'Ada Colau i els seus. Ca. Hi havia més gent que tenia ganes de veure sotsobrar el govern municipal que no pas els que desitjaven que se'n sortís. I, és clar, això ha alimentat la desconfiança que, ja d'entrada, els Comuns sentien vers el gremi culturalista. Malfiança per desconeixement o per prejudici, em pregunta un professor universitari? És que els prejudicis no sorgeixen de la desconeixença? li responc.
Recordo els primers mesos. Tothom esperava que l'alcaldessa anunciés la visita al seu teatre, que anés al seu festival, que assistís a la seva funció. I no se la va veure gairebé enlloc. Si, a Sónar: fa modern i dóna molta pela a la ciutat.
I als promotors, creadors i companyia els va començar a pujar la mosca al nas. La desconfiança començava a ser mútua. Ai.

3
Suposo que algun assessor mal informat va convèncer el govern que els i les de la cultura eren filo socialistes (actors, directors i artistes plàstics), o independentistes (escriptors i cantants, per la cosa de la llengua). I què, amés, eren una colla de tiquis-miquis que mai no estan contents (això ho devia recordar ella de l'acte dels 75 anys de la llibreria Jaimes amb Bernard Pivot al Romea). Potser amb aquest raonament tan frugal i casolà van decidir treure's la nosa del damunt i que un altre carregués amb el mort. Algú que ja en tingués pràctica.
Però la naturalesa de la cultura i les persones que la fan no admet una reducció tan simplista, per molt que es posi encara com a model vàlid el recel d'en Pujol pel món cultural.
Ara be, el drama no hauria anat a majors, i fins i tot s'hauria pogut salvar el desori de política cultural municipal, si el pacte amb els socialistes no hagués saltat pels aires com a dany colateral del Procés. Ells en tenien pràctica, és cert, i històricament no els havia anat pas malament del tot. El més absurd del cas és que despatxar en Collboni tampoc no li ha servit a Colau per regraciar-se amb ERC. Una altra pífia dels seus assessors.

4
Arribats aquest punt, a un any de les municipals i quan alguns mitjans de comunicació ja han endegat una sorollosa campanya pel seu candidat, la gestió de la cultura és un terreny abonat per criticar el govern d'Ada Colau; amb big data o amb imaginació.
I per moltes fotos que es faci amb escriptors, l'opinió pública porta un temps assistint impàvida a un seguit de missatges que coincideixen a dir que Barcelona s'enfonsa, que aquest titànic no el salva ni en DiCaprio, que el PIB cultural de la ciutat recula, que els gestors marxen a institucions de Madrid (tenen més diners del govern de l'estat, paguen millor: lògic), i tota la rècula de retrets habituals. Ara, ningú no es pregunta que fa la indústria cultural consolidada, que te prou poder i influència, per què això no passi.
I els meus amics poetes, ballarins, pintors i músics, pobres, feina per viure.

2/5/18

Polítics i llibres


Un polític regala un llibre meu a un opositor i ho diu un diari. El polític regalat, o els possibles lectors, poden pensar que sóc partidari del polític que l'ha regalat. I, a partir d'aquí: insults a les xarxes socials, comentaris despectius al web del diari i més d'un possible lector que em farà vores perquè no és de la tendència del polític autor de l'obsequi.
Ridícul, pot pensar un lector intel·ligent i sense complexes que només es fa seduir per una bona crítica, un llibreter prescriptor, un amic encoratjador o el seu instint àvid. Però ja em perdonaran, crec que a la cultura catalana aquesta espècie està en vies d'extinció. La majoria de lectors/es d'avui es deixen emportar més per les freixures que per la ment, pel que diuen els tòtems del proselitisme polític (sigui de la banda que sigui) que no pas pel que diuen els llibres que se'ls ofereixen a llegir. Jo d'això en dic sectarisme. I crec sincerament que la societat catalana d'avui és profundament sectària (sequaç intransigent, fanàtic, d'un partit, d'una opinió; diu el diccionari, per ai algú no ho sap). I així no anem enlloc: ni cap a Espanya ni cap a fora. Només ens fem mal i menystenim l'immens valor humanista de la cultura.
No conec personalment en Jaume Collboni, que per Sant Jordi va regalar una novel·la meva a l'Alfred Bosch, a qui conec personalment de fa força anys. En tot cas donaria per ben pagats els esforços de nou anys escrivint-la si l'obsequi i la lectura ajudessin a l'entesa. Però se que no passarà d'un detall santjordiesc, i em dol. Per què, si la cultura no serveix per a entendre'ns, de que collons serveix? De res, ho se. Pur maquillatge. Ara be, gràcies als dos. Sincerament.