Ser prou bons

Vaig sentir dir fa uns dies a en Lluís Bosch (premi Agustí Vehí 2015 per la recomanable Besòs mar) que, si la literatura catalana no te més lectors potser és degut a que els autors no som prou bons. No dic que no sigui així en alguns casos, però tampoc no generalitzaria. O, posats a trobar xacres col·lectives que empetiteixen els lectors de llibres catalans, també hauríem de citar el sector de la indústria editorial que no fa be la feina, els mitjans de comunicació que bandegen els autors locals per ignorància o mala fe, o el públic que no llegeix en català per prejudicis prou coneguts. O sigui, de que no es llegeixin més autors catalans tots en tenim una certa responsabilitat, crec, benvolgut Lluís.

En Rafael Tasis, traductor, divulgador literari, pare de la novel·la negra i treballador incansable en pro de la literatura catalana, reconeixia les seves limitacions literàries i intel·lectuals en un text autocrític que reprodueix el llibre d'Àlex Martín Rafael Tasis, novel·lista policíac. Espero que el primer seminari sobre l'autor de La Bíblia valenciana que es farà dimecres vinent a l'Institut d'Estudis Catalans trobi un moment per valorar aquesta actitud. Acceptem les limitacions de Tasis, però sense ell potser Manuel de Pedrolo no hauria escrit novel·les. I sense Pedrolo no sabem que hauria fet en Jaume Fuster. I sense ell, pare del Congrés de Cultura Catalana i de l'Associació d'Escriptors, quants autors escriurien en català, quants lectors hi llegirien i quants editors hi publicarien? I...

No és aquest un text autojustificatiu. Vull dir que una cultura moderna és una àrdua obra comuna que s'ha de perllongar en l'esforç i les voluntats de cadascú. I de tot això en falta, ara.