EL CINEMA CATALA ES REINVENTA

L’increment d’un 15% de públic a les pel•lícules produïdes a Catalunya gràcies a èxits rotunds com El Orfanato i Rec, els premis aconseguits pels professionals i artistes als Goya, sense oblidar l’Oscar de l’any passat a DDT, el prestigi internacional que està assolint l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), la creació de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques que presideix Joel Joan, i altres iniciatives que van des de l’ANIMAC, festival internacional d’animació que es fa a Lleida, a la imaginativa tarifa plana i altres esforços que exhibidors com el Circuït Urgellenc (30 sales a ciutats del centre i nord del país) despleguen per mantenir l’afició a anar al cine, fan pensar que el cinema català, lluny d’esllanguir fins la mort, malda per reinventar-se i sobreviure malgrat la tendència general i la històrica del nostre cinema en particular.
La nova política de suport al cinema anunciada dimecres pel Departament de Cultura, que vol desbaratar la trampa legal que permetia a pel•lícules obtenir subvencions milionàries tot i que només el 10% de la producció fos catalana, i la futura llei del cinema que anirà al Parlament abans d’acabar l’any, en primer lloc han d’apuntalar l’edifici del cinema català reforçant uns elements centrals: la vàlua cultural, el prestigi reconegut dels professionals del sector, i elevar l’assistència de públic a les pel•lícules produïdes al país i parlades en català. En un segon episodi, un cop garantits els mínims anteriors, caldrà eixamplar la difusió de les pel•lícules catalanes amb alguna mena de quota de pantalla, però sense que això impliqui elevar el nombre de produccions a costa de l’interès. Si la indústria audiovisual només dona per una vintena de pelis a l’any, que no en siguin més, però que aquestes siguin de suficient qualitat i atractives pel públic, distribuïdors i exhibidors.
Aquesta és una de les claus de volta de la supervivència del cinema com a art industrial, i vol ser un dels pols de la nova política de suport al cinema de la Generalitat. El carreró sense sortida en el que es troba Hollywood, la locomotora del negoci, és, en part, producte d’una política de producció errada, i quan els grans estudis trontollen tot el sector va de mal borràs, coses de la globalització. A Hollywood s’està fent un cinema de molt poc valor cultural, adreçat a sectors de població amb un índex de curiositat cultural molt baix i que gairebé no va mai al cinema (adolescents que es baixen les pelis d’Internet i gent que no mou el cul del televisor). Com volen omplir les sales així? Per contrarestar, en lloc de fer pel•lícules interessants per a la gent que te capacitat adquisitiva, interès cultural i va a les sales, produeixen molt més i amb tant poc interès que ni així fan la caixa suficient les sales, que acaben tancant.
El cinema català del futur no ha de caure en aquest Moebius. Més val fer menys films però interessants, que explotin les provades capacitats de creadors, tècnics i artistes i que puguin ser d’interès general per a tothom qui li agrada anar al cinema (que n’hi ha, una altra cosa és el que s’els ofereix).
Potser semblen objectius molt elevats just quan sembla que la indústria del cinema agonitza, però és en aquestes situacions quan calen respostes agosarades i imaginatives. Reinventem.-nos doncs. Som petits, tenim poc a perdre i molt a guanyar.

Publicat a El Mundo de Catalunya