24/4/08

LITERATURA FESTERA

Per Sant Jordi llibres i roses, però sobretot festa. El dimarts es va obrir la veda amb la de Qué Leer, amb tant d’escalf humà que molts van traslladar la vetllada a qualsevol bar davant d’unes braves i canyes, i la del Continuarà, que va donar els seus premis, tot i que qui se’l mereix més és la Montse Mompó i el seu equip per la capacitat de supervivència durant tants anys en un medi tant hostil com TVE. A l’endemà el dia comença amb el relativament tradicional esmorzar a l’hotel Regina on els autors es fan la foto de família. Però com que cada any hi ha més gent, molta de la qual ningú sap ni qui és ni que hi pinta, doncs hi ha escriptors de veritat que ni tant sols surten a la foto, hi ha empentes per un cafè i uns colla d’autors que diuen ja esmorzaran a casa seva i han anunciat la baixa. A migdia una nova cita que es vol consolidar: el dinar, enguany a la terrassa del Condes de Barcelona, que organitza 62 per a tota la seva gent, amics,. coneguts i saludats I, és clar, com que 62 ho engloba gairebé tot, doncs la trobada que hauria de ser de passa que t’he vist, es va convertir en un ‘rendez-vous’ de tothom qui pintava alguna cosa aquell dia a la ciutat; que eren moltíssims i moltíssimes. I tornem-hi que no ha estat res. De nit, cansats i feliços per la memorable jornada d’autoestima nacional, la festa es circumscriu territorialment al triangle que formen el Dry Martini (El Mundo), Luz de Gas (Planeta-62) i Oli en un llum (Ara). Qui no treu el nas, al menys, a dues de tres, és que no és ningú. I, és clar, tothom vol ser algú aquesta nit, no fos cas. Però no ho dubteu, la cara demacrada que, a l’endemà, fan molts escriptors és de tant firmar.

Publicat al Suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

22/4/08

TUF A BUNYOLS

L’episodi del camió de ferralla infectada de les celebres partícules recorda terriblement al filets que s’escolaven dels dipòsits del Prestige o al bitxet de la colza que si cau es mata.
No vull dir amb això que el camió sigui un perill públic, sincerament ni jo ho se, pobre de mi, ni vostès, ni la central ni el Consell de Seguretat Nuclear ni ningú, sinó no farien passar revisió al doble de les persones previstes inicialment.
El que vull dir és la tremenda sensació de nyap que hi ha al darrera de l’accident d’Ascó, la falta d’un interlocutor capaç de donar informació qualificada als interessats i als poders públics, i el menyspreu que els responsables de la central i del Consell han demostrat fins ara pels ciutadans i les institucions que els representen.
Com gosar demanar a la gent de l’Ebre solidaritat amb la sequera de Barcelona si després se’ls tracta com se’ls tracta. Si tenir tres centrals, 4 fins fa poc, al territori ja és una bona quota de solidaritat, la potinejada que es descobreix cada dia al voltant d’aquest accident és una presa de pèl.

Dit a El Món a RAC 1 del 23.04.08

20/4/08

LA LLIBERTAT I LES GANES DE SER-NE

La llibertat és el paradigma de l’existència de l’ésser humà. Només la capacitat d’escollir sabent el que més ens convé justifica la superioritat de l’espècie. La vida no te sentit si no és en llibertat, per això tothom hi aspira legítimament i en grau superlatiu.
Els agents socials conceptualitzen la idea segons els seus interessos. En política es parla de llibertats públiques, en democràcia es valora la llibertat d’informació i en economia no hi ha concepte més gastat que el de lliure mercat; però tot plegat no deixen de ser interpretacions, sovint capcioses, d’una idea central, indiscutible i inalienable. La única i autèntica llibertat fonamental és la d’adquirir el dret a decidir que volem fer de la nostra vida. Ras i curt, ser lliure és fer el que ens be de gust sabent-ho.
Les coses es compliquen quan hem d’exercir-la. Decidir el que volem, escollir entre dues o més opcions sense prejudicis ni apriorismes, implica conèixer. Saber el que ens bé de gust no només vol dir estar informat entre les conseqüències d’una tria o l’altra, vol dir disposar d’un marc referencial de coneixements que, ubicats en xarxa, posarà la nostra opció en relació amb d’altres, i aquestes amb altres, i així fins teixir una espessa fibra de continguts que situen la pràctica de la nostra llibertat dins el món complex. Aquest exercici de coneixement és un dels autèntics aprenentatges de la vida, i no hi ha millor manera de fer-lo que llegint. I és que llegir ens fa lliures, ens obre les portes a fer amb la nostra vida el que ens bé de gust.
Però llegir no agrada gaire. L’argument més habitual és el de l’avorriment en les seves múltiples facetes. En la vida de tothom hi ha un llibre que ens ha captivat, un relat que ens ha fascinat i que ens ha abocat a móns suggestius i desitjats. El problema és que sempre voldríem trobar llibres com aquell que ens va seduir d’antuvi, i això és ben difícil. I és que la vida d’un lector és això, la recerca constant d’un llibre que ens atragui tant com ens va atrapar el primer. Al cap dels anys ens adonarem que en aquesta recerca hem acumulat un volum de lectures considerable, tot i que potser cap sigui tan bella com aquella primera. Igual que Odisseu, sabrem llavors que l’important no és arribar, sinó el que hem après pel camí.
No hi ha idea més moderna que la de la llibertat relacionada amb el coneixement, però la tecnologia és contradictòria. Les tecnologies de la informació són depenents. Un cable o una antena ens lliga. La lectura és un canal de coneixement ‘unplugged’, no depèn de xarxes, no necessita tecnologies aplicades. Es pot llegir on no hi ha cobertura i on no hi ha electricitat. És portàtil, sostenible i gratuït. No hi ha eina tecnològica més moderna i lliure que un llibre.
Aquests arguments senzills però contundents els exposo als estudiants sempre que vaig a una escola. No n’hi ha cap que no es senti atret per la tesi. El problema no són ells, el jovent sempre està obert a experimentar noves sensacions; el problema és a fora. El coneixement no te prestigi social. La llibertat està mal vista, el lliure pensament penat. Hom afavoreix trocar la capacitat d’escollir per la de posseir béns materials. Llegir ens fa més grans i lliures; ara, això potser no interessa gaire. I no se si la Generalitat ho pot solucionar, tot i que el Pla de Lectura presentat aquesta setmana va per aquí. El trobàvem a faltar.

Publicat a El Mundo de Catalunya

19/4/08

EMILI GIRALT, EX PRESIDENTE DEL INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS

El historiador Emili Giralt (Vilafranca del Penedès 1927) falleció el jueves en Barcelona a la edad de 81 años. Catedrático por las universidades de Valencia y Barcelona y ex presidente del Institut d’Estudis Catalans (IEC), Giralt sobresalió en el estudio de la transformación económica, de agraria a industrial, de la sociedad catalana en la transición de la época moderna a la contemporánea; un punto de inflexión básico para entender la Catalunya de hoy en día.
Ser discípulo de Jaume Vicens Vives contribuyó quizás definitivamente en su formación y posterior especialización. Licenciado en 1951, ejerció de lector de castellano en Durham entre 1954 i 1955. De vuelta al país, en 1959 entró como profesor en la Universitat de Barcelona, donde estuvo pocos años. En 1965 fue nombrado catedrático de Historia Universal, Moderna y Contemporánea en la Universitat de València, y en 1971 de la de Barcelona, en la que se estableció definitivamente ejerciendo sucesivamente de director del Departamento de Historia Contemporánea, de decano de la Facultad de Geografia e Historia y de vicerrector de ordenación académica. En el ámbito universitario dirigió el Centre d’Estudis Històrics Internacionals, creó y dirigió el Centre d’Estudis d’Història Rural y la revista Estudis d’Història Agrària. Entre 1981 i 1983 fue profesor asociado en la Sorbona parisiense y en 1992 fue nombrado catedrático emérito de la Universitat de Barcelona.
Autor de una larga lista de obras, sus trabajos siempre giraron entorno al estudio de temas agrarios, económicos y sociales de la época moderna y contemporánea. Entre sus libros destacan La colonia mercantil francesa en Barcelona a mediados del siglo XVII (1956-1959), La population catalane de 1553 à 1717 (1960), junto a Jordi Nadal i Oller, Barcelona en 1717-1718, un modelo de sociedad preindustrial (1963), La immigració francesa a Mataró durant el segle XVIII (1966), Los estudios de historia agraria en España. Desde 1940 a 1961 (1962), El conflicto "rabassaire" y la cuestión agraria en Cataluña hasta 1936 (1964), Els moviments socials a Catalunya, País Valencià i les Illes (1800-1939) (1967), Bibliografia dels moviments socials a Catalunya, País Valencià i les Illes (1972), El franquisme i l'oposició: una bibliografia crítica (1939-1975) (1981), Premsa clandestina i de l'exili (1939-1976). Inventari (1977), Dos estudios sobre el País Valenciano (1978).
Desde 1975 era miembro de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), institución de la que posteriormente fue tesorero, desde 1984 hasta 1986, y presidente, desde 1987 hasta 1995. Su etapa al frente de la primera institución científica de Catalunya no siempre estuvo presidida por unas buenas relaciones con el gobierno de la Generalitat, hecho al que muchos observadores atribuyen el ahogo económico del IEC. Pero es que Emili Giralt fue un intelectual de los de antes de la irrupción de los sabios en los medios de comunicación. Así dedicó la vida a una larga trayectoria universitaria y de investigación tan fecunda en lo científico como discreta en lo público.

Publicat a El Mundo del Siglo XXI

18/4/08

ELS VOTS DE SANT EUSTAQUI

Quan aquest article es publiqui un seguit d’intel•lectuals i escriptors gironins hauran tornat de Roma de renovar per cinquena vegada els vots a Sant Eustaqui. L’advocació al sant ve de lluny, d’un dia en que Modest Prats, Josep Maria Fonolleras, Guillem Terribas i una colla discutien en un bar pròxim a la Llibreria 22 sobre si era més bo el cafè de la Taza de Plata o el del Sant Eustacchio, ambdues cafeteries romanes, no us penséssiu que la cosa va de missa per molt que en Modest sigui capellà. Presos per la intensitat i urgència intel•lectual del debat, van decidir agafar un avió un matí, anar a fer un cafè a cadascun dels bars i tornar aquell mateix vespre amb una decisió presa. Una desena d’expedicionaris van formar aquell primer romiatge cafeter, del qual en va sortir guanyador per unanimitat sant Eustaqui, coneguda cafeteria pròxima al Senat, a tocar del Panteó. Des de llavors, cada any renoven els vots al sant dels desvetllats amb un viatge llampec de cafè i dinar a Roma que se sol fer poc després de Sant Jordi però que enguany, per qüestions d’agenda, es va fer abans d’ahir.
Els que no fan vots a ningú, però es mereixen que des de la centralitat cultural barcelonina els tinguem presents, són els de Sies.tv, la primera televisió catalana exclusivament cultural que emet per Internet. El seu propòsit és ‘cobrir el territori de llengua catalana amb continguts que facin referència a l’actualitat cultural, noves tendències i tot el que afecta el coneixement i la innovació’, i us garantim que ho fan millor que les tv convencionals. El seu repte és trencar la messocràcia barcelonina i convertir-se en referent treballant des de Girona per a tot el país.

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

15/4/08

PACTE PER L’AIGUA

Els bunyols i la falta de previsió històrica respecte de la portada d’aigua a Barcelona (que fa 140 anys que és a les mateixes mans) han acabat convertint la necessitat en virtut, ves quin remei. El ministeri apressa la modernització dels sistemes de regadius al delta de l’Ebre i, a canvi i fent els comptes de la vella, disposa de 50 hectòmetres per portar-los a Barcelona. A aquestes alçades de la sequera no es pot dir que sigui una solució magnífica, però probablement és la única possible.
Ara el que cal és que tot el país actuï en conseqüència Si la capital de Catalunya corre el perill de passar set no hi ha velles promeses que valguin, cal ser solidaris, i per això és imprescindible actuar amb cordura, exactament amb la que no ha tingut ni el conseller de Medi ambient, ni el govern, ni l’oposició a estones, ni alguna plataforma territorial.
Com em deia un membre d’Unió de Pagesos, ‘per regar un camp de fals no deixaré la capital del meu país sense aigua’. Això és actuar amb seny. Que tal si tothom n’hi posa una mica?

Dit a El Món a RAC 1 el 16.04.08

13/4/08

LLIÇONS AMERICANES DE BARRY GIFFORD

Barry Giffrod (Chicago 1946) va viure de petit per hotels d’on va conèixer moltes històries de gent que es va creuar pel seu camí; com que el seu pare era un mafiós ell va aprendre a escoltar y a observar, i de tot plegat en van sortir novel•les com La historia de Sailor y Lula, coneguda pel nom de la peli homònima, Corazón Salvaje, Perdita Durango, Puerto Trópico, Gente Nocturna, ha fet de guionista de David Lynch i aquests dies ha corregut per Barcelona per presentar Una puerta al rio, novel•la amb la que completa la trilogia autobiogràfica per la qual ha obtingut el premi de ficció de la fundació Christopher Isherwood. No és el que diríem un mal currículum.
Però a la FNAC no va tenir massa seguidors, és a dir, gent que anés a escoltar i observar i a conèixer les seves històries amb Allen Ginsberg o Jack Kerouac. L’auditori es va fer gran i, per bé que de periodistes n’hi havia, d’escriptors catalans no. ‘Escriure un guió només és ajudar al director a que trobi la seva versió de la història’, deia amb tota naturalitat sense que ningú dels que malden per guanyar-se la vida escrivint guions, o que ho voldrien fer, acollís les seves paraules. ‘L’espectador ha de ser seduït per la història, el lector ha de treballar’, afegia una mica mosca per tant magre audiència; però els oients no creixien.
A Lliçons americanes (Ed. 62), un cicle de conferències sobre l’escriptura pronunciades a Harvard per Italo Calvino, i que, en publicar-se, van ser l’obra pòstuma, i per tant testament literari de l’autor de ‘E la nave va’, argumentava abastament les divises que sempre el van acompanyar a l’hora d’escriure: lleugeresa, rapidesa, exactitud, visibilitat i multiplicitat. És precisament l’aplicació metòdica d’aquestes premisses de composició dels textos el que marca més profundament l’estil de Barry Gifford. No se si va ser casualitat que Calvino defensés aitals tesis precisament als EE UU, però Gifford va concloure la seva intervenció dient: ‘escriure el que et passa pel cap quan se t’acut, aquesta és la responsabilitat real de l’escriptor, cap altra’, i les seves paraules es van anar fonent de manera inexorable en la xafogosa nit barcelonina.
Sovint la narrativa catalana contemporània s’entesta a fer el contrari, a anar contra les tesis d’Italo Calvino i a utilitzar artificis necessitats de crosses i caminadors. Massa habitualment això passa per la pressió de la crítica o sota la demanda d’algun editor. La repetició mimètica de models d’èxit a d’altres cultures per intentar repetir caixa (de vegades amb sort), o l’estretor de mires de qui només és capaç d’interpretar la creació literària sota els paràmetres canònics d’una cultura pròpia que tampoc ha estat sobrada de finestres obertes al món, acaba creant estils ben resolts tècnicament, però encarcarats i caducs formalment i creativa. Es pot eixamplar la base lectora a còpia de novel•les sobre monestirs, vides de sants i reinterpretacions de tots els tòpics culturals? Si Monzó, Sánchez Pinyol, Porcel o Teixidor, per dir-ne alguns que són gairebé tots, tenen requesta no serà potser perquè escolten, observen i escriuen només allò que els passa pel cap quan se’ls acut? I si tots plegats (lectors, llibreters, editors, periodistes, autors) deixem aquest seguidisme pèrfid de tants models literaris que ens volen arreglar la vida i, simplement, ens deixem emportar per la força del relat?

Publicat a El Mundo de Catalunya

11/4/08

COMPLETAMENT DESCOL•LOCATS

Que l’Ateneu hagi donat el premi Joan Crexells al jove Edgar Cantero per la seva novel•la de debut ‘Dormir amb Winona Ryder’ (Proa), indica fins a quin punt n’estan de descol•locats els pròcers de la literatura catalana. Argumentar què fa ‘mossegades a la realitat utilitzant formes culturals d’ara’ (sic?) és una mostra plausible de que els teòrics creadors de gust lector no saben per on tirar. Entronitzats fins repetir-se els consolidats, envellits prematurament els que van ser joves, i aturats els que no s’havien de parar per a res, la novel•la catalana sotsobra entre monestirs de cartró, aparicions virginals i nazis casolans; i encara sort d’excepcions com el jove Cantero que ajuden a mantenir un mínim ritme cardíac. Per cert, una curiositat, tant l’obra guardonada enguany, com la guanyadora de l’edició anterior, ‘La victòria de la creu’, de Miquel M. Gibert, han estat editades per Proa. I encara més: en Gibert va ser professor d’en Cantero a la UPF i, fins i tot, surt en un capítol de la novel•la guardonada aquesta setmana. Això és un argument ben travat!
On no hi ha arguments que se sostinguin és en la proposta que Grup 62 ha fet a uns quants autors: regalar exemplars dels seus llibres a l’Avui perquè aquest diari els regali als lectors el dia de Sant Jordi. Addueixen que són llibres que ja no tenen gaire sortida comercial i que sempre ajuden a promocionar l’autor. Diuen que Rosa Regàs, Lluís Mª Tudó, Flàvia Company i Lluís Anton Baulenas, entre d’altres, han acceptat. Sona rar regalar els drets a una empresa perquè els usi d’ham comercial, no? Així es preserven els drets d’autor i la propietat intel•lectual, o és un símptoma de la descol•locació general?

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

10/4/08

RAFAEL CARIA, IMPULSOR DEL RENACIMIENTO CULTURAL DEL ALGUER

El filólogo y editor Rafael Caria (Alguer, Cerdeña 1941), falleció este miércoles en su ciudad natal. Caria, miembro del Institut d’Estudis Catalans (IEC), fue uno de los principales responsables del renacer cultural y lingüístico del alguerès, la variante dialectal del catalán que se habla en aquella ciudad de la costa este de la isla de Cerdeña, hoy en día con un vigor renovado gracias a la facilidad de comunicaciones y a los reforzados lazos institucionales con Catalunya, trabajo en el que Caria contribuyó de manera decisiva. Por todo ello le valió ser elegido miembro numerario del IEC en marzo del 2006, siendo el primer representante de la comunidad algueresa en la academia oficial de la lengua y cultura catalanas.
Editor de la revista Alguer y impulsor del centro de estudios y documentación Eduard Toda, Rafael Caria fue un hombre fundamental en la formación de profesorado de catalán en una época en que este idioma no tenía reconocimiento oficial en Italia. Pero además, sus estudios lexicografitos fueron fundamentales para preservar buena parte del vocabulario alguerés. Por todo ello la Generalitat de Catalunya le concedió en 1999 la Creu de Sant Jordi. Entre sus obras dedicadas a la lexicografía destacan 'Els noms de les herbes del camp de l'Alguer', 'La vegetació espontània al camp de l'Alguer', 'El lèxic dels mariners algueresos: entre catalanitat i mediterraneïtat' y 'Le piante spontanee ad Alghero'. Sobre toponímia escribió 'Toponomastica algherese' i 'Il mondo del Càlic. Studi di toponomastica e lessicografia algherese'. También trató los aspectos sociales e históricos del Alguer en obras como 'L'Alguer, llengua i societat' i 'L'alguerès des d’una perspectiva històrica'.
Rafael Caria fue un personaje clave en la recuperación de relaciones entre Catalunya y Alguer, muy complicadas tras la guerra civil por motivos obvios. Participó activamente en el ‘retrobament’ de los años sesenta, una autentica peregrinación de gente de la cultura catalana a Cerdeña para recuperar laxos de unión, y siempre fue uno de los referentes principales para el mundo de la cultura y las instituciones catalanas por su cariz de activista enormemente ilustrado, una dualidad que lo llevó a realizar trabajos de enorme categoría científica y, a la sazón, a preparar publicaciones infantiles para difundir la lengua algueresa entre los niños, una característica de esa estirpe de luchadores culturales abnegados que ya casi no quedan.

Publicat a El Mundo del siglo XXI

6/4/08

LA COMPLICITAT ES PAGA

El COI no es va equivocar concedint els Jocs Olímpics a la Xina, es va fer còmplice d’un estat que no respecta els drets humans i que pràctica el genocidi cultural al Tíbet. Però el COI no actua de pròpia iniciativa, occident va decidir homologar la Xina com a país modern i gran mercat. Va avalar l’entrada a l’Organització Mundial del Comerç, li va regalar un Gran Premi de Fórmula 1, li dona crèdits, li ven alumini i fibra de carboni a cabassos, hi instal·la fàbriques i la converteix en potència global mentre mira cap a una altra banda davant la falta de llibertats o la contaminació.
El Regne Unit, que va ser com a un dels principals promotors del suport incondicional a la Xina, es troba al pas de la torxa, amb els resultats de la seva política exterior. Que esperaven, flors i violes?
I per apaivagar-ho, el govern britànic actua tal com fan els amics de Pequín: policies, detinguts i cops de porra. On són els ultralliberals i neocons del món sempre tant defensors de les llibertats, protegint la flama al pas pels carrers de la City, potser?

Dit a El Món a RAC 1 el 07.04.08

ENCONTRES A LA TERCERA FASE

Amb la inauguració ahir de la nova seu del Centre Artesà Tradicionàrius, CAT, un edifici nou aixecat damunt l’antic teatret de l’Artesà i en el qual s’han invertit uns 4 milions d’euros, el projecte de recuperació, difusió i pedagogia de la música tradicional-folk ha entrat en la tercera fase, com li agrada de dir a en Jordi Fàbregas, un dels directius del CAT: la fase de l’expansió i la internacionalització.
No ha estat fàcil arribar fins aquí. El festival Tradicionàrius va engegar l’any 1988 acollit al llavors centre cívic l’Artesà de Gràcia. Malgrat l’èxit del festival i la ràpida consolidació, fins 1993 i després de clamar en el desert, els promotors del festival no van poder gaudir d’un centre estable de difusió de la música tradicional. L’ajuntament els va cedir la gestió de l’Artesà, que com a centre cívic no funcionava, i així va néixer el CAT. Ara, amb vint Tradicionàrius a les espatlles, una pila de discos editats, una llarga llista de grups treballant, una xarxa consolidada d’escenaris on tocar, una autèntica escola de formació de nous intèrprets, els tallers de música d’Arsèguel creixent i apunt d’estrenar una seu estable i moderna i, sobretot, amb el reconeixement públic d’un treball seriós, rigorós, d’èxit popular i enormement competent, ha arribat l’hora de fer un salt endavant. Per això necessitaven aquesta nova seu, no es demanava perquè si. Va costar convèncer les administracions, fins a darrera hora, a penes fa un any, encara es dubtava si es construirien els bucs d’assaig; però a la fi tot ha acabat bé. El nou CAT és una joia arquitectònica, funcional i acústica que acompleix totes les normes de seguretat, accessibilitat i sostenibilitat, i que disposa de tots els serveis que calen per a la musica professional inclòs l’enregistrament de discos i una nova fonoteca que repararà el dèficit que cultualment tenim a Catalunya en aquest terreny.
Malgrat èpoques d’indiferència institucional, la gent del CAT és seriosa i el seu projecte està consolidat fa anys. La tercera fase que anuncia Fàbregas ha de treballar aprofundint en la formació de músics i intèrprets (les sales d’assaig, l’enregistrament de discos i la fonoteca en són peces claus) i projectar internacionalment la música tradicional-folk catalana, com a mínim, a tots els països que mostren tenir un gust i una sensibilitat especial envers aquesta expressió artística.
De la primera línia ja se n’encarreguen al gent de Tram, l’associació que dona cobertura jurídica al CAT. La nova seu a Arsèguel, a més de fer que el gust pel coneixement de la música tradicional arribi a més noies i nois, permetrà, fins i tot, que l’orquestra de joves músics formats als seus tallers que ara actua un cop l’any, tingui continuïtat; un èxit gairebé sense precedents en la música popular catalana. Difondre l’excel•lència de tot aquest bullidor de més de vint anys és una feina que correspon empènyer-la amb decisió a L’Institut Ramon Llull i la fundació recent creada; que aquest institució tingui seu a Andorra, país on la música tradicioanl-folk interessa força, hauria de ser una garantia. Els de Tram, que ja tenen una certa experiència en aquest terreny, no poden fer-ho tot sols. El Llull ha de comprometre’s amb la difusió del projecte CAT dissenyant una estratègia concreta perquè la tercera fase sigui un encontre real de la música catalana amb el públic internacional.

Publicat a El Mundo de Catalunya

4/4/08

SÓN PETITES COSES

El gremi de llibreters de Barcelona està preocupat per si els seguidors del Liverpoool inunden la ciutat per sant Jordi i el desllueixen, comercialment és clar. Paradoxalment, un llibreter em diu que tant de bo plogués. No ho fa per manifestar el seu suport al conseller Baltasar, sinó perquè n’està fart d’anar amb fustes, cavallets i capses amunt i avall; és llibreter, no firaire, i creu que el dia de sant Jordi la gent compra llibres perquè toca, al mig del carrer, a la llibreria. Sant Jordi ha quedat reduït a una xaronada com Sant Valentí, i l’únic que compta és mirar de vendre qualsevol paper imprès i relligat.
Amb aquesta patètica perspectiva, iniciatives com el premi de novel•la negra l’H Confidencial, és aigua que cal preservar. L’escriptor argentí Raúl Argemí, amb ‘Retrato con muerta’ serà proclamat avui guanyador del premi que convoca la biblioteca la Bòbila de l’Hospitalet i que publica Roca. Argemí va començar a escriure a la presó, i a la seva primera novel•la, va retratar tant bé la societat de Río Negro, que el van despatxar de la feina. Potser si ve per sant Jordi el gremi de llibreters estarà preocupat per si un paio així desestabilitza comercialment la festa.
Una altra petita iniciativa, però més potent que un transvasament, és la Primera trobada d’il•lustradors, que s’ha inventat la llibretera Oblit Baseiria (Casa Anita), que el districte de Gràcia ha acollit amb il•lusió, i que es farà al Pla de Salmerón, a l’inici de Gran de Gràcia, el mateix dia. Voleu que els millors il•lustradors us dibuixin un original en un dels seus llibres? doncs passeu de la cursileria i dels hooligans, i pugeu al barri; no només de vendre es pot parlar per sant Jordi.

Publicat al Suplement Tendències de El Mundo de Catalunya