5/8/18

Llocs difícils d’explicar


A l’estiu proliferen com els tac-a-tac dels tròleis a la ciutat, les meduses a la platja i els mosquits al poble. Del Grec a l’Estartit, Sant Feliu, Calella, Andorra i Pineda, periple de quilometres i suor per uns quants festivals (tots diuen que imprescindibles) per intentar entendre el sentit últim i profund del tema, si n’hi ha o si l’espectador li sap trobar.

Ruben Blades a Porta Ferrada
A grans trets, de festivals d’estiu n’hi ha de dues menes: els del tipus campaments per a tribus (heavy, regetón, electrònica, reggae), i els barrija-barreja musical amb pretensions eclèctiques per sobreviure a les vacances. Els de clàssica avui no toquen.
Els primers són colònies al marge de la gent d’ordre, campaments per a postadolescents i Peter Pans en grau divers de decadència (per la samarreta o l’alopècia). Vacances barates amb la colla, birres i menjar del Mercadona. Turisme motxillaire contemporani. Nostàlgia transferida de Woodstock o del Canet rock dels 70.
Els altres són: Oci i esbarjo amb ínfules per a la burgesia urbana d’estiueig. Indústria cultural. Tapadora per a institucions que no fan res per la cultura la resta de l’any. Ganxo per atraure turistes. Xinxeta per posar en el mapa un lloc que no hi és i que, probablement, tampoc no te cap motiu per ser-hi. Supervivència per a músics, tècnics, promotors i mànagers (sense festis d’estiu molts s’haurien de dedicar a una altra feina). Final digne per un dia de xafogor, suor, platja i paella salada. Àmbit de relacions socials: qui no hi és no existeix. Omple-pàgines de les seccions de cultura dels diaris quan no hi ha res més (hi ha temes, però els periodistes són de vacances). Llotja de venda de cerveses. I algunes gotes de bons espectacles.
La mare de tots els festis
És el Grec. No és el més antic ni el més upper class (aquests van al de Pedralbes, avant-matx de Peralada abans d’instal·lar-se a la casa de l’Empordà), però és el gran festival d’estiu de Barcelona; fill de la revolta cultural dels setanta (Assemblea de Treballadors de l’Espectacle i tal) i del primer ajuntament democràtic. Lògicament és el que te la programació més àmplia i el primer de l’agenda. El punt fort és el teatre, per tradició. Hi ha anys que la programació musical és bona i n’hi ha que no; segons mercat. Enguany ha engegat amb un concert de volada, Pat Metheny, un dolç somieig de xafogor a Montjuïc. Virtuosisme d’alçada en col·laboració amb el Festival de Jazz (és a dir, Project amb Project). Primer plaer de la temporada i primera suada. Cécile McLorin a la Barts, aire condicionat. Al Harlem i al Jamborée hi fan repicons per farcir el programa. Els de Mas i Mas escalfen motors per al seu festival, que busca ser la continuació del Grec per als que es queden a Barcelona, i pels ‘guiris’.

Stefano Bollani a l'Estartit
Tenim-casa-a-Calella
La resta fuig de la ciutat. Molts a la Costa Brava. L’escriptor empordanès Vicenç Pagès els anomena els “tenim-casa-a-Calella”. Per a ells el festival de Torroella ha creat un apèndix a l’Estartit en format de jazz (cada estil segons el pedigrí que li correspon). Diversificar el negoci.
Stefano Bollani hi presenta ‘Que bom’, segon treball de música brasilera del pianista. A l’endemà Paolo Fresu, després Paquito d’Rivera, i el 10 d’agost Enrico Rava. Un programa ambiciós  cridat a atraure públic francès, entès i amant del jazz i consumidor d’una gran programació de festivals, a més de l’autòcton. El nou espai, el Molinet, l’extrem rocallós on el Montgrí s’aboca al mar, és un marc incomparable, però delicat. Massa petit per una grada de capacitat i uns bons camerinos, l’escenari és molt reduït i completament al descobert. I està exposat al vent, que mai no és calm i entra pels micros i voleia partitures. I fa patir.
A l’altre extrem, el Porta Ferrada és el festival d’estiu més veterà del país, com l’estiueig de Sant Feliu va ser pioner. En cinquanta-sis anys les ha vist de tots colors, però els darrers anys Project (again) ha sabut salvar-lo i recuperar-lo poc a poc. Barreja artistes que es poden veure per mig país, de Rozalen o Pablo Alboran a Txarango passant per Sara Baras, amb píndoles de gran categoria i jazz. En el que potser és un dels grans concerts de la temporada, Ruben Blades i l’orquestra de Roberto Delgado hi presenten Salsa Big Band (premi Grammy). És un show poderós i de gran qualitat que fa trontollar la bella badia d’aquest Montreux nostrat.
Llàstima que a l’endemà, Caetano Veloso i els seus fills desinflen l’energia insuflada pel panameny. Els nois estan verds, i per adobar-ho han de lluitar amb l’insuportable brogit del carnaval d’estiu de Sant Feliu que els acompanya part del concert, creant un fons estrident que enherba a la clientela urbana que, ara que és de vacances, es disfressa de culturalista amb shorts. I una tarda desvagada potser van a veure l’exposició de l’espai Carmen Thyssen: ‘Natura en evolució. De Van Goyen a Pissarro i Sacharoff’. Això si que és imperdible.
Molts d’aquests esdeveniments estan fets a mida del públic de sempre, i els costa molt acceptar canvis. És el cas de Cap Roig. Si cada any portaven el Júlio Iglésias era per què als convergents gironins, nucli dur del públic, els agradava amb bogeria. Això era un pecat de patriotisme inconfessable, i ho negaven, però era així. Ara als del Pedecat els deu agradar amb passió irrefrenable en Bryan Ferry, el tenen abonat; perquè Cap Roig continua essent el festival dels gironins, i dels barcelonins ‘tenim-casa-a-Calella’. I quan arriba l’estiu perden l’oremus per cantants del pop més ranci, tipus Cadena 100.

El Cirque du Soleil a Andorra
Trapezis dels Pirineus
Per a la majoria, l’experiència circense es basa més en cops emocionals que en coneixements. Per això, l’aposta d’Andorra pel circ havia d’estar molt ben travada. Un pla immillorable: cap de setmana als Pirineus, compres i el Cirque du Soleil, potser el millor del món, de franc. La proposta entusiasma: 105 mil persones en 25 funcions.
Els primers anys van conformar un espectacle a partir d’elements de la cultura andorrana. La cinquena edició ja no te res a veure. Es diu Divas, i és més un musical amb atraccions circenses que una funció de circ. Però el Cirque du Soleil no admet etiquetes. Escenografia amb tons roses i cançons de la Piaff, Tina Turner, Aretha Franklin, Janis Joplin i Adele, entre d’altres, bellament interpretades per dues poderoses cantants sobre bases gravades i mesclades per un Dj, amb bateria en directe. El duo de trapezistes i d’equilibristes és el millor i més circense d’un espectacle poc de circ. Això si, el públic que omple a vessar la carpa resta extasiat des del primer instant. Reacció habitual amb els canadencs.
Després de cinc edicions, la fórmula andorrana de festival d’estiu és un èxit rotund. Te tot el que volien: esdeveniment familiar (ple de canalla), original, atractiu i probablement no més car ni difícil de produir que omplir cinc setmanes de, posem per cas, Serrat, Antoino Orozco, Rosario i tot d’artistes que també es poden veure arreu. Potser a més d’un festival d’estiu li caldria una fórmula així per sortir de la banalitat de tribu o classe en la que va néixer i viu. El preu, 2’7 milions. El retorn l’estan calculant. L’any vinent volen tornar-hi; bon senyal.
Tornant a casa, un munt de quilometres i de calor després, hi ha l’Arts d’Estiu, a Pineda de Mar. És un festival honest. No se n’amaga de buscar un públic ampli i divers i, tot i no presumir d’excel·lències, enguany ha portat Anastacia en concert exclusiu a tot l’estat. Acosta al Maresme els artistes que actuen a d’altres festivals. És l’únic en aquesta zona turística i està arrelat a la vila, amb patrocinadors locals que hi aposten i organitzat per una societat cultural de la vila. Com abans. És clar que la programació i els preus depenen dels mercats i això limita les possibilitats de fer un esdeveniment original i amb veu pròpia. Però per racional, potser és el lloc més fàcil d’explicar.

Pat Methey al Grec


26/7/18

Més de premis (i 2)


La reforma del premi sant Jordi que està fent Òmnium és sensata: repartir cada tant la publicació del guanyador per concurs entre editorials i fer un jurat independent, és una bona declaració de principis per fer un guardó potent i amb clar sentit literari. Però també te peròs. Perjudica la política d'autor; a qualsevol segell li serà impossible mantenir un novel·lista a qui li donin 60 mil euros, drets a part. Necessitarà temps per conformar un equilibri entre la qualitat i l'originalitat i la capacitat comercial, si es vol que el Sant Jordi continuï essent un premi a l'abast de molts lectors, i fins i tot qual el trobi estarà sotmès a forts vaivens i turbulències. No serà fàcil per als organitzadors mantenir una dotació tant elevada; aquí fa un temps que les coses canvien a una velocitat vertiginosa, i no sempre per a be. I respecte a la independència (del jurat), que voleu que us digui: aquest país és molt petit i gairebé tots ens coneixem. I ja no parlo de les filies i les fòbies, autèntic verí.
Tot plegat no són traves rotundament insalvables, però per be que es faci (no ho dubto) és poc probable que aconsegueixi acabar amb el cíclic debat sobre els premis literaris, quins són nets i creïbles i quins no. La sospita pel broc gros és un element desestabilitzador i fa mal al col·lectiu. I més si s'escampa d'es d'una tribuna institucional, com ha fet fa poc un exeditor.
Insisteixo en dir què, al cap i a la fi, el que cal no són premis, sinó lectors. I el que cal és trobar la clau de volta perquè un tema i l'altre vagin del bracet. Oi que ningú no dubta del merescut premi a la llibreria Norma còmic? Doncs per què posar en dubte la legitimitat d'altres premis?


19/7/18

Dels premis (1)


La revista l'Avenç debat sobre què fer amb els premis literaris. En el gremi (escriptors, editors, llibreters) hi ha una tendència a dir que hi ha massa premis, que els d'obra inèdita no serveixen gaire per consolidar ni obres, ni autors, ni lectors, i que no són nets perquè qui paga o edita els controla; i que els premis que cal promoure són els que es donen a obra ja publicada, que són nets, justos i realment serveixen per fomentar la lectura i crear un imaginari literari de qualitat.
Jo no ho veig tan clar com alguns dels que responen a la revista. Què hi ha massa premis, potser. Però la majoria són de festa major i no fan cap mal, ans al contrari, fomenten les ànsies d'escriure, un dret inalienable de qualsevol persona, sigui escriptor 'professional' o a estones perdudes. Què els premis a obra inèdita no són nets, no és exacte; i ho dic amb coneixement. Hi ha de tot, i en certs cassos entenc que, qui es juga els calers, no vol riscos, sinó una bona promoció i que les vendes funcionin, que per això convoca el guardó i es juga els seus calers. I que els premis a llibres editats són nets i vàlids, pregunteu-ho a l'Ateneu. La trifurca del Creixells només demostra que, de tripijocs i d'interessos tèrbols, n'hi ha per tot. I coses així, francament, no fan cap be al foment d'una literatura de qualitat i tal. Un altre cas és la reforma del Sant Jordi d'Òmnium: d'entrada sembla reunir garanties per a l'equanimitat.
Els premis esperonen els escriptors, els ajuden a menjar calent (o no hi tenen dret?) i difonen la seva obra entre lectores i lectors. I més d'hora o més tard solen ser aquests qui decideixen si val la pena seguir llegint aquell autor. I els premis passen, com tot.

12/7/18

Un bon esvalot


L'Associació d'Editors en Llengua Catalana fa quaranta anys amb ple vigor, i ahir al vespre ho van celebrar amb una festa. Tot i les dificultats, que a més de les culturals i polítiques, en ser una associació empresarial són les inherents a l'estructura econòmica de cada moment, aquesta filla, de fet, del Congrés de Cultura Catalana s'ha convertit en un instrument fonamental en aspectes decisius per a la pervivència i consolidació de l'edició en català: primer en la relació amb l'administració, esdevenint-ne l'interlocutor principal; segon en l'assessorament i acomboiament de les empreses que editen en català "en coexistència i competència, en el mateix territori, d’una llengua forta i d’ampli ús com és el castellà", com diuen a la seva web; i en tercer lloc en la difusió i promoció del llibre en català, tant comercialment com cultural.
En quaranta anys hi ha hagut de tot, és clar, però crec que l'equip que ara presideix la coratjosa i intel·ligent Montse Ayats (EUMO) pot estar satisfet del treball fet tostemps.
"Els editors som una secta orgullosa i irreductible", deia fa poc Jorge Herralde. I jo afegiria, que sort en tenim la resta de la societat del caràcter valent i indòmit de l'art d'editar. Aquesta és autèntica clau de volta que empeny algú a l'arriscada aventura de posar a l'abast del lector un llibre que, d'entrada, ni tant sols aquest sap encara que vol llegir; difondre'l i fer-lo visible i acostar-lo al públic. I si a això li afegim fer-ho en català, llavors la cosa ja pren dimensions d'autèntic aldarull (que és el que provoca el parlar i usar normalment el català, segons deia el gran Fèlix Cucurull). O sigui que, editors, esvaloteu-nos molts anys més; ens cal.


5/7/18

Últims poetes


La revista New York pregunta a portada on es Obama, ara que Trump està destruint els drets civils dels dèbils. Obama, primer president negre, Premi Nobel de la Pau i paradigma d'un poder negre, és a l’Empordà convidat a una boda de pijos de marca major. Mentrestant, al país que va presidir, els nens immigrants són separats de les famílies amb impunitat política, però amb l’oposició d’artistes i creadors. New Yorker hi dedica la portada: uns nens espantats, amagats entre la túnica de l’estàtua de la llibertat. I Obama a Catalunya. Aquest és el poder negre d’avui; el resultat d'anys de lluita, de vexacions i violència policials, de morts.
Cinquanta anys després del Maig del 68 la repressió i les retallades de les llibertats, fan precís un altre maig. Arreu del món no s’havia retrocedit en drets i llibertats com ara. The last poets, fundadors del hip hop amb Gil Scott Heron, ho han entès, i han tornat als 50 anys de crear-se. En feia 20 que no editaven un disc i no apareixien en públic com a col·lectiu poètic. Presenten 'Comprendre que és el negre' a la Rough Trade de Brooklyn. No som molts, però sabem que assistim a un renaixement. A escena parlen de la vida, dels poemes i de la lluita, sota un ritme profund i latent de percussió. Reciten, fan bromes i canten a la revolució, a aixecar-se contra les dictadures disfressades de democràcia, dels USA a Rússia, passant per Turquia i Harlem.
Per això han tornat, per clamar amb veu alta contra les injustícies socials i les conculcacions de drets. Fan una cosa així els poetes d’aquí? Aquí fan poemes en favor d'una revolta de classes mitjanes, com ells, de gent que te molt a perdre. Però dels pobres, de la revolució, no en parla ningú.