ENS QUEDA LA POESIA

La vinent és la setmana de la lectura a TV 3, i jo que pensava que a la tele pública d’aquí totes les setmanes de l’any havien de servir per fer-nos llegir! De fet, babau com sóc, creia que era un dels objectius fundacionals de la tele catalana. Però es veu que no, que només és una setmana a l’any, i encara quan el Departament de Cultura els empeny.
Per a sobreviure sempre ens quedarà la poesia, que malgrat els negres designis d’algun càrrec municipal, treu el cap cada primavera (i la resta de l’any?) arrencant com sigui algun caler a l’administració, que no són molts, com em recorda amb encert en David Castillo, però que permeten anar traient el ventre de pena. Al Barcelona poesia d’enguany gairebé tots els poetes són nous, com també ho són a ‘Versos de temporada’, el programa que impulsa la Paeria de Lleida, i que complementa amb l’antologia en francès ‘La derniere rose de Marius Torres’, coeditada per l‘Harmattan i l’Institut Municipal d’Acció Cultural. A València, l’Octubre Centre de Cultura Contemporània porta noms més coneguts: Àngels Gregori, Marc Granell, Ramon Guillem i el record de Maria Mercè Marçal. La Garriga continua fins entrat el juny. La poesia no és la follia, és la única possibilitat de cordura enmig del caos sentimental de la vida quotidiana. Potser si en llegíssim més, si les institucions hi dediquessin quatre rals més, i no només en primavera, si els mitjans de comunicació hi paressin més atenció, ves a saber, potser la vida ens aniria millor; que aquí a baix totes les feines són molt sordes, també la d’escriure, desgasten molt i, a voltes, generen incomprensions que, vulguis que no, un vers a temps sempre pot ajudar a resoldre.

Publicat al Suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

BCN, N 30º 48.583' W 04º 30.221'

La ciutat es fa a cada racó de món, a cada waypoint del GPS dels nostres sentiments, per desolat que sigui l’indret o per separats del món quotidià que vulguem estar. La ciutat és territori de la ment i apareix allà on menys ens ho esperem.
Quan en una pista sorrenca pròxima a Ramlia (N 30º 48.583' W 04º 30.221' aproximadament), un llogarret en mig del no res del Sàhara, algú vestit amb l’equipament color festuc del Barça crida el nom de la ciutat al viatger que es creu lluny de tot, algun resort emocional que fa global la presència del nostre lloc al món s’activa inevitablement. Però el que no sap el passavolant és que, en aquest poblet perdut, el nom de Barcelona no els gens estrany, ni es redueix només a la samarreta, probablement falsa com les que es venen a la Rambla, d’un equip de futbol. Ara fa uns anys, una colla de persones fascinades pel desert i les seves gents, van instal•lar una bomba que permet al poble tenir aigua potable; i l’aigua és vida, com anem descobrint aquí. Va ser així com Barcelona es va començar a fer, fins i tot, en un extrem ignot del sud, on el Sàhara abraça el desig de viure fins a extrems insospitadament durs i bells i on els noms de tots els vèrtex del món que allà hi conflueixen es duen gravats al cor i a la ment.
Portats al Sàhara pel desig d’aventura i competició, la gent de l’empresa RPM va descobrir fa uns anys aquell territori on ‘tothom et dona tot el que te, encara que només sigui la ma’, segons diu el bloc de Manu Tejada home seduït per aquella llum meridional. Avui Ramlia és molt més que unes coordenades al GPS, és un referent a l’ànima difosa del viatger, un altre barri de Barcelona. ‘He estat a la vostra ciutat dues vegades’, diu l’Omar mentre prepara el te símbol d’hospitalitat, ‘una per Internet i l’altra en somnis’. El ciber cafè més pròxim és a una cinquantena de quilòmetres el nord per camins no sempre clars. A Ramlia fins i tot els viatges virtuals són difícils, però els onírics són a tocar amb la punta dels dits, i Barcelona hi apareix amb la mateixa quotidianitat que les dunes de l’Erg Chebbi canvien de color segons la llum del sol.
A voltes descrivim la ciutat com la superposició de fines textures diverses de llum, pell i cultura, i no ens aturem a pensar com s’entén aquesta diversitat humana en un racó de món com el desert. Si ens sorprèn algú que crida el seu nom en meitat del no res, potser és que som ignorants de la nostra pròpia riquesa i no sabem que hi ha tantes barcelones com punts al GPS de la ment.

Publicat a Time Out

L’ASSALT DEL PALAU

La jove perifèria indomable assalta els palaus de la vila acomodada, és la fi de l’antic règim menestral. Els divendres a la tarda comença la brega que s’allargassa fins dissabte al vespre deixant palaus abrusats i carrers erms. Milers de Juanis, Vanes i Chonchis arribades en metros pudents prenen a baioneta el centre de Barcelona. Les seves avies només van conèixer el pueblo i el barri, les mares van ocupar el Baricentro i el Carrefour de l’autovia de Castefa, però ara elles, descarades, sexuals, provocadores amb la seducció agosarada de la falsa innocència perduda en un descampat, assalten a sang i foc les botigues del centre. Pimkie i Bershka són els les seves preses preferides, H&M i Mango menys, però també acaben rendides a les voluptuoses corbes d’aquestes vestals dels blocs.
Són dones de veritat. Potents, dominadores, llestes, i com a tals actuen. Només les samarretes dues talles més pètites permeten mostrar al món tota la seva voluptuositat, la rotunditat dels malucs i l’amplitud d’objectius. Per què amagar tants Donuts bombó si el melic rebotit a la vista és un argument definitiu per la victòria en la guerra de sexes? A ells, herois de polígon, els agrada que hi hagi on agafar-se. I per enfilar-se al minúscul i prominent seient del darrera de l’Aprilia RS 125 res millor que uns jeans cenyits i baixos. No hi ha estendard més envejable per marcar territori amb els col•legues que lluir per banderí un ínfim tanga clavat a les rotundes natges de la Jessi.
Un cop els multicines ja no interessen perquè les pelis es descarreguen a l’ordinador i les ‘suficies’ estan plenes de famílies amb nens rebecs de bufetada i carros plens a vessar d’ofertes Alcampo, els joves perifèrics han decidit fer seva la ciutat poderosa que els seus avantpassats creien que els estava vetada. El centre aburgesat, llord i gastat s’obre als seus ulls i es rendeix als encants de les seves pells lluents, cabelleres rosses de pot i llavis vermells Ferrari. És la revolta dels nets dels antics desheretats, la primavera postcatalana. Fills del situacionsime que els volia condemnar a ser espectadors de la història, els joves perifèrics d’ara han matat Guy Debord sense haver-ne sentit a parlar mai. I què, probablement el filòsof mai no va passar un dissabte a la tarda al Sephora empastifant-se amb mil nostres de perfums.
Un diari posava com a cànon de bellesa per a aquesta temporada a la Janis Joplin. –I qui era aquesta hippie? preguntava de dins d’un emprovador una noia colgada de samarretes.

Publicat a Time Out

UNA MALA LLEI

Si un any després d’aprovada la llei de la Dependència només una quarta part dels que tenen el vist-i-plau per cobrar-la la cobren, si la Generalitat s'ha hagut de comprometre a pagar als dependents una prestació mínima del 25% de l'import que els correspondria com a mesura d’urgència, si les associacions de discapacitats protesten pel que consideren és un endarreriment injustificat en l’aplicació de la llei, i si la mateixa Consellera D’Acció Social ha d’anar al Parlament a presentar excuses per què en un any no s’ha fet pràcticament res, llavors és que la llei de Dependència i el conjunt de normes i decrets per al seu desplegament no funciona, no serveix.
No estem parlant de l’aplicació a la vida moderna d’un text legislatiu del segle XIX, que n’hi ha, estem parlant d’una llei nova de trinca que va ser votada pels diputats del tripartit a Madrid, tot i que se sabia que envaïa competències de la Generalitat, amb l’excusa de què així es garantiria una millor atenció a les persones discapacitades.
I ara, un any després, què hi ha de tot allò? Només un bunyol.

Dit a El Món a RAC 1 el 22.05.08

SENSE CULTURA DE SUPERMERCAT, NO HI HA BLAT

Carrefour és ja la segona llibreria de l’estat, amb un 11’6 % de quota de mercat, darrera de El Corte Inglés, amb un 10’7%. Les grans cadenes de llibreries tenen un 11’5% i les llibreries tradicionals el 45% entre totes. Els temps canvien, la vida i els hàbits de compra també. La pregunta és obvia. Quina capacitat de penetració te la producció editorial en català als supermercats? Les llibreries de sempre aguanten la patacada com poden, les cadenes s’expandeixen, però els supers van a per totes. Mentre que part de l’opinió pública insisteix en l’excel•lència literària com a motor de creixement, ben poca gent clama per la necessitat imperiosa de crear una àmplia i potent producció editorial popular i de masses en català a fi de garantir la pervivència cultural en aquest procés de transformació radical i inexorable del mercat.
En el món global, qui no és al supermercat no existeix. Quans títols en català trobeu a les llibreries de l’aeroport del Prat, a l’estació de Sants o a les lleixes de l’híper? Un o cap. Com explicar a una nova civilització, bàrbara i poc lletraferida potser però és el que hi ha, que hi som i volem ser? Quina consideració i respecte ens guanyarem si vivim al marge del best-seller, de l’autoajuda, del manual i el llibre pràctic, traduït i autòcton?
La cadena Topobooks (quatre centres i creixent) burxa encara més en la nafra. Compren pocs títols, així els cuiden més i els donen una vida més llarga, i venen llibres, xocolates o cafès. El públic s’ho passa bé voltant per les seves botigues. I només tenen títols súper vendes. El dia que obrin a Barcelona, quants llibres en català tindran?
Carrefour amenaça el preu únic del llibre. En mans d’un supermercat sense ànima, l’excepcionalitat cultural és rabassa morta. Només creuen en el preu més baix pel client i els terminis de pagament més llargs als proveïdors, és la seva filosofia. Si esdevenen subministradors majoritaris, com es podrà mantenir el preu únic? I amb el preu lliure, quan duraran les llibreries clàssiques? I les editorials petites? La conversió de l’antiga Arc de Berà en ArcLogi, un sofisticat magatzem de distribució completament automatitzat, amb una notable empenta econòmica de la Generalitat, dona aire al sector després que Planeta i Proa abandonessin la històrica distribuïdora per crear les seves pròpia plataforma en català, Àgora. Els petit, units al voltant dels interessos logístics, es posicionen per tenir opcions d’entrar al mercat global de súpers i cadenes.
El repte és ara per a editors i llibreters. Han sorgit nous punts de venda molt potents i amb interessos molts clars centrats el la cultura popular i de masses. Els editors que vulguin estar en aquest mercat s’han d’esforçar per portar al català els títols que interessen al públic de supermercat i, a la vegada, crear un imaginari català propi en aquest terreny; títols i autors autòctons, amb un màrqueting potent que jugui en igualtat de condicions. Només així, i amb mesures que incentivin a les grans superfícies perquè tractin correctament el producte en català, podem tenir una oportunitat d’estar en primera línia. A Cultura hi pensen. Pels llibreters, el repte és apostar i consolidar una oferta diferenciada dels súpers que els faci tant imprescindibles per als lectors, com necessaris per a un mercat divers plural i en creixement. Si s’eixampla, hi haurà lloc gairebé per a tothom.

Publicat a El Mundo de Catalunya

LIBRES I LLIBROTS

Deia una cançó ‘Llibres, llibretes i llibrots,llibres per a tots’. De llibres avui n’hi ha per donar i per vendre. I si no, a l’aguait: la comissió de seguiment de la biblioteca central urbana de Barcelona, eufemisme carrincló de biblioteca provincial, diu que el mausoleu es podrà començar a construir l’any 2010. Per dir que la biblioteca arribarà més tard que l’AVE cal tanta comissió, o és que així es cobreixen les vergonyes els uns amb els altres per l’injustificable retard d’un equipament que és un deute històric?
Mentre, sense comissions ni orgues, a set estacions del metro (Zona Universitària, Maria Cristina, Diagonal, Passeig de Gràcia, Catalunya, Universitat i Espanya), hi ha prestatgeries on podem deixar el llibre ja llegit i agafar-ne un altre, sense passar-se i intentant ser equànimes, és clar. Gairebé a la vegada, els d’Elephanta, que és un temple rupestre de la Índia i un bar de copes de Gràcia, obren portes amb una mostra de fotografies de Roger LLebrés del llibre La gran travessia del Pre Pirineo i una proposta, portar un llibre per posar en marxa un bookcrossing, lloable activitat en un establiment així.
I mentre els de CEDRO reparteixen la beneïda paga de drets repogràfics entre els autors, Bromera anuncia que John Banville li ha agafat gust a les novel•les policíaques i torna amb el seu alter ego Benjamin Black, que tant bé li va funcionar a la editora valenciana amb El secret de Christine Falls. El foresnse Quirke te ara un cas damunt la morgue que es diu L’altre nom de Laura , i que esperen que el consolidi com un gran nom del gènere negre d’ara. Que resolgui el cas de la biblioteca provincial i el farem, no novel•lista negre, patró !

Publicat al Suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

AUS CARRONYAIRES

Si vostè no vol sortir als mitjans de comunicació te dret de preservar el seu anonimat. Però hi ha qui creu que aquest dret topa amb la imprescindible llibertat d’expressió de que gaudeix la premsa a qualsevol país lliure. Després hi ha energúmens s’omplen la boca de llibertat d’expressió, i ja tenim l’embolic servit.
La justícia, que altres feines més importants te, ha de dirimir sobre afers pintorescos com els de la senyora Telma Ortiz i el seu company. O és que, essent germana de qui és, ningú no la va advertir del pa que s’hi dona amb aquesta colla de carronyaires? Ells decideixen qui és públic, i l’al•ludida que es faci repicar.
Actuar sense tenir en compte les persones (les que els agrada ser famoses que no es queixin, jo parlo de qui no ho vol ser), ni és informar, ni és llibertat d’expressió, ni és premsa, ni és propi d’un estat de dret; és una activitat dubtosament lícita amb l’únic objectiu de fer diners especulant amb la intimitat dels altres. I crec que no hi ha res a fer, ni tribunals ni orgues.

Dit a El Món a RAC 1 el 13.05.08